Final Eurocopa 1960 | URSS 2-1 Yugoslavia

Sekularac i Bubukin cara a cara.

El propòsit era veure Lev Yashin, l’únic porter que ha guanyat la pilota d’or (1963) i he tingut l’agradable sorpresa de trobar-me als morros dos ‘10’ que no tenia referenciats: Dragoslav Sekularac i Valentín Bubukin. El primer, una filigrana amb la pilota als peus i el segon, menys vistós però amb bona cama i recorregut. La URSS guanya a la pròrroga però encara que ho saps d’entrada, per la manera com juguen un i altre dubtes si el resultat està equivocat. Yashin no fa un partit antològic però sí que se li veu aquella presència, aquell domini aeri i aquell pas endavant que, a ulls dels davanters, el feia més gros del que ja era.

Galic avança Yugoslàvia quan falta poc pel descans culminant una primera part de domini però la URSS empata aviat després del descans i acaba imposant el seu físic a la pròrroga

Sekularac ens obsequia amb un repertori de croquetes, bicicletes i cops de taló però és Babukin amb les seves arrencades qui porta els soviètics al triomf

Les referències que havia trobat em dibuixaven una confrontació de dos equips en 3-2-5 però com molt bé els dibuixa la televisió francesa, Yugoslàvia fa un 3-3-4 i, de fet, podríem parlar de 3-3-1-3 perquè si a l’època hi hagués hagut mapa de calor, Sekularac hauria quedat retratat en la franja de tres quarts de camp amb molt vermell a la dreta, la posició de partida, però amb taronja intens a l’esquerra, on hi cau moltes vegades per marejar els russos en connivència amb Matus, Galic i Kostic, que enganya molt perquè és gros i una mica geperut però que, a diferència de Jerkovic, té la mobilitat i l’habilitat d’un jugador més petit.

Yugoslavia juga un futbol de molta passada curta i Sekularac és un espectacle. Es deixa caure, apareix a la dreta, apareix a l’esquerra, toca en curt, dribla. És un malson per al seu marcador i té l’habilitat de colocar-se en terra de ningú per rebre. Matus fluctua amb ell tot sovint. Zanetic no treu l’ull de sobre de Bubukin i Perusik escombra el que queda lliure.

urssyug60
Distribució tàctica de la final de la Euro 1960.

La URSS va de menys a més. Comença a veure-les venir. Chokheli s’encarrega de Kostic i Krutikov i Netto s’alternen amb Sekularac. Bubukin, amb el pas dels minuts, anirà agafant protagonisme però, al principi, són Ivanov i Metreveli els que protagonitzen el poc perill que els russos generen a la contra. Vidinic ho comprova en carn pròpia als 20’ de visionatge (hi ha un tall perquè la primera part dura poc més de 35’).

Yashin no ha tingut problemes per dominar les centrades dels balcànics però no pot fer res per aturar la rematada de Galic entrant al primer pal després d’una cavalcada de Jerkovic, a qui ningú pot parar. (0-1, 43’).

urssyug60La segona meitat és la de Bubukin. Metreveli empata poc després de la represa però qui rep, encara, trenca i engalta el xut que Vidinic no pot blocar és el ‘10’ rus, un jugador a qui he trobat una retirada a Letchkov, Charlton i, fins i tot Zidane, i no només pel pentinat.

Després de l’empat, se li acumula la feina a Vidinic. Meskhi el prova des del costat –qui l’habilita és Bubukin- i Ponedelnik remata desviat després d’una jugada invididual de Metreveli.

Yugoslàvia no ha desaparegut. Yashin atura en dos temps una falta seca xutada per Kostic (20’) i, poc després, ha d’escombrar a corner una pilota picada per Sekularac, que l’ha vist avançat. L’1 soviètic sempre juga un parell de metres més endavant que els seus coetanis i quan surt amb el puny tots s’aparten. També bloca força.

Si el partit s’hagués jugat ahir, Yugoslàvia hauria acabat amb un de menys perquè, a falta de 10’ per al final, Ponedelnik envia una passada a Ivanov, que enfila el camí de porta però Vidinic surt molts metres fora de l’àrea i la talla amb la mà.

Els russos s’haurien pogut estalviar la pròrroga si Ivanov no hagués fallat quasi a porta buida quan queden un parell de minuts perquè l’àrbitre ho enviï al temps extra, on els balcànics sucumbeixen. Miladinovic comença l’afegit visiblement coix (no hi ha canvis) i, a poc a poc, les combinacions del balcànics van perdent fluidesa i velocitat i els russos sembla que juguin amb més.

Amb tot, Galic hauria pogut avançar Yugoslàvia a la primera part de la pròrroga en un corner en el que Yashin surt a caçar papallones. La rematada de cap del 9, però, surt desviada. I just abans del 2-1 definitiu, Jerkovic desaprofita una passada de la mort de Sekularac. És l’última gran jugada del ‘10’.

En l’acció següent, Pondelenik (112’) s’imposa per dalt a tota la defensa i, amb el cap, supera la sortida de Vidinic, que havia sortit a escapçar la centrada del desgarbat Meskhi. Queda temps però no força. I a mi em queden ganes de seguir el rastre de Yashin i Sekularac.

Per veure el partit, cliqueu sobre la imatge o aquí.

urssyugos1960

Més partits antics a Futbol d’abans

Copa d’Europa 1987 | Porto 2-1 Bayern Munic

Madjer a punt per enviar la pilota al fons de la xarxa davant la mirada de Pfaff i Juary. Imatge: Footballia.

Ara feia temps que no però havia vist el cop de taló de Madjer a la final de la Copa d’Europa del 87 moltes vegades. Era una imatge mental de la meva infantesa encara que, possiblement, no vaig veure aquell partit en directe. O sí, perquè era molt més malalt del futbol que ara. Tant se val. El cas és que l’he tornat a veure i m’he tornat a emocionar profundament amb la segona part que fa el Porto. És l’eterna història de David contra Goliat, ja ho sé… però veure com Futre es desplegava per tot el camp amb aquella insolència, a André llaurar tot l’ample de camp i després anivellar-lo per sembrar i el do de la ubiqüitat que demostra tenir Madjer en els moments decisius del partit. Sublim. El Bayern, què voleu que us digui? Ja no és el dels 70. Matthaus passa desapercebut, igual que Brehme i fins i tot un senyor porter com Pfaff crec que pot fer alguna cosa més al segon gol. Ja era un missatge que ni el Rummenigge ni el Hoeness que juguen siguin els ‘originals’. Són els germans i, sense ser dolents, no els arriben ni a la sola de la sabata. Això sí… descobreixo a Kögl, un extrem que no tenia referenciat.

El Bayern domina la primera meitat i s’avança però és incapaç d’aturar la pluja fina en la que es converteix el Porto en la segona

Futre i Juary destaroten l’entramat defensiu dels bavaresos i Madjer, amb els bessons demanant clemència els ajusticia en 4′ que ja són història en majúscules

Realment, veus dos partits en un. La primera part és de domini total del Bayern encara que marca aprofitant un mal rebuig i després vol viure de renda. El Porto situa 10 jugadors per darrera de la pilota i només Futre, ànima lliure, els aconsegueix destarotar una mica perquè és pur talent. I André, que pilota la nau des del pivot defensiu, i té facilitat per trencar, des del darrera.

Esquema de la primera part.
Esquema de la primera part.

Els portuguesos la toquen i paren el ritme. El Bayern alterna l’obertura per banda amb les caigudes de Michael Rummennigge però Dieter Hoeness, per exemple, no toca ni una pilota. Només Kögl genera desequilibri per l’esquerra i és ell, precisament, qui aprofita una pentinada de Magalhaes en un fora de banda per marcar de cap. Agafa a Mlynarczyk amb els pixats al ventre. Fa la impressió que anava a escapçar la pilota i que decideix recular quan Magalhaes la toca. I ja és tard. Fa un ‘Zubi’, diríem. (0-1, 25′)

A la segona part, Artur Jorge li canvia la cara a l’equip traient Quim del camp i fent entrar Juary per jugar amb dos al davant. Sousa ocuparà el costat esquerre, Madjer al mig i André amb un ull posat al davant i un altre al darrera… i més quan Jorge fa entrar Frasco, un altre migcampista ofensiu i elimina el lateral esquerre Inacio.

portobayern2apart
Esquema de la segona part.

El Porto creix a partir de la pilota. Toca i toca i Sousa és el que comença a obrir forat per l’esquerra però el que us farà aixecar del seient és Futre, superat el quart d’hora… paret amb Magalhaes i després comença a sortejar rivals a gran velocitat i acaba entrant a l’àrea i xutant un pèl desviat al pal llarg de Pfaff. Madjer no hi arriba per poc (63′).

El Porto avança línies però el Bayern, si no és amb Kögl, no genera gran inquietud a la contra. Celso el conté amb contundència i, realment, hauria pogut ser expulsat. portobayern87

Quan falten 12′ per al final arriba l’hora de la veritat. Poc després que el comentarista digués que Madjer té problemes físics -els bessons li pugen- hi ha una jugada eterna del Porto que accelera Frasco filtrant-la per Juary que la dóna -una mica botant- a Madjer quan Pfaff i el defensa li barren el pas i Madjer opta per superar la presència de Flick -que s’havia situat sota pals- amb el taló dret. (1-1, 78′).

Després de la celebració, Madjer ha de ser atès a la banda perquè els bessons sembla que diuen prou però inmediatament després d’entrar rep una passada a l’espai, esprinta, trenca Winklhofer amagant que retalla cap a dins i sortint per fora, centra amb l’esquerra i Juary, al segon pal, l’envia al fons de la xarxa. Pfaff està una mica enfonsat. El miracle en dos minuts. (2-1, 80′).

I allà s’acaba la història. Ni el Bayern en té cap de clara ni tampoc el Porto, que té tan amarrat el partit que ni pateix.

Aquí teniu la versió ràdio…

… i aquí l’enllaç a Footballia.

Més partits antics a Futbol d’abans

 

Copa d’Europa 1961 | Benfica 3-2 FC Barcelona

Barretines a Berna. Imatge: Youtube.

La final de Berna del 61 és un referent per a tot català, siguis o no del Barça. És la dels pals quadrats. La primera final en la que no hi ha el Real Madrid. La primera del Barça i la pimera del Benfica, a qui ja he vist perdre contra el Milan i el Manchester United. El Barça té mala sort amb la fusta però fa l’efecte que no juga bé les seves cartes. Té un front d’atac difícilment igualable però sucumbeix contra una defensa en la que senyoreja Germano i una sala de màquines amb dos high class com Colona i Santana. Per acabar-ho d’adovar, Cruz converteix a Kubala en discret, l’àrbitre dóna un gol als portuguesos que avui en dia requeriria molts minuts de VAR i Ramallets no té el seu millor dia. Abans de la maledicció amb la que Béla Guttmann condemna el Benfica a Berna arrenca la del Barça amb la Champions que trigarà 31 anys en trencar-se.

Kocsis, de cap, avança el Barça però el Benfica li dona la volta en 2 minuts abans del descans

El Barça estavella quatre pilotes als pals quadrats de la porteria de Costa Pereira a la segona meitat

Els dos equips tenen un mateix esquema, el de l’època, el de la WM, però mentre el Barça té fort el fort a la W amb Kubala i Czibor als costats -Kubala de fals extrem, sense buscar amplitud- Evaristo com a refent i Kocsis i Luis Suárez com a interiors, el punt fort del Benfica és la M amb un central de molta jerarquia com Germano,  dues àncores com Neto i Cruz i dos interiors que naveguen molt bé entre aigües com Coluna i Santana.

Cruz, al costat esquerre, és quasi un defensa més (a la final del 63 ocupa el costat esquerre) i quan no eixampla la línia del darrera s’enganxa a Kubala, que no troba aire per brillar. Garay també està pendent de Coluna però aquest recula molt més que Kubala i entra més en joc.

Dues WM clares però amb matisos diferents.
Dues WM clares però amb matisos diferents.

El Barça porta la iniciativa i el Benfica és més de contra. Mentre el Barça pràcticament no utilitza les bandes, els portuguesos són profunds amb un punyal com Jose Augusto i un extrem esquerre, Cavem, que juga a cama canviada. De fet, a lafinal del 63 serà central dret.

La final és un monòleg blaugrana fins que encaixa l’empat. Abans del primer gol, Mario Jorado ja treu sota pals una rematada de Kocsis (2′) i Costa Pereira ja ha de respondre a xuts d’Evaristo (12′) i Garay (13′) mentre que Ramallets només ha de blocar un xut llunyà de Neto.benficabarça61

El 0-1 el marca Kocsis de cap, imposant-se al segon pal. L’acció la inicia Kubala, tallant cap a dins i tornant la pilota a la banda, on apareix Vergés per filtrar-la a Luis Suarez. El ’10’ la posa al cap del ‘8’ i el Barça que ja mana. (0-1, 19′)

Kocsis perdona el 0-2 després d’una deixada de Czibor i Czibor es topa amb Germano després d’un retall que el deixa en posició franca. Després de mitja hora, el 0-1 és curt. Luis Suárez, molt actiu, s’entén molt bé amb Czibor, Evaristo engreixa molt bé la circulació ocupant i alliberant espais i Kocsis també busca trencar fugint de zona.

Però el Barça és fràgil al mig i Coluna ho aprofita molt bé per filtrar una passada a Cavem, que la creua davant la sortida de Ramallets i Aguas l’envia al fons de la xarxa davant la mirada de Gensana, que no hi arriba. (1-1, 30′).

I, sense temps per reaccionar, arriba el 2-1. Neto penja la pilota a l’olla, Gensana la pentina cap enrere i Ramallets -potser enlluernat pel sol- no aconsegueix blocar-la (una mica com Buyo a Tenerife), s’estavella al pal i, segons l’àrbitre -el mateix que concedeix un gol fantasma a Hurst en la final del 66- bota a dins. No dubta gens. (2-1, 31′).

Al Barça li costa reaccionar però abans del descans, Mario Joao torna a treure una altra pilota de Kocsis quan Costa Pereira havia estat superat (43′).

La segona part és un atac i gol del Barça. Czibor, dos cops, Suárez i Evaristo ho proven només començar però és Coluna qui troba el 3-1 amb una volea espectacular des de fora de l’àrea després d’un rebuig centrat de Gràcia a centrada de Cavem a cama canviada. (3-1, 55′)

El neguit augmenta i el Barça s’abraona sobre la porteria portuguesa. Garay puja molt i, a poc a poc, també ho fa Foncho. Kocsis remata de cap al pal (68′) després d’un rebuig cap enrere de Germano que havia deixat venut Costa Pereira i, un minut després, Kubala remata des de la frontal una deixada d’Evaristo i la pilota va de pal a pal -quadrats- per sobre de la línia.

Czibor escurça distàncies des de fora de l’àrea amb un xutàs d’esquerres que entra per l’esquadra. L’assistència -per dir-ho d’alguna manera- la dona Foncho, que ja viu permanentment a l’extrem. (3-2, 75′).

L’11 també impactarà al pal uns minuts després (8’1), culminant una sèrie de passades a dins de l’àrea en la que intervè tot el front d’atac. El Benfica viu a la trinxera i el Barça fa valer l’habilitat dels seus cinc homes del davant per buscar forats on no n’hi ha.

Costa Pereira salva els mobles per últim cop (87′) després d’una deixada de taló de Kocsis per Czibor i Santana desaprofita una contra, segons després, que hauria pogut estalviar un o dos minuts de patiment portuguès.

Més partits antics a Futbol d’abans

 

 

Copa d’Europa 1964 | Inter 3-1 Real Madrid

De The original uploader was Snake90 de Wikipedia en italiano. - Transferido desde it.wikipedia a Commons., Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39932775

Primera final de l’Inter, setena del Real Madrid, que ja ha tastat la derrota dos anys abans contra el Benfica a Amsterdam. És un Inter en l’esplendor contra un Madrid tardorenc que té a Santamaria a punt de fer 35 anys, Di Stefano quasi amb 38 i Puskas amb 37. I es nota. En un partit que demandava activitat, atreviment i desequilibri, els blancs tenen molt de respecte al catenaccio i a les contres que llançava com ningú Luis Suárez. Mazzola ho desembolica tot amb un golàs poc abans del descans i ho liquida amb oportunisme quan els blancs pensaven que podrien anivellar-ho. El partit no mata però la cinta és una joia perquè comentant la final a l’estudi hi ha Mazzola, Luis Suárez i Puskas.

Mazzola i Luis Suárez jubilen Di Stefano i Puskas i confirmen Milà com la capital del futbol europeu

Mazzola i Corso intercanvien posicions per orientar tot el joc cap al flanc dret del Madrid, més feble defensivament que l’esquerre

La primera part és molt de tempteig, d’estudi. El Real Madrid és el multicampió que ha fet bandera del joc d’atac però que no va sobrat mentre l’aspirant Inter ho fia tot a una defensa impermeable i a un joc de contraatac temible amb un llançador precís com Luis Suarez i tres peces complementàries com Jair (velocitat i desequilibri), Mazzola (precisió i xut) i Milani (associació, mobilitat i xut).

Als blancs, Puskas s’ancora ben aviat al costat dret de l’atac i Di Stefano malda per desempallegar-se de Tagnin. Amancio desborda però Gento amb prou feines i Zoco, més enfonsat que habitualment, aporta molt poc des de segona línia. Qui més destaca en aquesta faceta és Felo, però l’Inter amb prou feines es despentina a la primera part.

El catenaccio de l'Inter...
El catenaccio de l’Inter…

Els neroazzurri juguen amb tres centrals i un lliure per darrera, Picchi, que asseguren l’equip i Mazzola (habitualment interior dret) i Corso (teòric extrem esquerre) intercanvien la posició quan es porten uns minuts per aprofitar el que s’acaba demostrant que és el costat més feble del Madrid, el dret, perquè Isidro és menys fort defensivament que Pachín, Muller no està tan enfonsat com Zoco i Puskas no ofereix l’ajuda que sí presta Di Stefano a l’altre costat.intermadrid64 (2)

Als primers 45 minuts hi ha poques oportunitats i quasi tot són xuts llunyans com els de Corso (4’), Guarneri (8’), Puskas (11’), Tagnin (29’), Fachetti (33’)… fins que arriba el gol de Mazzola (43′). Fachetti, en una de les escasses incorporacions a l’atac, li dóna la pilota a prop del vèrtex de l’àrea i el ‘8’ de l’Inter es perfila de dretes amb un control orientat i, tot i que hi ha quatre jugadors que intenten tapar, supera Vicente amb un xutàs des de fora de l’àrea. Poc després, Milani volea excessivament alt una altra pilota servida per Fachetti.

El Real Madrid té una de les millors ocasions a l’inici de la segona part quan Gento envia la pilota al pal després d’una triangulació amb Felo i Di Stefano (48’). Zoco ho prova de lluny una mica més tard (57’), ensenyant que, amb marcador en contra, el Real Madrid s’ha d’estirar una mica més.

El 2-0 és un cop. Mazzola descarrega una pilota a la banda esquerra, la dona a Milani que, de molt lluny, supera Vicente (61’). El porter no s’ho esperava. L’Inter ja és un frontó. El Real Madrid acumula homes a dalt però la pilota circula a poc a poc i els italians, amb fins a 7 jugadors més el porter a dins de l’àrea, estan a la seva salsa.

Però el Madrid és el Madrid i entra al partit quan Felo escurça distàncies en un córner. La pilota li cau al segon pal i l’endreça (71’). Queda temps i, a dins de l’àrea, qualsevol rebot el pot carregar el diable. Ho comprova Picchi que, als 74’, ha de treure sobre la línia una altra rematada de Felo.

Mazzola evita el patiment amb una acció de llest. Milani descarrega una pilota al mig, l’envia en llarg cap als dominis de Santamaria que, intuint Mazzola, fa misto i regala una assistència que el millor jugador de la final no desaprofita (76’).

El partit només s’aguanta per Mazzola. Di Stefano no fa cap arrencada de les seves, ni tan sols xuta a porta. Gento no cavalca i Puskas no passa de provar-ho de lluny. Luis Suárez està molt vigilat però les seves passades sempre porten perill. I poca cosa més. Fachetti té un físic impressionant i Jair una velocitat molt prometedora però, realment, després d’uns 4 o 5 primers minuts molt efervescents, dimiteix.

Més partits antics a Futbol d’abans

Copa d’Europa 1970 | Feyenoord 2-1 Celtic

Kindval, a punt de ser aixecat per Hasil (6) i probablement l'altre és Jansen (7). Imatge: Youtube

De la mateixa manera que el primer equip britànic en guanyar la Champions va ser un ara modest Celtic de Glasgow, el primer holandès en aconseguir l’orelluda, abans que l’Ajax o el PSV, va ser el Feyenoord d’Ernst Happel, un conjunt que tenia alguns elements de la taronja mecànica que va aconseguir dos subcampionats del món com Jansen o Van Hanegem i que practicava un joc de possessió similar. En aquesta final s’enfronten aquests dos ara outsiders i el contrast d’estils és evident perquè el Celtic de Jock Stein, amb 7 dels 11 jugadors que li van guanyar la Champions a l’Inter el 1967, ja no dibuixa un 4-2-4 tan clar però quasi… i ho segueix fiant quasi tot al ritme i el desequilibri dels seus jugadors de banda, sobretot l’habilidós Jonhstone. Avui no triomfen. El Feyenoord el sap portar al límit i el supera per condició física. És una final que costa de veure perquè el video no és gaire bo. He hagut de visionar-la dos cops per apreciar-la però acaba pagant la pena.

El Feyenord es distribueix molt bé pel camp i el Celtic és tot rauxa

Gemmell, un dels primers defenses que marca en dues finals, avança el Celtic en un xut de falta però el Feyenoord empata 3 minuts després i sentencia a 3 minuts pel final de la pròrroga

La segona part del Celtic a la final del 67 em va emocionar. Davant d’un equip completament tancat, només a partir de la rauxa i el desequilibri es podia aixecar el resultat advers que tenia. Aquí ho té més pelut perquè el Feyenoord no col·labora tant com l’Inter. És un equip que marca zonalment i que no regala la pilota.

El conjunt de Happel dibuixa un 4-3-3 bastant clar però, a diferència dels equips de Marinus Michels (Ajax, Holanda), hi ha menys intercanvi de posicions. És a dir, memoritzant el campet, no et perds mai, cosa que no passa amb la taronja mecànica, on és habitual preguntar-te què fa aquell jugador en aquell lloc on se suposa que n’hi hauria d’haver un altre.

Com es pot veure, dues samarretes molt vistoses i dos estils molt diferents.
Com es pot veure, dues samarretes molt vistoses i dos estils molt diferents.

El Feyenoord, això sí, manté molt bé la possessió –no la rifen ni a dins de l’àrea tenint tot el Celtic a sobre- i no és fins al tram final que accelera, aprofitant que el Celtic està més cansat. I és que els escocesos segueixen vivint del desequilibri dels duels individuals guanyats per Johnstone, Lennox o Hughes, un davanter dels que enganya perquè sembla més tronc. També té dos laterals amb molta projecció com Gemmell –ja protagonista de la final de tres anys abans- i Hay, que desdobla gairebé sempre quan Johnstone se’n va cap a dins. Avui el ‘7’ del Celtic gairebé no brilla.celticfeyenoord70

La primera part està marcada per la proximitat dels gols, que arriben de falta. Gemmell avança el Celtic amb una canonada des de la frontal després que Murdoch li hagi tocat la pilota cap enrere (29’) i Israel, de cap, supera Williams en una falta que la defensa del Celtic no rebutja de manera contundent (32’).

La resta és poca cosa: un xut d’Auld amb l’esquerra que busca el pal curt (5’), Kindval posa a prova Williams després d’una gran combinació (10’), Williams reacciona de foto a un xut de Hasil (28’) i Gemmell centra tancat i Pieters Graafland quasi se la menja (36’).

A la segona part, el Feyenoord comença a dominar més. Hasil estavella una pilota al pal només començar (48’) i Van Duivenbode també ho prova després d’una de les seves poques pujades (61’). Als 82’ hi ha un possible penal sobre Kindval i, un minut després, Wery falla molt sol a l’àrea. Del Celtic no tinc anotat res destacable.

La pròrroga hauria pogut anar molt diferent. Quan es porten 15”, Hughes intercepta una passada horitzontal de Van Duivenbode –que ve de perdre la final de l’any anterior amb l’Ajax- es planta davant del porter però no aconsegueix batre’l. Qui sí que està a punt d’aconseguir-ho és Laseroms quan intenta cedir-li el rebuig (en aquells moments, la cessió al porter està a l’ordre del dia). Amb el VAR hauríem estat mirant estona per veure si la pilota passa la ratlla o no.

Els aficionats del Celtic s’adonen que el seu equip comença a tenir problemes físics i, als 5’, entonen un You’ll never walk alone que fa posar els pèls de punta. I els del Feyenoord reaccionen després de veure com Hasil acaba una gran jugada individual amb un xut que surt fregant el pal (8’). Wallace, poc després, regala al porter una rematada franca de cap des de molt a prop (11’).

Els equips estan al límit però ho està més el Celtic. Els escocesos ja no baixen després de cada atac i Kindval, bastant desaparegut en la segona part, comença a tenir espais. Ell i Wery desaprofiten una bona acció només començar el segon acte (107’) i Kindval es marcarà una jugada eterna poc abans del gol (113’) que acabarà amb un xut desviat.

Però no falla quan Israel envia una canonada des de camp propi al costat dret de l’àrea que enxampa Gemmell sortint. El defensa intenta recular, frega la pilota amb les mans mentre cau enrere però l’àrbitre, amb bon criteri, deixa seguir perquè és Kindval qui recull la pilota i supera la sortida de Williams amb un xut picat (116’).

Amb el Celtic a la desesperada, Kindval i Hasil perdonen dos cops el 3-1. El xut de Hasil pica, fins i tot, al travesser.

Per veure’l

Ha estat difícil trobar el partit a Youtube amb una bona qualitat. Jo vaig veure un bon tros amb bona imatge aquí https://www.tokyvideo.com/es/video/feyenoord-vs-celtic-de-glasgow-partido-completo-final-copa-de-europa-1970 però se’m va penjar. Vaig acabar veient-ho aquí…

i la pròrroga, aquí

Més partits antics a Futbol d’abans

Recopa 83 | Aberdeen 2-1 Real Madrid

Alex Ferguson a la banqueta de l'Ullevi Stadium dirigint l'Aberdeen cap al seu primer títol continental. Imatge: Youtube

Sabíeu que Sir Alex Ferguson, abans de convertir-se en rei del Manchester i Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic pels seus 27 anys d’èxits al capdavant dels ‘Red Devils’, va canviar la història de l’Aberdeen? En els 8 anys que va dirigir el club d’aquesta ciutat de poc més de 200.000 habitants, the dons van guanyar 3 de les 4 lligues que té al seu palmarès, 4 de les 7 copes, una Recopa al Real Madrid i una Supercopa al Bayern; els dos únics títols continentals. Avui revisiono el primer d’aquests títols, la Recopa. Amb una evolució del típic kick and rush britànic i un parell de solistes com Gordon Strachan i Peter Weir (el descobreixo en aquest partit i me’n faig fan absolut) es poleix un Real Madrid pre-Quinta-del-buitre i a les ordres de Di Stefano que justeja, tenint en compte d’on venia i cap a on anava. És una final totalment britànica, amb pluja des d’abans de l’inici del partit i fins al final i que es resol per la potència aèria i la gran qualitat de centrada dels escocesos.

Black i Hewitt, de cap, avancen per dos cops l’Aberdeen, que desaprofita un bon grapat d’ocasions per haver patit menys

Peter Weir fa un descosit a la banda dreta del Madrid tot i els esforços de Juan José per deixar-lo sense cames

L’escenari és totalment favorable a l’Aberdeen. El camp drena bé però és molt pesat i el Real Madrid, on gairebé tot passava per rasejadors com Gallego, Stielike o Juanito va una mica perdut i la potència aèria de Santillana queda neutralitzada per la dels Rougvie, Miller o McLeish.

L’Aberdeen, en canvi, durant molts minuts aplica aquella mena d’axioma del futbol britànic que diu que encadenar més de tres passades t’acosta al fracàs. No estem parlant de pilotades, estem parlant d’enviaments en llarg despenjats per jugadors que saben molt bé com fer-ho i com continuar.

Disposició tàctica de la final de la Recopa 83.
Disposició tàctica de la final de la Recopa 83.

Només dos elements poden trencar el guió: Gordon Strachan i Peter Weir. El primer és el líder natural. Des de l’interior dret, pot aparèixer a qualsevol lloc. I això que el camp tampoc l’afavoreix. El segon és tot un descobriment per mi. Comneça tímid però, a la segona part, se’n va cada vegada que vol. Té un domini de la pilota i una precisió de centrada que fan incomprensible que només hagi jugat 6 partits amb una selecció com l’escocesa.

Als 3′ primer avís, una volea al travesser i, als 7′, primer gol. Córner a l’esquerra d’Agustín que treu Strachan, McLeish remata de cap venint en cursa i Black pesca. (0-1, 7′).

Li dura poc l’alegria a l’Aberdeen perquè una cessió al porter queda frenada i Santillana és escombrat per aquest altre mite de la meva infantesa, Jim Leighton. Juanito l’enreda en el posterior llançament de penal. (1-1, 14′).

Real Madrid (1)

El partit s’anivella. El Madrid pren la iniciativa. Quan Juanito se’n va cap a dins, Sandokan Juan José puja molt, Stielike li cobreix les espatlles i Camacho… pot aparèixer a qualsevol lloc. Com Breitner però sense tanta classe. Lateral dret, lateral esquerre, central, pivot. Si fa estona que no entra en joc, busca el joc.

L’inici de la segona part, canvia la tendència. Strachan té l’opció de marcar. Weir desborda -comença el recital- Metgod desvia i a Strachan li queda perfecte però xuta al cos d’Agustín (50′). I tres minuts després el llarg porter del Madrid bloca sobre la línia una rematada de cap de Black, que aconsegueix donar direcció a la pilota tot i tenir enganxat a Gallego.

Als 64′ arriba la jugada definitiva de Weir. L’afaga a camp propi, sorteja rivals fins a la línia de fons pero Black, completament sol al segon pal remata de manera impròpia.

El Real Madrid, que va provant coses -fins i tot, durant uns minuts, defensa de 3- comença a notar el cansament i va a remolc completament. El mèrit és arribar a la fi dels 90 minuts amb empat.

Amb, tot, tan uns com els altres haurien pogut estalviar els 30′ d’afegit al tram final.  Leighton, als 86′, bloca un xut des de dins de l’àrea d’Isidro i, en l’acció següent, Strachan supera Metgod en l’u contra u però la pica en excés.

Just abans d’acabar el partit, Ferguson fa entrar Hewitt per Black i abans de començar el temps extra, Di Stefeno treu del camp Camacho i hi posa a San José.

Isidro inaugura la pròrroga desaprofitant una gran ocasió després d’una pilota que despenja Santillana (91′). Rougvie xuta arran de pal (100′) i Santillana xuta al cos de Leighton des del vèrtex de l’àrea petita (105′).

A 8 minuts pel final arriba el gol definitiu amb Weir com a protagonista. L’extrem esquerre -de dret  no n’hi ha, com observareu- arriba fins a la línia de fons amb la Tango 82 clavada al peu, Agustín, tot i els seus dos metres no aconsegueix escapçar la centrada i Hewitt, lliure de marca al segon pal, l’envia al fons de la xarxa… sí, de cap. (1-2, 112′)

Amb els blancs a la desesperada, Weir (113′), McGhee (115′) i Cooper (118′) acaricien el 3-1 i ho podrien haver pagat si la falta que Salguero -que ha entrat per Isidro- té a la frontal de l’àrea (119′) va tan sols mig metre més a l’esquerre.

Més partits antics a Futbol d’abans

Copa d’Europa 1974 | Bayern Munich 4-0 Atlético de Madrid

El globus de Müller que significa el 3-0. Imatge: Youtube

Abans de la creació de la Bundesliga, la temporada 63-64, el Bayern de Munich era un equip poc rellevant. El Núrenberg, el Shalke 04 o el Borussia Dortmund tenien molt més pes i palmarès però el club bavarès va canviar el rumb del futbol del país i d’Europa a principis dels 70. Aquesta final és la primera de les 10 que ha disputat i es resol en un partit de desempat –encara no hi havia penals- dos dies després d’haver estat a uns segons de perdre-la en primera instància si Schwarzenbeck no hagués empatat a l’últim minut de la pròrroga. He vist diversos cops l’Alemanya dels 70 però no el Bayern i decideixo estrenar-me amb aquest replay de final on els bavaresos –a diferència del primer partit- destrossen un Atlético que em sembla indefens. Beckenbauer, Müller, Hoeness i, sobretot Breitner, són futbolistes que avui també serien first class mundial i el seu futbol és total. Segurament, la seva superioritat física –determinant també avui en dia- és tan patent que la resta ve sol. És l’ocàs de Luis que, tot i ser el més vell sobre el camp, és l’atlético amb més grapa.

Hoeness, a passada de Breitner, descús la defensa matalassera i retrata Reina al primer gol i Müller ho liquida a la segona part

Breitner em mareja jugant en 4 o 5 posicions diferents i descobreixo Zobel, un interior incisiu que no va arribar a jugar mai amb la Mannschaft

El Bayern arrenca amb una mena de 4-4-2 (sempre que hi ha Breitner has de matisar-ho tot) que ben aviat passa a defensa de 3 i amb el teòric lateral esquerre fent d’interior dret i traslladant el teòric lateral dret Hansen a central esquerre. De fet, Hansen sempre equilibra el desequilibri de Breitner, que acabarà jugant de pivot per davant de Bekenbauer, d’extrem esquerre i tornarà al lateral esquerre quan, ja amb el partit finiquitat, el Bayern és una festa. I Beckenbauer juga quasi tants minuts de migcampista com de lliure.

I és que l’Atlético dibuixa un 4-2-2-2 sense un referent a dalt perquè Gárate i Becerra juguen molt oberts. A la segona part Luis acaba sent el ‘9’ que trepitjarà més àrea. El Bayern, en canvi, té un front d’atac molt temible que combina la velocitat i habilitat de Hoeness i el treball incansable i olfacte de Müller, que cau a banda, arrossega, remata de cap, amb el peu, combina…

Disposició tàctica de la final. A Breitner acabo posant-lo al mig perquè crec que, cronòmetre en mà, és la posició on ha acabat jugant més.
Disposició tàctica de la final. A Breitner acabo posant-lo al mig perquè crec que, cronòmetre en mà, és la posició on ha acabat jugant més.

Abans de l’1-0, Hoeness ja ha perdonat un gol cantat quan, a passada de Müller, dribla Reina i xuta per sobre del travesser. Müller també ha rematat de cap una pilota al pal i Zobel –arrencant des dels interiors i buscant sempre la diagonal- ho ha provat de lluny.

L’Atlético també ha tingut opcions a pilota aturada. Gárate no resol un servei picat per Luis i el Bayern quasi es fa gol en pròpia porta en un tir lliure lateral de Salcedo.

Però Hoeness no perdona dos cops. Breitner recupera la pilota al costat dret del mig del camp i envia una passada llarga i tensa al ‘10’ que supera la defensa avançada dels matalassers i fa passar la pilota pel mig de les cames de Reina. (1-0, 26’).

Luis en té una de bona després d’una indecisió de la defensa però Maier, molt atent sempre, avorta el seu xut i s’arriba al descans amb avantatge alemany.

La tornada de vestuaris és bastant elèctrica. Breitner és a punt de marcar a passada de Torstensson (48’), Luis en té una de cap (53’) i, en l’acció següent, Zobel fa malament la passada de la mort. Qui té el punt de mira ben posat és Müller que, des del vèrtex de l’àrea petita i sense angle supera Reina després d’una passada de Kapellmann, que ha anat d’excursió a la banda esquerra. (2-0, 57’).

L’Atlético es podria haver enganxat a la lluita si l’àrbitre, el belga Alfred Delcourt –es juga a l’infaust Heysel– hagués pitat penal de Maier sobre Gárate (61’), per mi, clar. Cinc minuts després, amb els matalassers decididament a l’atac, el porter de la selecció alemanya salva els mobles un altre cop davant del ‘9’ dels madrilenys.

L’espurna s’apaga amb l’obra d’art amb la que Müller ens torna a ensenyar que no només és un davanter potent. Recuperació del Bayern a tres quarts, Zobel recull la pilota, la pica per sobre la defensa i Müller, veient la sortida de Reina, el supera amb un globus magnífic des del límit de l’àrea. (3-0, 70’).

Tampoc us podeu perdre el 4-0, que neix d’un rebuig de tisora de Breitner a l’àrea pròpia i que s’acaba amb Hoeness marcant a porta buida després de superar per velocitat i domini de pilota a tres defenses i el porter. (4-0, 81’).

El 5-0 podria haver estat una realitat en dues o tres ocasions però després del segon gol de Müller ja tot era anècdota.

Primer dels tres títols europeu que el Bayern guanyarà de manera consecutiva. Abans d’aquesta final havia guanyat 4 lligues i 5 copes i 1 Recopa. Després de la final de Heysel al seu palmarès hi ha 29 lligues i 19 copes, 5 champions –i 5 finals més perdudes- 3 intercontinentals, una UEFA, una Recopa i una Supercopa. Tot va canviar un 17 de maig de 1974.

 

BAYERN 4: Maier, (4) Schwarzenbeck, (5) Beckenbauer, (2) Hansen; (11) Kapellman, (6) Roth, (3) Breitner, (8) Zobel, (7) Torstensson; (10) Hoeness i (9) Müller

ENTRENADOR: Udo Lattek

ATLÉTICO 1: Reina, (2) Melo, (6) Eusebio, (5) Heredia, (3) Capón; (10) Alberto, (4) Adelardo; (8) Luis, (7) Salcedo; (9) Gárate i (11) Becerra

ENTRENADOR: Juan Carlos Lorenzo. (14) Benegas entra per Adelardo als 59’ i (16) Ufarte per Alberto als 65’

GOLS: 1-0 Hoeness (26’) | 2-0 Müller (58’) | 3-0 Müller (70’) | 4-0 Hoeness (81’)

ÀRBITRE: Alfred Delcourt (BEL)

Paulista 82 | Corinthians 3-1 Sao Paulo

Corinthians i Sao Paulo. Youtube

El context és més atractiu que el partit, que és una castanya fins a 20 minuts per al final. El Corinthians, amb Sócrates al capdavant, era un club on les decisions importants es decidien democràticament –Democràcia Corinthiana en deien- i això en la recta final de la dictadura militar brasilera tenia el seu punt. El joc és l’exponent d’una cultura futbolística extingida completament: ningú es mou si no hi ha pilota pel mig i la paret, la finta i el dribling són les eines bàsiques. És un futbol de camps de patates i gespes altes, un futbol amb àrbitres amb patent de cors. És patxanga trascendent. És hora del pati amb qualitat… excepte a la porteria perquè ja se sap que a l’hora del pati el més dolent “s’hi posa”. Detalls de Sócrates, Biro Biro i Casagrande al Corinthians i el cacau de Getulio són de les poques coses destacables.

Biro Biro colpeja dos cops a un Santos que passa de l’especulació a la pèrdua de papers

Durant més d’una hora la final és soporífera i només s’aguanta pel que hi ha en joc, el Paulista de 1982, i per l’ambient de les graderies

La primera cosa que heu de saber és que des del moment que apreteu el ‘play’ fins que hi hagi alguna jugada digna de menció passa una hora llarga. Amb l’1-0 a favor del Corinthians del partit d’anada, qui ha de sortir a guanyar és el Sao Paulo però el conjunt local surt al camp pensant que sempre hi haurà temps per fer un gol.

El Corinthians, com que no es veu exigit, s’hi posa bé. La jugada tipus és: passada de porter al defensa, ve a rebre un pivot, combina amb algú en curt, alguna paret, alguna pilota trepitjada, algun talonet i si algú trenca alguna línia, garrotada i a terra. Sense miraments. Hi ha cop de colze a la cara, tackles que van més enllà del permès i entrades per darrera, com la de Serginho a Sócrates als 45′.

v
Disposició tàctica Corinthians – Sao Paulo de la final del Paulista 1982.

Tot molt lent. Hi ajuda la gespa alta i que la pilota boti com un conill. Hi ha molt poca arribada si no és a pilota aturada. Getulio tira tota l’estratègia del Sao Paulo. Té una fava important. De xut que arribi a tocar el porter crec que només n’hi ha un de Wladimir (19′) que desvia Valdir Peres.

La segona part segueix igual però el Sao Paulo comença a veure que el temps se li acaba i intenta posar una marxa més. Un detall… Renato va a pressionar al porter per primer cop als 54′. Als 61′, Ze Sergio centra, Solito la toca i Serginho -que ha entrat als 35′ per Heriberto- no pot embocar.

El sistema defensiu de Sao Paulo deixa molt que desitjar. Marinho és propens a fer excursions, Getúlio és més extrem que lateral i, al mig, no hi ha cap jugador que tingui la costum de tenir un ull pendent de l’esquena. Hi ha molt d’espai entre l’àrea i el mig del camp i aquí on es gesta el gol que ho dinamita tot.

El Corinthians arriba combinant a la frontal, Sócrates -prèvia falta sobre Oscar- assisteix de taló a Biro Biro que, amb un pèl de fortuna, aprofita una pantalla que fa Casagrande -per mi, en fora de joc clamorós- per superar el defensor i batre un Valdir Péres que no sap per on sortirà la piloteta.

Oscar es menja l’àrbitre i l’expulsa. Queden 20 minuts, Corinthians té 2 gols de renda i al Sao Paulo ja només li queda l’heroica. Li hauria pogut sortir bé perquè, poc després d’encaixar, Getúlio llença una falta molt llunyana i molt centrada que Solito no pot blocar i Pereyra iguala el partit. I, molt poc després, l’àrbitre anul·la un dol de Serginho per fora de joc en una falta picada novament per Getúlio exactament al mateix lloc que l’anterior.

A falta de 10 minuts pel final i amb un menys, el Sao Paulo és una bicoca i Zenon aprofita el temps que té i els espais que deixa el rival per assistir a Biro Biro que bat Valdir per sota les cames.

Mentre els periodistes ja entrevisten a l’entrenador de Corinthians a peu de camp i es veu com la policia militar -és una dictadura- es desplega per l’estadi, Casagrande deixa Sócrates sol davant del porter però el doctor s’adorm amb la pilota als peus. El ‘9’ del Corinthians no fallarà dos o tres minuts després quan Ataliba es rifa tots els que li surten al pas i li cedeix el gol. El pitxitxi del campionat tanca el 3-1 final.

CORINTHIANS 3: Solito, (2) Alfinete, (3) Mauro, (5) Paulinho, (6) González; (10) Zenon, (8) Sócrates, (4) Wladimir, (11) Biro Biro, (7) Ataliba i (9) Casagrande

ENTRENADOR: Travaglini. (16) Eduardo i (13) Ze María entren per Albinete i Zenon a falta de 2 minuts pel final

SAO PAULO 1: Valdir Peres, (3) Oscar, (6) Marinho, (4) Pereyra; (2) Getulio, (5) Everton, (10) Almir, (8) Renato; (11) Ze Sergio, (7) Paulo Cesar, (9) Heriberto

ENTRENADOR: Poy. (13) Serginho entra per Heriberto als 35′

GOLS: 1-0 Biro Biro (70′) | 1-1 Pereyra (72′) | 2-1 Biro Biro (81′) | 3-1 Casagrande (86′)