Un exercici de nostàlgia

11Quan un arriba als 40 comença a fixar la vista enrera i és inevitable ser víctima -ni que sigui un punt- de la nostàlgia. I aquí em teniu, revisant els àlbums de cromos de la meva infància i rememorant cares, noms, records i sensacions que van anar edificant aquest quarentó. Gairebé tot el meu passat està lligat a la passió pel futbol, un esport que forma part de la meva vida d’una manera decisiva.

Vaig néixer un any de mundial (i no qualsevol, el del 74) i crec que un dels primers records futbolístics que tinc són unes imatges d’un partit d’Àustria a Argentina 78 vistes a la tele del bar que el meu oncle Genís tenia a l’Estartit; a sobre de la diana on els anglesos feien una mica d’exercici entre pint i pint.

Em tinc perfectament situat mirant fixament el transistor Phillips de la cuina la tarda en la que Zamora va fer campiona la Real per primer cop; idolatro aquell dit enlaire d’Arconada després d’aturar l’últim penal de la tanda de la copa del 87 amb la mateixa força que maleeixo la pilota punyetera de la final de l’Euro84 que se li va colar per sota de l’aixella  i conservo la samarreta amb l’11 de López Ufarte cosit a l’esquena que em van regalar a Oñati quan van descobrir que aquell marrec de l’Estartit era txuri urdin. Anar a classe amb ella era una intromissió no sempre ben entesa en aquell món escolar de polaroid on els catalans eren, indefectiblement, del Barça i els castellans del Madrid.

Encara ara m’impressiona reveure la trencadissa a la mandíbula de Battiston de Schumacher o la galopada triomfal i magestuosa de Tardelli celebrant un dels tres gols d’Itàlia a la final del mundial 82 i encara hi ha moltes tardes de dissabte que busco si a l’UHF fan un Everton-Liverpool en el que Johnston i Rush desafiïn la porteria de Neville Southall, un dels millors porters ‘amostatxats’ d’aquells fantàstics 80.

Diuen els que se’n recorden que corria sempre per casa amb una mà de morter narrant partits imaginaris. No sé si és mite o realitat però sí que us asseguro que, a les meves lligues i mundials de clics de Famòbil (a l’estiu) o de peces de Tente (a l’hivern) tots els partits eren en obert.

Ja veieu que sóc un malalt i se m’ha ocorregut confessar-ho formant un 11 futbolístic nostàlgic on la perícia amb la pilota als peus té tanta importància com allò que m’evoca el jugador. Ara us el raono. Si sou veteranus espero que somrieu una mica i si sou joves us generi curiositat.

 U x U

Arkonada_Real SociedadArconada: Els que no l’han vist jugar no poden entendre que el posi per davant de Casillas, Valdés o Buffon. La cultura audiovisual que el va convertir en un dels primers homes anunci també és la que el va fer baixar als infers per un mal blocatge un dia de màxima audiència. M’és ben igual. Ningú vola a les esquadres, bloca les centrades laterals, mana els defenses i aguanta els davanters en els penals com ho feia ell. Cap porter dels que he vist amb posterioritat ha tingut la seva aura; allò que fa que un molt bon porter passi a un estadi superior.

Juan José_Real MadridJuan José: La melena lleonina li donava una visibilitat que altres no tenien i, segurament, una notorietat superior a la que mereixeria el seu joc però el feia autèntic. Únic. Representa un futbol que ja no existeix, protagonitzat per homes capaços de pujar a l’olimp del dia a la nit i, de la nit al dia, baixar als inferns amb igual o superior rapidesa. El futbolista de la mà foradada, el del carpe diem i el dolce far niente. L’última cosa que vaig llegir sobre ell explicava que, més o menys, malvivia per Cadis fent feinetes però, això sí, conservant l’estima dels que el van veure jugar.

??????????Liceranzu: Li deien Rocky i representa la millor cara del futbol ‘industrial’ dels 80, on els defenses eren peluts, més aviat maldestres i practicaven aquell joc dur que alguns -com el seu company de línia Andoni Goicoechea- van malinterpretar i van portar fins a uns límits gens edificants. Peça bàsica amb Urkiaga, Urtubi o Argote de l’Athletic que va afagar el relleu de la Real en aquell lustre històric del futbol basc de principis de dècada.

Larrañaga_Real SociedadLarrañaga: Larrañaga? Sí. Per què? Per molts motius però, sobretot, perquè portava bigoti, un complement que ja no s’estila. Què dic, bigoti? Portava un raspall colocat sobre la boca. Es tracta d’un defensa amb ànima de migcampista o un migcampista ancorat a la defensa. Tant se val. Sempre serà aquell lliure (recordeu que abans hi havia lliure?) per darrera la defensa que va convertir Atotxa, junt a Górriz i Gajate i Arconada, en baluart gairebé inexpugnable. Sí, la defensa també és un art i s’ha de saber apreciar.

Rafael Gordillo_BetisGordillo: Mitges a l’alçada dels turmells d’unes cames garrelles com poques, moviment de braços dissociat del cos, elegància garrula en el córrer, quilòmetres i quilòmetres de feina al servei de l’equip i, malgrat tot, precisió de centrada a la línia de fons. Ah, i sempre amb aquella cara de patiment, com si l’artrosis estés a punt de deixar-lo assegut a la gespa per sempre. Un dels millors laterals que els meus ullets de mainada van veure.

John Lauridsen_EspanyolLauridsen: Deien que tenia una cama bastant més llarga que l’altra encara que jo sempre he sospitat que era més aviat un tic postural. En tot cas, es tractaria d’un coix de molts quirats. Com clavava les faltes, i sempre amb el somriure a la boca, com el que llueix en aquest cromo. Quines nits de UEFA que vam viure amb el meu pare aquella temporada 87/88. N’Kono, Job, Soler, Valverde, Losada, Pichi Alonso, Gallart i aquell fumador de ros anomenat Javier Clemente. La falta de costum els va jugar una mala passada.

Joaquin_Sporting de GijónJoaquin: Abans que la versió ratonera i andalusa arribés a les nostres vides, aquest Joaquin de bigoti fi i -oh!- nascut a Oviedo, va senyorejar al mig del camp de l’Sporting dels barbuts i els peluts (Jimenez, Redondo, Castro, Mesa…) durant tota la seva carrera esportiva. Un jugador alt, espigat i elegant al que -possiblement com a Fernando del València- sempre li va faltar un puntet de ves a saber què per entrar definitivament a l’olímp. Per formar part d’aquest onze no és imprescindible haver triomfat.

Schuster_BarçaSchuster: Geni i figura. Aquell desplaçament en llarg de 40 metres al peu del destinatari encara no ha estat superat. Koeman o Xabi Alonso s’hi van acostar però cap tenia l’elegància d’aquest alemany tocapilotes en tots els sentits. Em fascinava que, amb poc més de 20 anys, ja hagués renunciat a jugar amb la selecció que acabava de guanyar l’Eurocopa i també que estés casat amb algú que podria ser la seva mare. Dels millors elements d’aquell Barça dels 80 on el verb guanyar es conjugava molt de tant en tant.

Lopez Ufarte_Real SociedadLópez Ufarte: Això sí que era una rateta. Possiblement, un dels primers jugadors bascos que van trencar el motllo. Habilidós, mestre del regat i del penal amb ‘paradinya’, penals que sabia provocar com pocs aturant en sec la seva cursa per forçar la trompada del defensa. I a sobre, amb cara d’enfant terrible. Hagués estat titular indiscutible a qualsevol dels millors equips de l’època però els clubs de formació abans tenien poder de retenció. La versió de l’Atlético o el Betis ja era una seqüel·la.

Hugo Sánchez_MexicoHugo Sánchez: El davanter total. Sense la potència de xut de Ronaldo, la fantasia de Romàrio o el dribbling de Messi, Hugo Sánchez va aconseguir fer gols de totes les maneres possibles en tots els equips. Sempre estava ben posicionat per atacar la pilota de la manera més efectiva, sempre buscant el cos a cos amb el defensa, sempre fent anar la llengua mentre el seu cervell ja treballava dissenyant la manera de seguir fent mal. La xil·lena, el penal, la rematada de cap i aquella tombarella per humiliar encara més al rival. Un 10. I quina ràbia que feia que no jugués al teu equip!

Polilla Da Silva_ValladolidDa Silva: El ‘polilla’ va ser el primer pitxitxi de la lliga (aquell any el va compartir amb Juanito) del que en vaig ser conscient. Jugava al Valladolid del Pato Yañez, Fenoy, Moré, Gail o Richard i va tenir el mèrit d’anotar 17 gols. Va saltar a l’Atlético on, evidentment, li va ser impossible cobrir el buit del ‘manito’. Tenen alguna cosa especial a Valladolid? Ho dic perquè el gol sempre se’ls ha donat bé: Alberto López, Goyo Fonseca, el menut Víctor, Peternac (mític), Joseba Llorente, Aduriz o Javi Guerra…

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s