És possible una pesca sostenible?

És possible una pesca sostenible capaç de satisfer la demanda de peix actual? És el que s’ha debatut (intensament) en una taula rodona que s’ha fet al Maram de l’Escala i que ha servit per tancar la temporada de la campanya Sos Peix, una iniciativa que promouen la Iaeden i els Naturalistes de Girona per conscienciar el consumidor sobre la responsabilitat que té -amb el simple gest d’anar a comprar- en la sobreexplotació del mar.

He estat l’encarregat de morerar-la i he arrencat amb una diagnosi més aviat pessimista, amb una foto fixa marcada per un augment del consum de peix de piscifactoria o congelat, venut més en supermercats que no pas en peixateries, aportat per una minoria de grans vaixells que pesquen molt lluny, que fan malbé molt peix, que gasten molt combustible i que sobreviuen gràcies a grans subvencions en detriment d’una pesca artesanal majoritària en nombre, minoritària en pes específic, envellida i sotmesa a uns intermediaris que controlen les subhastes i que paguen uns preus que poc tenen a veure amb els que es troba el consumidor final. Una pesca artesanal que, tot i no ser inòcua, es planteja com la menys nociva pel medi ambient i una possible aposta de futur per invertir la tendència actual. Si és que hi som a temps.

Abans de la taula rodona, Marcel Gutinell ha fet una xerrada sobre pesca artesanal.
Abans de la taula rodona, Marcel Gutinell ha fet una xerrada sobre pesca artesanal.

A partir d’aquí hi ha hagut un debat intens amb ponents de diversos camps (el pescador artesanal Francisco Oliveras, la directora del PN del Cap de Creus, Victòria Riera, l’investigador de la UdG, Josep Lloret, i la biòloga Gemma González) que m’ha permès omplir el bloc de notes amb idees tan interessants com difícils d’articular. Idees que els organitzadors volen sintetitzar en una mena de decàleg per donar-hi difusió que sortirà a la llum els pròxims dies.

S’ha proposat la possibilitat d’establir un preu mínim en llotja molt superior a l’actual i l’augment dels sistemes que permetin que restauradors i peixaters puguin incidir directament en aquests processos de compra per eliminar intermediaris. Això, a part de fer augmentar el preu percebut pel pescador, també permetria abaratir el preu de venta al públic sense que el marge del venedor se’n ressentís.

És difícil pensar que els intermediaris seran vençuts fàcilment però, segurament, és la mare dels ous. La pressió dels intermediaris és molt forta (el boicot ja s’ha fet servir algun cop) sobre un sector pesquer desunit i que, m’atreviria a dir, es fica en un mateix sac quan no hauria de ser així. Què tenen en comú l’armador d’un vaixell d’arrossegament i un pescador artesanal que cala petits palangres o armallades i que s’ha de quedar en terra cada dia que hi ha tramuntana? Jo crec que res. Seria possible establir dues línies de comercialització? Si es calcula que el sector anomenat ‘industrial’ representa el 20% de la flota i aporta el 80% de la bossa del peix i l’artesanal representa el 80% de la flota i el 20% de la bossa, per què, no? Què tal un #MillaZero?

De tota manera, no podem perdre de vista que, de la mateixa manera que hi ha un sector de la societat cada cop més conscienciat que reclama informació del que menja i que pot fer una acció de compra conscient (pagant més), hi ha molta gent que cada cop té uns ingressos més baixos i que el seu esforç diari està més centrat a posar un plat a taula que no pas qüestionar-se quin és el tipus de plat que posa a taula. Possiblement és tan senzill com dir que tothom faci el que pugui i qui pugui més, que faci més.

Una altra conclusió a la que s’ha arribat és la necessitat de diversificar el nombre d’espècies que consumim. Si apostem per 4 o 5 tipus de peix (lluç, rap, sardina i la gama de piscifactoria) es contribueix a crear una pressió sobre aquest tipus d’espècies i també sobre qui els pesca. Quant peix anomenat ‘no comercial’ es llença per la borda perquè no ven? Quant peix serveix d’aliment per les orades i llobarros de granja? Quants tipus de peix coneixem? Només mengem el que coneixem.

Lligat amb això, s’ha reclamat la intervenció d’un peixater professional que, en comptes de vendre’t el peix com si fos un telèfon mòbil, t’ensenyi a netejar el peix i t’expliqui com cuinar-lo. Es tracta de passar del ‘posa’m orada per fer al forn’ al ‘què tens avui i com ho puc fer’.

Arribats a aquest punt, no em puc estar de reverlar que vinc de família pescadora i que, quan era petit, havia recorregut els carrers de l’Estartit enfilat al carretó amb el que la meva àvia venia el peix que havia pescat aquell matí el meu oncle. Un carretó que tornava sempre buit a casa. Sense cap discurs elaborat però amb tot el coneixement del món, la meva àvia convencia clients explicant-los maneres diferents de fer el peix, escatant i netejant, aconsellant… guanyant-se el respecte d’un comprador davant del que rendiria comptes l’endemà. D’àvies Maria, em consta que n’hi havia a més d’un poble. Malhauradament ja no en queden, però la seva filosofia segur que ens valdria.

També ha quedat clar que les regulacions són excessivament feixugues per al pescador artesanal. En aquest sentit, Francisco Oliveras ha posat l’exemple dels xalecos que els oliguen a portar a bord que impedeixen, materialment, la feina de llevar una armallada. També ha dit que se’ls obliga a portar un material de primers auxilis que està pensat per resistir durant una setmana al mar quan ells, amb prou feines hi passen unes hores.

Interessant ha estat l’aportació de l’investigador Josep Lloret, que ha revelat la necessitat de disposar d’informació actualitzada sobre l’estat de les poblacions de peixos per articular campanyes per deixar de menjar determinades espècies durant un temps o d’incentivar-ne el consum d’altres en funció del moment. Ha lamentat, però, que molts cops aquests informes es perden en calaixos o en pàgines de web macarròniques difícils de desxifrar fins i tot pels propis investigadors.

La biòloga Gemma González ha expressat la necessitat de permetre que diverses zones del litoral (petites àrees) puguin ser donades en custòdia (com ja es fa en terra) perquè pescadors, en contacte permanent amb científic i institucions, les puguin gestionar d’una manera sostenible.

En tot cas, propostes molt interessants que veurem on acaben. Un dels assistents ha baixat el suflé amb una frase lapidària: “tot això que s’ha dit aquí és molt interessant però jo ja ho vaig escoltar fa 35 anys i on estem?”. Segurament té raó però seria imperdonable no tornar-ho a intentar un altre cop.

PD. He trobat fotos de l’àvia Maria i de l’avi Met. Us en deixo unes quantes. Són de la web http://www.estartit-torroella.com

Anuncis

3 respostes a “És possible una pesca sostenible?

  1. Toni Llobet

    Molt interessant. Tot. També la frase lapidària del final. Cosa que no treu, com bé dius, que valgui la pena perseverar, i entrebancar-se una tercera vegada amb la mateixa pedra… tard o d’hora “sonarà la flauta”.
    A mi un concepte que em sembla fonamental en la pesca (de fet, aplicable a tot…), són els llocs de treball dignes / nombre de captures. No és tant -que també- quin percentatge de la flota representa cada sector, sino, crec, quants llocs de treball genera (és, d’alguna manera, una mesura de la “sostenibilitat social” d’aquell tipus de pesca)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s