Manual de supervivència per viure i treballar a la Loran C de l’Estartit

“La immensa majoria de la gent que viu a l’Estartit són catalans. Tenen la seva pròpia llengua, que aprenen a casa seva, i aprenen el castellà, la llengua nacional espanyola, quan van a l’escola”. “Els catalans poden semblar freds però després de les reserves inicials, són gent càlida i agradable”. “Tots nosaltres tenim l’obligació de promoure una imatge positiva d’Amèrica a través de les nostres accions i relacions amb la població local”. Són només alguns passatges d’un document que el Departament de Transport i Guarda Costa dels Estats Units entregava als treballadors que enviava a l’antiga base Loran C de l’Estartit, inaugurada el 1961 per ajudar a la navegabilitat del mediterrani i que va tancar els anys 90 superada per tecnologies com el GPS. Aquest document, un compendi de consells per tots els àmbits de la vida, data de 1976 i constitueix una radiografia social i política d’un món que ja no existeix. Llegir-lo avui provoca més d’un somriure i als estartidencs que érem petits als 70 ens pot fer passar una bona estona.

El document presenta l’Estartit de 1976 com un lloc turístic entre els mesos de maig i octubre, que, a l’hivern, “pràcticament no té activitat” i que forma part d’una Costa Brava que combina els penya-segats amb platges delicioses que converteixen la zona en “una de les més boniques del món”. Anglesos, alemanys i francesos -continua- fan passar la població des dels 500 habitants fins als 35.000. Per matar les hores mortes, el document proposa dedicar l’estiu a tot un seguit d’activitats nàutiques “inacabables” i recorda (com no podia ser d’altra manera) que “a Figueres, Barcelona i Girona hi ha corrides de toros”. Per als que no vulguin moure’s de l’oasi de la base, hi ha pistes per practicar tots tipus d’esports, sales amb televisió i música, cinema cada nit i les matinals de cap de setmana… a part de grans quantitats de Coca-Coles i pots de mantega de cacauet (això ho he afegit jo de collita pròpia)

La vida diària

Un dels punts més interessants de l’escrit són les informacions pràctiques sobre les diferències que hi ha en les petites (o grans) coses de la vida domèstica aquí i allà (USA). Estem parlant de la Catalunya de l’any 76. “La roba civil es pot comprar al poble però és molt cara”, informa i recorda que a Espanya “sempre s’ha de vestir de civil, excepte quan s’estigui a la base”.”Les cases espanyoles són molt diferents a les americanes. Estan fetes completament de maó, formigó i guix” i “el butà és l’únic gas. No hi ha gas natural”. “Degut a la costum europea de comprar al dia i no acumular productes, les neveres espanyoles són molt petites. Si tens un gran frigorífic congelador, porta’l”, recomana. També puntualitza que les estufes són petites i que “l’aigua municipal és potable tot i que la majoria del personal compra aigua embotellada per beure i cuinar”. Finalment, adverteix que “la verdura és extremadament abundant als mercats espanyols i sorprenentment barata”. Què dirien els americans en veure’ns comprar pomes xilenes?

Una mica de turisme

També hi ha unes línies dedicades a les propostes culturals i, en aquest sentit, recomana visitar els pobles dels voltants, destacant, per sobre de tots, el d’Empúries, on, segons el relator, hi ha unes “ruïnes interessants” que permeten observar la petja de “l’antiga ocupació romana de la regió”. Si la curiositat va a més, el document també menciona l’Escala, “que manté una atmosfera de poble pescador que l’Estartit ha perdut”; La Bisbal, “famosa per la seva ceràmica”; Torroella de Montgrí, que “ofereix allotjament, mercats i comerços pel nostre personal casat” i fins i tot menciona Serra de Daró (prometo que és cert!), de la que en destaca el seu “pa, recent fet en un antic forn de llenya”. En tot cas, si hi ha avorriment (a l’hivern, sobretot) la guia deixa molt clar “que Barcelona ofereix totes les atraccions que hi ha en una gran ciutat dels USA”. Vaja, com ara. Sigui com sigui, abans de tornar a casa sempre és bo portar algun detall a la dona (no planteja cap més alternativa d’unitat familiar) o a les criatures. Cap problema, “a l’Estartit hi ha moltes botigues de souvenirs i no serà difícil trobar records “.

Relacions humanes

Com que no només de distraccions es nodreix el ianqui, la guia també dedica molt d’espai a recalcar la necessitat de mantenir una correcta observança de les normes de bon veïnatge: “les relacions entre el personal de l’estació i els habitants del poble sempre han estat molt bones. Pots fer molts amics espanyols, sobretot si et prens la molèstia d’aprendre el seu idioma. Comença a aprendre’l ara que encara estas als USA”. “És una experiència excitant aprendre noves cultures, maneres de viure, llengües i filosofies, però l’americà ha de ser conscient que aquí és foraster i ha de respectar els costums i sensibilitats de la població local”. Ja veieu que això és vàlid aquí o a Afganistán.

El viatge

Arribar a l’Estartit l’any 1976 no era tan fàcil com ara. El més recomanable, segons la guia, era arribar a El Prat, canviar moneda i donar “20 pessetes” als mossos que ens ajudessin a descarregar maletes. I per anar a l’estació de Flaçà, recomanació directa i senzilla: “say: vaga a la estacion de los trens para Flassa, Espana, por favor” (sic), seguit d’una traducció fonètica: “vay-yah ah lah eh-stay-syohn day los trehns pah-ra Flah-sah Es-pan-ya pour fah-vor” (sic). El catàleg de frases és més extens però aquestes em feien molta gràcia. També recomana comprar bitllet de primera classe, que costaven 270 pessetes (segons la guia) i recorda que després de l’estació de Girona hi ha dues parades abans de Flaçà on cal “agafar un taxi cap a la base americana de l’Estartit”. Fins a aquest punt afinaven els serveis d’informació americans. Pels que segueixen el folletí de la lenta mort de l’aeroport de Girona, a la Girona de l’any 1976 hi havia “un vol entre Madrid i Girona els dimarts, dijous i dissabtes”.

Anuncis

7 thoughts on “Manual de supervivència per viure i treballar a la Loran C de l’Estartit

  1. Jo tinc molts bons records de la Base, anar a les Barbacoas, al cine, a jugar… la majoria es a adptar molt be al poble i molts d’ells es varen casar amb noies de la zona.

  2. Aquesta foto és correcte, personalment me’n-recordo quan es va inaugurar i quan es va clausurar.
    Cada any ens convidaven a tot el col·legi a visitar la base, ens invitaven a berenar, ens donaven un munt de caramels i a veure pel·lícules que aquí es veien al cap de 5 o 8 anys.
    Una germana de la meva mare es va casar amb un americà de la Loran.
    En JOHN E.HARTZELL (Beaver), un gran amic meu, va estar uns vuit anys a la base, en aquest moment encara estic en contacte amb ell (el passat setembre va venir a visitar-nos), tinc el seu correu per si li voleu preguntar quelcom per que ENCARA PARLA CATALÀ.
    Personalment vaig entrar a la LORAN sempre que vaig voler, em varen tractar millor impossible, vaig estar dins de les sales de computadores mentre estaven treballant, he jugat a volei, basket, ping pon, billar americà (autentic), en festes i barbacoes organitzades per ells i moltes coses més.
    AQUESTA FOTO ES DE LA BASE LORAN DE L’ESTARTIT.

  3. La imatge es erronea, no es de la Loran C Estartit sino la d’una base Loran A situada a estaca de bares

  4. Aquest és el record d’infantesa de tots. Un capità de la base venia tot sovint per casa amb un Ford d’aquells de les películes i tenia un burro al que li va posar de nom Speddy Gonzales…

  5. Encara recordo quan m’hi van portar de visita els “hermanos” de Torroella a mitjans dels 80. El que em va impressionar més va ser la quantitat industrial de Coca-Cola que tenien emmagatzemada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s