Copa d’Europa 1969 | Manchester United 1-0 Milan

La santíssima trinitat: Best, Law i Charlton. Imatge: apasciuto CC BY (httpscreativecommons.orglicensesby2.0)

Cada vegada que veig jugar Bobby Charlton penso que és una injustícia que no estigui a l’escalafó més alt dels grans. És capaç de recuperar la pilota a l’àrea propia i rematar-la a la contrària amb qualsevol cama o el cap; té gol, té un joc en llarg molt precís i, en curt, deixa els rivals asseguts conduint amb l’esquerra però amb la dreta també. I no s’amaga. Arrossega l’equip a partir de l’exemple. Aquí el seu esforç no té premi però poc importa. Best també mostra la seva qualitat però massa en comptagotes per superar el catenaccio amb el que Nereo Rocco confia per fer valer el 2-0 de l’anada.

Charlton alimenta les opcions de remuntada amb un gol després d’una acció prodigiosa de Best

Santin salva l’empat de Law sobre la línia però Rimmer també té feina

El Milan dibuixa el seu clàssic 3-2-2-3 amb un lliure per darrera dels dos marcadors, dos laterals que quasi no pugen i marques enganxoses als jugadors més determinants. Rosato i després Santin quasi anul·len Law, Anquilletti minimitza bastant Best, Maldera atura Kidd i Lodetti fa el que pot amb Charlton.

Uns ataquen i els altres es defensen i contraataquen.

El ManU juga amb 3 al darrera i dos jugadors per davant com Stiles i Crerand. Stiles ocupa l’espai que deixa el central Foulkes quan surt de la cova, està pendent de Rivera, dóna un cop de mà en la recuperació i, tot i que no és el seu fort, s’obre per generar espais. Crerand té molta facilitat per entrar per banda i, sobretot al principi, la majoria de centrades són seves.

Charlton fluctua a dreta i esquerra, carrega àrea sempre que pot mentre que Morgan i Best intenten desequilibrar des de les seves bandes -Best sol anar cap a dins i Morgan cap a fora- i Law i Kidd es treballen la rematada; Law més fix a l’àrea i Kidd arribant de segona línia.

A la primera part tinc comptades quatre grans oportunitats del ManU. Kidd remata desviat un corner que va al segon pal, Morgan tira fora un cacau de Foulkes -incorporat a l’atac- que Cudiccini no pot blocar, Best xuta massa alta una pilota filtrada a l’espai per Crerand -ocasionalment per banda dreta- i la defensa i Cudiccini pouen aigua en una pilota dividida que posa Morgan que acaba a corner.

El Milan està molt replegat però els tres de davant i Rivera són molt bons. A Hamrin li anul·len un gol als 12′ encara no sé per què. Fora de joc diu el narrador. Impossible d’apreciar. I Rimmer ha de volar en un xut de Prati des de fora de l’àrea després d’una despenjada de Sormani.

La segona part comença amb una agressió a Cudiccini. Hi ha pluja d’objectes sobre el porter i alguna cosa impacta al seu clatell. Això no refreda el Manchester, que desplega tota la cavalleria. Amb tot, és Rimmer el primer en actuar sortint a tapar un xut de Rivera després d’una combinació de Hamrin.

Best cada cop apareix més. Arrenca des de l’esquerra i busca el xut amb la dreta… o combina per superar tres rivals i assisteix a Charlton que, des del costat dret de l’àrea bat Cudiccini amb un xut fort (1-0, 70′).

Queda temps, el ManU cada cop és més desbocat i assumeix més riscos al darrera. Foulkes ja quasi no baixa. Als 76′ tenim una jugada que defineix Charlton. Pressiona un rival fins a camp propi per recuperar la pilota, inicia i acaba l’acció amb una volea amb l’esquerra que fa volar el porter italià.

Poc després hi ha la jugada més polèmica. Morgan trenca per banda, xuta creuat, Law estira la cama i Santin bloca i, des del terra, escombra la pilota sobre la línia mateix amb el taló. La repetició sembla que no ofereix dubtes.

Més partits antics a Futbol d’abans

FA Cup 1953 | Blackpool 4-3 Bolton Wanderers

Harry Pot / CC0

Havia vist Stanley Matthews en l’imponent naufragi d’Anglaterra contra Hongria, que també va tenir lloc aquell 1953. Si en l’amistós contra els fabulosos hongaresos el primer pilota d’or de la història em va semblar una figura envellida, aquí és el més elèctric dels jugadors que hi ha sobre el camp i tenia, com aquell dia, 38 anys. No marca però fa un recital de dribblings, autopassades i fintes que acaben descosint un rival que encara el tram final amb tres coixos. Teniu al davant un partit elèctric amb final èpic. No es pot demanar gaire més.

El Blackpool aixeca un 1-3 en contra en 35′ amb una actuació magistral de Stanley Matthews

Mortensen, amb un hattrick, guanya el duel de killers a Lofthouse, que posa la final potes amunt als 75 segons

En un moment on cada futbolista s’ocupava de la seva parcel·la, Matthews es deixa caure entre línies i canvia de banda quan li convé. Porta la batura i s’entén de meravella amb un altre estilista com Taylor -fitxat del Newcastle per exprés desig de Matthews- i en treu profit del seu desequilibri un dels majors depredadors del futbol britànic dels 40 i 50, Stan Mortensen, que firma el tercer hattrick de la història en una final de Cup.

També impressiona Harry Johnston, un migcentre que escombra i construeix amb el mateix posat flegmàtic. Del Bolton em quedo amb els dos ales, Holden i Langton i, com no podia ser d’altra manera, amb Lofthouse, un altre dels golejadors del futbol de la postguerra. Es passa tot el partit buscant el contacte amb la pilota i fent la vida impossible als dos centrals taronja.

Apostin al 7 taronja. O al 9.

La final s’esparreca només començar quan Farm s’empassa un xut llunyà de Lofthouse -als 75 segons! com recalca el narrador- i el davanter centre del Bolton hauria pogut fer el segon 5 minuts més tard en una pilota que recupera Holden o al minut 20, quan soluciona una passada interior amb un tir al pal.

El porter del Bolton té un servei de porta que no he vist en cap més porter. Xuta ras.

El Blackpool entra amb mal peu i no reacciona fins passada la mitja hora, quan el porter surt de punys a una centrada de Matthews i Taylor xuta fora la pilota que queda morta.

Mortensen empata poc després aprofitant que Mudie li ha arrossegat el defensa (1-1, 36′) però l’alegria dura poquíssim. Langton, canviat de banda, penja una pilota dividida i Meir s’avança al porter i, amb el cap, fa l’1-2 als 38′. Holden quasi fa el tercer abans del descans amb un centrexut enverinat.

La segona part comença amb bona notícia per al Blackpool i una de dolenta. La bona és que Bell, el dorsal 6 del Bolton, es lesiona i pul·lula pel camp completament coix fins al punt que l’interior esquerre, Hassall, li intercanvia la posició. La dolenta és que Bell anota el gol del coix connectant amb el cap una centrada passada de Holden (1-3, 55′).

És el moment en el que Matthews es multiplica. Ve a rebre al mig, genera joc, desequilibra, combina centrades a la olla amb altres des de la línia de fons, com la que, als 61′, està a punt de significar el 2-3. Sí que acaba a dins una jugada molt similar en la que el ‘7’ del Blackpool l’envia al segon pal i Mortensen anota el seu segon gol de la tarda aprofitant l’errada del porter (2-3, 68′).

En aquest moment, a part de Bell, també té problemes físics Lofthouse i poc després en tindrà Banks, l’encarregat de controlar Matthews, que ja és com la santíssima trinitat. Hassall, que ha començat de davanter, acaba el partit més a l’àrea pròpia que a la rival. I, a més, debades.

El porter salva els mobles en una passada de Matthews a Mortensen que provoca una indecisió en la defensa però no pot fer res per impedir que la falta executada a la brava pel ‘9’ taronja des de la frontal de l’àrea se li coli sense ni veure-la quan queden segons per arribar als 90′.

El Bolton ja no surt de l’àrea i el joc s’ha d’aturar cada dos per tres per atendre jugadors que van vestits de blanc. I passa el que havia de passar. Perry soluciona un embolic a l’àrea que ha generat Matthews establint el 4-3 definitiu quan s’han jugat dos minuts de l’afegit.

Més partits antics a Futbol d’abans

Intercontinental 1981 | Flamengo 3-0 Liverpool

Zico, heroi del partit. Youtube.com

Dos grans equips, una competició molt discutida i una manera d’afrontar-la molt diferent. El Liverpool havia refusat participar-hi el 77 i el 78 i aquesta vegada hi va però a l’últim moment. El Flamengo s’ho ha preparat i es nota. Imposa el seu ritme i passa per sobre del campió d’Europa amb un gran Zico. També brilla Nunes, un davanter que va fer molts gols al Brasil i que, almenys a mi, m’havia passat completament desapercebut. Als ‘pericos’ se us remouran les tripes al veure l’extrem dret Tita, que formava part d’aquell Leverkusen que va remuntar la final de UEFA 87-88. Del Liverpool ho tindré tot dit fent notar que surt al camp sense davanters… i sense cap mena de tensió.

Zico i Nunes liqueden el Liverpool en una primera part gairebé perfecta.

El conjunt de Bob Paisley està irreconeixible i no té cap mena de resposta.

Era difícil que el Liverpool tingués alguna cosa a dir amb un equip tan de mitges tintes. Johnston, que debutava amb els reds aquell dia, és l’únic referent a dalt. Arrencant des de l’esquerra, llaura tot el front d’atac esperant que Dalglish, McDermott, Lee, Kennedy o Souness posin la por al cos als brasilers arribant des de segona línia.

Però cap d’aquests jugadors era un prodigi de cara a porta i, al ritme que jugaven, era impossible que superessin un conjunt que es replegava molt bé quan no tenia la pilota -que era la majoria del temps- i que estava dotat d’un talent idividual i col·lectiu molt superior per jugar d’aquella manera.

On és el davanter del Liverpool?

Per sobre de tots, brilla Zico. No marca però dóna dues assistències de gol i el xut de falta que desencadena el 2-0 surt de les seves botes. En l’1-0 veu Thompson un pèl desubicat i el supera amb un globus que Nunes transforma en gol amb un toc suau quan Grobbelaar surt a la desesperada a corregir l’errada del company (1-0, 12′).

Leandro i Junior tenen molta projecció. Tita i Adilio s’entenen molt bé pel costat dret i a Mozer i Marinho totes els venen de cara. És un Liverpool desconegut. Dalglish pul·lula, igual que Kennedy; Souness hi posa ímpetu però se les veu i desitja per trobar un espai i Sammy Lee… quin mèrit té Lee per jugar al Liverpool?

El 2-0 és una falta força llunyana que Zico executa amb violència, Grobbelaar l’escup, atura el rebot de Lico però, a la tercera, Adilio l’envia a dins (2-0, 34′).

Amb dos gols a sota el Liverpool ha d’avançar metres i, realment, s’aprecia un esforç dels homes de segona línia per percutir. Johnston xuta a porta, McDermott també però Raul desvia els seus xuts. I Zico aprofita aquest espai a l’esquena dels centrals per enviar una passada en profunditat a Nunes, que supera el porter red amb un xut creuat des del costat dret (3-0, 41′).

La segona part és estalviable. El Liverpool ja ha arribat a Tòquio, esgarrapa una mica més però no fa ni sang. Johnston ho prova amb un xut creuat i Kennedy és qui té la millor opció (61′) en una pilota morta que Raul atura a boca de canó.

Andrade també fa volar Grobbelaar amb un xut llunyà que surt molt arran de pal i Nunes desaprofita una gran ocasió (71′) que es genera amb un toc de taló de Zico.

Més partits antics a Futbol d’abans

Mexico 86 | Alemania 0-2 Dinamarca

Jesper Olsen celebra el primer gol. Imatge: Youtube.com

Alemanya va quedar subcampiona després d’una primera fase més que pobre i unes eliminatòries superades amb molt d’esforç. Dinamarca va certificar una fase de grups immaculada i va catxar estrepitosament a quarts. El gen competitiu dels alemanys assegura finals i títoles però als nens d’aquell 86, la ‘dinamita roja‘ ens va seduir per sempre. Laudrup, Elkjaer Larsen, Jesper i Morten Olsen, Lerby són letals en transició, pacients amb la pilota i sempre estan en constant moviment. La paraula especulació no formava part del seu vocabulari. Llàstima que defensar… tampoc. I si no que li preguntin a Butragueño. Alemanya es presenta amb 6 defenses per aguantar el tipus i esperar el seu moment a la contra, que no arriba.

Dinamarca porta el pes del partit i troba el premi en un penal provocat per un central amb ànima de ’10’ com Morten Olsen.

Alemanya surt amb molts defenses al camp, Brehme i Berthold li donen un mínim de profunditat però li falta cabal ofensiu.

L’entramat defensiu dels alemanys té trampa. Són 6 defenses però alguns són extrems endarrerits com Brehme i Berthold i Herget i Eder juguen un pas per davant de Jakobs i Förster i combinen la vigilància de Laudrup amb la generació de joc.

Matthäus és l’únic migcampista amb vocació constructiva mentre que Rolff escombra tota la pols que no té amo i Allofs i Völler… a fer kms.

Qui vol defensar? Qui vol atacar?

Dinamarca, en canvi, recull l’herència de la taronja mecànica i viu de la mobilitat permanent. Ben aviat ens ho ensenya. Sivebaek, el lateral dret, s’avança a Rolff, i en comptes que tornar a la posició trenca mentre Elkjaer obre a banda i Arnesen li filtra una passada a l’espai. De qui és aquest paio? es pregunten els alemanys. Dribla el porter i crec que és Förster qui salva els mobles llençant-se a terra (6′).

Eljkaer arrossega Förster pel pedregar mentre que Laudrup deriva aquí i allà per combinar amb Jesper Olsen, Arnesen, Lerby, els laterals o genera passadissos com el que origina el primer gol.

La sortida gairebé sempre la dona Lerby des de l’interior esquerre mentre que Molby és molt més estàtic. El ‘6’ també té llicència per tirar i Schumacher ben aviat ha d’estirar-se. Quan els nòrdics creuen el mig del camp, el perill és latent.

El perill que genera Alemanya, en canvi, és sobtat. Arriba per mitjà de Berthold i generalment després de pèrdua perquè Dinamarca és molt menys aplicada en el balanç defensiu. Völler i Allofs són quasi pivots i les primeres ocasions són xuts llunyans com el de Brehme, que pica al travesser, o el de Matthäus que atura Hogh.

El partit s’escora cap al cantó de Dinamarca poc abans del descans en una jugada marca de la casa. Morten Olsen veu una diagonal traçada en fluorescent i la ressegueix fins a l’àrea arrossegant a Rolff, que li acaba fent penal. El seu germà Jesper enganya Schumacher des dels 11 metres (0-1, 43′).

Beckenbauer reacciona i fa entrar Littbarski per Rolff. Sense tocar dibuix, el perfil és més ofensiu perquè el garrell més famós dels 80 és capaç de desequilibrar qualsevol defensa. A Dinamarca, Elkjaer es queda a la banqueta (suposo que lesionat) i entra Eriksen.

Alemanya fa un pas endavant i Dinamarca intenta explotar la contra, sobretot Arnesen que, a més, va canviant de banda de tant en tant per despitar el marcador. Eder l’ha d’aturar amb groga ben aviat.

Quan ens acostem al quart d’hora de la represa tot s’accelera. Littbarski quasi marca en una centrada de Berthold -inconfusible amb l’avantbraç embenat- que Hogh es menja i Allofs desaprofita una bona assistència de Brehme.

Però és Völler qui perdona l’ocasió més clara de la mannschaft en una acció que retrata la defensa nòrdica. Allofs arrossea Busk i genera un espai al mig que Morten Olsen no pot tapar i Völler rep completament sol una mica més enllà del punt de penal. Aquest cop Hogh reacciona ràpid i s’avança prou per retallar-li l’angle de xut.

En l’acció seqüent, amb Förster sent atès a fora del camp, Molby avança, filtra per Arnesen, que guanya la línia de fons i Eriksen emboca la passada de la mort. Minuts abans no havia sortit; ara sí (0-2, 63′).

Amb l’entrada de Rummenigge per Förster Eriksen i Somnsen -que ha entrat per Jesper Olsen- acaricien el 3-0.

Més partits antics a Futbol d’abans

Uefa 1981 | Az’67 4-2 Ipswich Town

Nationaal Archief, Den Haag, Rijksfotoarchief Fotocollectie Algemeen Nederlands Fotopersbureau (ANEFO), 1945-1989 - negatiefstroken zwartwit, nummer toegang 2.24.01.05, bestanddeelnummer 931-4985 CC0

Si el Nothingham Forest és l’únic equip que té més Copes d’Europa que Lligues, l’Ipswich Town té una sola lliga, una única Copa i una Uefa en 130 anys d’història. Aquesta última la va guanyar contra un altre equip amb poc palmarès però molt menys recorregut, l’Az’67, ara Az Alkamaar. És una final molt random. Quasi tant com la que van protagonitzar el Nottingham i el Malmö dos anys abans. Però és molt entretinguda. Volia veure els anglesos però els que m’han cridat l’atenció són els holandesos, especialment John Metgod. No podreu treure-li els ulls de sobre. Ara explico per què.

L’Ipswich té la final a la butxaca després de l’anada i l’Az’67 protagonitza un recital ofensiu com poques vegades hagi vist

Metgod, central amb bona sortida de pilota, és reconvertit en mitja punta quan els anglesos s’avancen i participa activament als 4 gols holandesos

L’Ipswich de Bobby Robson planta un 4-3-3 prou ofensiu per només haver de gestionar el 3-0 de l’anada. La línia de 4 és típica, amb centrals com Butcher, amb els peus quadrats i el cap de ciment armat, però de mig camp cap endavant tots els jugadors tenen capacitat per desequilibrar.

Wark -llegenda a l’Ipswich i al Liverpool i millor jugador de la lliga aquell 1981- i Brazil són capaços de superar rivals en l’u contra u i Mariner i Gates llegeixen espais, pentinen pilotes i estan atents a les caigudes. Muhren i Thijssen apreten i repleguen en funció de les necessitats.

Els 4′ primers minuts de Metgod són de central dret i els 86′ restants de totcampista

L’Az sortia amb un 4-4-2 que sala pels aires quan Thijssen volea des de la frontal i deixa l’eliminatòria en 4-0 quan només han passat 4′. (0-1, 4′). El tècnic reacciona ràpid. Treu Metgod de la defensa -hi va tornant per l’estratègia o quan l’Az no pot recuperar la pilota ràpid- i el situa entre Peters i Nygaard i els dos davanters, Weizl i Tol.

Mitja punta? Sí. Interior dret? Potser també perquè no és estrany veure’l centrar des de la dreta, encara que l’assistència de l’empat a 1 de Weizl la dóna des de l’interior esquerre. (1-1, 7′).

Poc després, un misto seu es converteix en una nova passada de gol per Weizl però aquest cop la rematada pica al travesser. Als 25′, en canvi, fa clarament de ‘9’. Peters la penja des de la dreta, ell s’incrusta entre centrals i supera Cooper amb un cop de cap (2-1, 25′). He vist que, amb l’AZ va marcar 26 gols en quasi 200 partits. No està malament per ser un defensa central.

Wark empata poc després en un corner que Mariner prolonga al primer pal (2-2, 32′). La potència aèria dels britànics al rescat. Diria que se la menja Metgod però li perdonem perquè si en aquella època haguessin existit els mapes de calor el seu radi d’acció seria tot el camp i si li haguessin mesurat els kms, com ara, fàcilment n’hauira fet 14 o 15.

Els hi torna al 3-2. Pentina una pilota que arriba des de la dreta, Jonker la baixa i Tol marca quan queden 5′ per al descans. Al davanter no li valdrà per sortir a la segona part perquè el tècnic el relleva per Kist.

L’Az tanca amb 3 però Reijnders va allà a on vagi Brazil i Hovenkamp cada cop viu més a camp contrari. A la segona part no saps qui juga de què perquè tenen permanentment 6 o 7 homes a dins o rondant l’àrea en constant moviment. És taronja mecànica a l’anglesa.

Nygaard i Kist posen a prova Cooper des de la llarga distància i Weizl el fa lluir en una rematada de cap molt franca (69′). Jonker, de falta, fa el 4-2 als 73′. I Metgod també hi té a veure. La falta l’ha forçat ell anticipant-se per dalt a Butcher, que li remata el clatell.

Queden 20 minuts mal comptats i a l’Az li calen 2 gols per aixecar-ho. L’Ipswich amb prou feines existeix a camp contrari. Només tinc apuntat un xut llunyà de Wark que surt arran de travesser. L’Az persisteix fins al final… de lluny, amb pilotes a l’olla, amb xuts amb intenció… però Cooper i la falta de punteria son suficients per aguantar.

Més partits antics a Futbol d’abans

FA Cup 1954 | West Bromwich Albion 3-2 Preston North End

Els dos equips sortint a wembley. El de blanc que porta la pilota és Finney ___ Pinterest

M’enyorava dels 50 i he decidit xutar-me una final de Cup entre dos equips ara quasi desconeguts, sobretot el Preston North End, un dels fundadors de la lliga. Perden però he disfrutat amb un dels jugadors més habilidosos del moment, el right winger, Tom Finney, un one club man. A l’altre equip hi ha un davanter que garanteix un gol cada dos partits, Ronnie Allen. En aquesta final n’anota 2 i ens ensenya que ja n’hi havia que baixaven a mig camp a buscar-se la vida. És un partit d’anades i vingudes, on la possessió mitjana dura entre 4 i 5 segons i on la pilotada llarga és el recurs principal.

És un partit d’alternatives en el joc i en el marcador i es decideix a l’últim sospir

Tom Finney us meravellarà amb el seu regat i frenada en sec i Allen és un avançat al seu temps, sempre en moviment

Com era habitual a l’època, tots dos equips es distribuïen al camp com un futbolí; dos defenses, tres mitjos i cinc davanters. I a diferència d’ara, l’esquema era una foto gairebé fixa.

És futbol anglès vintage. Això vol dir que, com al futbolí, la pilota passa de la defensa a la davantera amb un xut i que el desequilbri es produeix per un mal rebuig, una recuperació a camp contrari o gràcies a estilistes com Finney.

2-3-5 clàssic de l’època

Juga enganxat a la banda dreta, finta i s’atura amb un cop sec, gairebé sempre se l’emporta amb l’esquerra per posar el cos entre ell i la pilota i pot centrar amb qualsevol de les dues cames.

Durant la II Guerra Mundial va estar a les ordres de Montgomery perseguint Rommel i també va portar un tanc però aquest primer de maig del 54 a Wembley on 100.000 espectadors sonen com 5.000 el millor jugador de la temporada no se n’acaba de sortir amb Barlow i Millard, que li busquen els turmells descaradament. Això sí, l’intent per superar-los ja us divertirà.

Tira parets amb Foster i de les seves pèrdues se n’ocupa Docherthy, ara mateix, l’únic supervivent d’aquella final. Al davant, el West Bromwich Albion té a la banqueta a Vic Buckingham, l’home que va fer debutar Cruyff a l’Ajax i, a dins del camp, a Allen, un davanter que sense ser un fals 9, es passa tot el partit en moviment, com els taurons, per estar en contacte amb la pilota.

La final té alternatives. En general, ataca més el Preston però el West Brom té un rush final que acaba sent demolidor. S’avança gràcies a un “lucky rebound”, com diu el narrador, que s’emporta Lee, que fa la passada de la mort a Allen i el 9 marca a porta buida (1-0, 21′).

El marge li dura menys de 60 segons perquè Docherthy penja una bola al cor de l’àrea i Morrison talla i supera amb el cap a Sanders (1-1, 22′). Wayman podria haver avançat el Preston amb una rematada a la mitja volta després d’una combinació entre Forbes i Docherthy.

El partit és un puntada i endavant. La possessió dura 5 segons i quan hi ha la mínima opció de xut, es prova. Finney comença a desaparèixer perquè el rival se li anticipa i això el fa retrocedir per entrar en contacte amb el joc però li amplia la distància a recórrer.

Amb tot, encara té temps de posar una pilota a l’olla que Docherthy quasi converteix en gol i ell mateix envia als núvols una pilota franca que havia quedat morta a l’àrea.

El Preston s’avança als 6′ de la represa quan Baxter filtra una passada per Wayman que trenca el fora de joc i el ‘9’ de Preston encara i dribla el porter i marca a porta buida (1-2, 51′). És un gol protestat pel West Brom, que reclama fora de joc. No hi ha cap repetició per sortir de dubtes.

Finney torna a provar-ho però és una guerra contra el món. Preston domina la situació, arriba més i fa la impressió que tard o d’hora ho liquida però West Brom entra al partit gràcies a un penal sobre Nicholls que Allen transforma (2-2, 63′).

Els ratllats s’envalentonen i Preston dubta. Thompson evita el 3-2 en una rematada a boca de canó d’Allen (67′) i, poc després, s’emporta per davant Nicholls en una pilota dividida. Els tenen molt a sobre.

Preston agafa una mica d’aire al tram final. Wayman intena superar Sanders per dalt però el porter desvia a corner a l’últim instant i salva els mobles una mica després a canonada de Fosters.

Quan sembla que la cosa acabarà a la pròrroga Griffin rep de Ryan, trenca per la dreta i ajusta el xut lluny de l’abast de Thompson (3-2, 88′).

Si vols veure el partit a Footballia clica aquí o pressiona sobre la imatge.

Més partits antics a Futbol d’abans

Alemanya 74 | Escòcia 2-0 Zaire

Bundesarchiv, Bild 183-N0614-0028 / CC-BY-SA 3.0 / CC BY-SA 3.0 DE (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/de/deed.en)

Zaire va ser el primer país de l’Àfrica negra en disputar un mundial però el balanç de 0-14 en tres partits i algunes imatges poc edificants i repetides fins a la sacietat van estigmatitzar el seu paper a Alemanya a la categoria de xarlotada i volia calibrar fins a quin punt. No sé què va passar en el 9-0 contra Yugoslàvia però aquesta estrena és la d’un equip que afronta el repte amb mentalitat petita… sense cap més connotació. Hi ha jugadors ben dotats tècnicament però els falta molta intel·ligència tàctica i cos. Els escocesos semblen més grans, van al xoc amb molta més convicció, situen el partit a dos metres del terra i és allà on el guanyen amb un marcador curt pels mèrits i les ocasions creades. Lorimer per destresa i Jordan per potència amb semblen els millors d’Escòcia.

Escòcia surt amb la seguretat de qui es sap guanyador abans d’hora i pateix per estrenar el marcador però perdona una golejada.

Zaire és un equip veloç en transició però fluix en el xoc i té un porter inestable, capaç de grans encerts amb grans pífies.

Tots els equips de l’Àfrica negra primerencs provoquen empatia. Amb la pilota als peus et poden fer emocionar i, sense ella, fan que molts cops t’estiris els cabells. I el Zaire de Blagoje Vidinic… ni més, ni menys.

Surt al camp amb un 4-2-4 que se li transforma en un 6-4 insuficient per tapar totes les vies d’aigua i només alimenta l’esperança de gol quan, ja al tram final, a Escòcia no li importa que el partit es converteixi en un pati de col·legi.

4-1-3-2 vs 4-2-4

Els escocesos surten amb un 4-1-3-2 on Bremner posa les normes i Jordan ho despenja tot (i quan dic tot, vull dir tot) perquè Law, sobretot Lorimer, Dalglish i Hay facin de les seves.

No he trobat pesos i alçades però diria que els escocesos fan una mitjana de 10-15 cms menys i pesen més en proporció. Quan xoquen, sempre guanyen, especialment Jordan, que no només toca totes les pilotes aèries sinó que troba les costelles del porter i del seu marcador cada vegada que hi ha opció. I si no hi és, aprofita l’avinentesa per fer-s’ho venir bé. Fixeu-vos-hi els primers minuts.

Els zairenys intenten contestar amb intensitat però no donen l’abast. Lorimer desborda quan i com vol i Jordan és l’amo de totes les pilotes aèries. Abans del gol, Hay envia al pal una pilota deixada de cara pel ‘9’ i l’1-0 de Lorimer de volea també és gentilesa de Jordan (1-0, 26′)

El 2-0 és, directament, d’ell encara que li podríem apuntar al porter. Bremner treu una falta, Jordan trenca el fora de joc (o no) i remata de cap a cos del porter, que se l’empassa d’una manera llastimosa (2-0, 32′).

La tendència del partit et fa pensar en una golejada però Zaire resisteix i Escòcia desaprofita un cabàs d’ocasions. Lorimer, Law i Jordan tenen la punteria desafinada. Els africans tenen opció de 2-1 en una transició però Kidumu controla malament la passada de Ndaye i Harvey se li tira a sobre abans de què pugui pensar com rematarà.

A la segona part Escòcia segueix anant a buscar el 3-0 i Zaire, més cansat, concedeix més espais i ho compensa amb duresa. Law, de tisora, té la primera ocasió. Holton, completament sol en un corner, té la segona. La tercera és de Jordan, que xuta a fora després d’una pilota morta cedida pel porter. Lorimer volea al travesser una pilota que Kazidi desvia amb els dits. És la quarrta. En la cinquena, Kazidi vola a la seva esquerra per desviar a corner un xut de Law…

Zaire, si som generosos, en té un parell. Mayanga ho prova de lluny i Harvey desvia a corner i Ndaye remata desviat una centrada des de la dreta.

El partit no passarà a la història a menys que consignem que el partit s’atura 7 minuts perquè es fon una fase de la il·luminació (i això que són alemanys els amfitrions) i perquè té dos lliures indirectes a dins de l’àrea, una jugada difícil de veure. La de Zaire podria haver estat penal de Jardine o Blackley.

Al tram final, Escòcia juga descaradament a consumir minuts, cosa que provoca les protestes del poc públic que hi ha. Per veure el partit a footballia clica aquí o a la imatge.

Més partits antics a Futbol d’abans

Qualy Euro 68 | URSS 4-3 Austria

By Russian Post, Publishing and Trade Centre "Marka" - http://www.wnsstamps.post/en/stamps/RU134.15, Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=52388107

Eduard Streltsov és considerat un dels grans futbolistes del segle XX. Alguns l’anomenen ‘el Pelé blanc’ però a mi em recorda més a Cruyff. Sense tasques defensives assignades, sembla absent del joc però s’activa de cop per tirar una paret, superar un rival amb una finta o assistir de cullera a un company que trenca. El seu marcador, en aquest cas Sturmberger, ha d’estar concentrat durant tot el partit o si no, en paga les conseqüències. Com al quart gol. Trobem un Yashin veterà que pot fer alguna cosa més al segon i tercer gol, un explosiu Byshovets que ens regala un golàs i un activíssim Chislenko. El partit també ens ofereix l’oportunitat de veure dos dels considerats millors defenses de la història de la Unió Soviètica; Shesternyov i Khurtsilava. D’Àustria em quedo amb Hof, l’extrem dret, i Flogel, el davanter centre.

L’URSS pateix per tirar el partit endavant tot i que l’àrbitre li anul·la un gol que hauria d’haver pujat al marcador i un segon molt dubtós

Streltsov em convenç i em pregunto si, sense haver passat cinc anys al gulag, estaria al top ten de la història

La Unió Soviètica porta la iniciativa a partir d’un joc de toc i passada curta i el seu plantejament és més ofensiu que l’austríac, amb 4 homes clarament a dalt, un pivot com Szabo que quasi és un cinquè davanter i un Voronin que quan arrenca per banda dreta ho fa fins a les últimes conseqüències.

Al darrera, Shesternyov és un mix entre sweeper, lliure i central mentre que Khurtsilava i Lenyov fluctuen en funció d’on ballen les seves parelles, Siber i Wolny.

4-2-4 els soviètics, 3-2-2-3 els austríacs.

Àustria planta línia de 3 que, en molts minuts és de 5 perquè Eschlmüller i Sturmberger són dos defenses que actuen al mig i que viuen pendents de Byshovets i Streltsov. Hof té llibertat de moviments, Flogel sol estar més fix al mig i Siber i Wolny tenen la missió de trencar des del darrera. Juguen al contraatac i, en estàtic, tot i que no es passen malament la pilota, no tenen la facilitat de trencar línies dels soviètics.

Streltsov és un imant. Torna parets amb molta intenció, amaga la pilota i té ull per filtrar passades per Chislenko o Byshovets, els dos jugadors que més s’aprofiten del seu talent.

Byshovets és molt elèctric i té un poderós canvi de ritme, com el que li permet trencar la defensa per l’esquerra en el primer gol (24’). El rebuig del porter al seu xut sense quasi angle l’aprofita Malofeev per rebentar-la amb tota l’ànima.

També és plàstic. El 2-0 és una xilena des del costat esquerre de l’àrea després d’una centrada llarga de Voronin prèvia passada de Streltsov (36’).

Al tram final de la primera part no us adormiu perquè hi ha dos gols. El 2-1 arriba després d’un corner on Szabo se la menja i Hof la controla a la seva esquena i la ajusta al pal curt de Yashin. I encara tindrem el 3-1 quan Wartush desvia cap a dins un xut de Chislenko després d’una pilota que Streltsov ha estavellat al pal.

La segona meitat se’ls complica als russos. Després d’una pèrdua en una sortida la pilota Wolny s’avança a Yashin en una pilota dividida que Siber ha posat amb mala vava (53’). L’ensurt hauria estat menor si el linesman no hagués invalidat un gol completament legal de Chislenko (56’) després d’una passada espectacular de Streltsov. No era fora de joc.

Al 3-3 Yashin hauria pogut fer alguna cosa més o algú li desvia el xut des de fora de l’àrea de Siber i no s’aprecia (70’). Els russos augmenten la pressió i Streltsov replica gairebé de manera inmediata amb una rematada de cap impecable després d’una centrada des de la dreta però també li anul·len. No em queda clar si és per fora de joc o per falta sobre el central.

El que és bo és el que marca a 9 minuts pel final. Byshovets se’n va per la dreta, poderós, centra i Streltsov ocupa l’espai entre centrals i la pica de cap per sobre del porter. Sturmberger és lluny i a la repetició el veureu llençar la tovallola quan veu que no atraparà el ‘9’ soviètic.

Per veure el partit a Footballia clica a la imatge d’aquí a sota.

Més partits antics a Futbol d’abans