Anglaterra 1966 | Portugal 1-2 Anglaterra

Charlton observant com la pilota va cap a gol. (Photo by Popperfoto via Getty Images Getty Images)

Quan, a partir d’ara, pensi en el concepte ‘partit de Mundial’, inevitablement em vindrà al cap aquesta semifinal entre Portugal i Anglaterra amb la que m’he autorescatat d’aquesta represa futbolística post-coronavirus carregada de partits sense ànima que, per qüestions de feina, haig de veure. És un match de plantejament, nus i desenllaç on Anglaterra interpreta el millor futbol de la seva història sent fidel a si mateixa i Portugal és aquell antagonista pel que acabes sentint tanta o més admiració que el protagonista. Bobby Charlton, diuen els que l’han vist molt més que jo, firma la seva actuació més rodona però seria injust oblidar-se de l’hiperactivitat de Ball, com desbrossen l’àrea Hunt i Hurst, la sortida de pilota neta de Moore o com executen de manera exquisita Jackie Charlton i Stiles la desagradable feina d’anul·lar Torres i Eusebio.

Charlton marca dos golassos des de fora de l’àrea, Eusebio escurça distàncies de penal i Banks fa la resta al tram final

Els últims 25′ minuts són tot gra i haurien pogut canviar el transcurs del torneig

Plantejament | Portugal encara té la por al cos del 0-3 que va haver de remuntar-li a Corea del Nord a quarts de final i surt amb el ferm propòsit de no perdre el partit abans de tenir opció de guanyar-lo.

Però es veu clarament sorpresa per un amfitrió que arrenca pletòric i que no marca abans per falta d’encert o per l’encert de Costa Pereira. Bobby Charlton domina la situació amb el seu repertori de fintes i canvis de joc i no li cal mirar per interpretar les solucions que li proposen els seus companys.

El ‘tremendous general’ al mig de les operacions.

A la contra o en transició, té un radar per detectar si li convé més la verticalitat de Ball o l’ambigüitat de Peters -dos extrems que no saps mai per on et sortiran-, enviar passades a l’espai per Hurst i Hunt o aprofitar el factor sorpresa de Cohen, que puja molt.

En estàtic, treu rèdit de les moltes ocasions en les que Bobby Moore trenca línies amb una sola passada i Hunt o Hurst li deixen la pilota de cara per practicar una de les facetes que millor domina, el xut de lluny amb la cama que sigui.

Portugal no té ritme. Coluna està en un segon pla, Torres no en guanya ni una a Jackie Charlton -un defensa de la seva alçada- Stiles ensenya la seva desastrosa dentadura a Eusebio per tot el camp i Simoes i José Augusto tenen dificultats fins i tot per centrar, ja sigui des de la seva banda natural o des de la banda canviada.

Es veu que el partit camina cap al 0-1 però hem d’esperar 30′ per disfrutar-lo. No és Moore aquesta vegada qui trenca línies amb una passada des de camp propi, és Wilson, però Hunt ho aprofita per superar el rival amb un control orientat i forçar la sortida de Pereira, que rebutja la pilota cap a la frontal on Charlton impacta de primeres per enviar-la a dins per baix (0-1, 30′).

Nus | El propi Charlton és a punt de fer el 0-2 poc després però Pereira atura el xut en dos temps. És el millor del seu equip fins que la resta reaccionen. El gol fa baixar les revolucions d’Anglaterra o apuja les de Portugal i només 5′ després d’encaixar, Eusebio ja posa a prova a Banks des de la frontal de l’àrea. Després és Torres qui ho prova i Coluna també. Tot, des de fora de l’àrea perquè els portuguesos encara no han trobat la manera de fer la seva jugada clàssica, la despenjada de Torres per la gardela d’Eusebio.

La pantera està passant molt desapercebut i comença a canviar de banda i a intercanviar posicions amb Simoes i José Augusto de manera constant. Anglaterra sembla que espera l’error per fer el 0-2 a la contra però Portugal ja ha passat a dominar el partit i marca el ritme.

Quan pitjor ho està passant Anglaterra sembla que arriba la sentència. Cohen juga en llarg per Hurst, que la controla i la deixa de cara per a un Charlton que xuta en carrera lluny de l’abast de Pereira (0-2, 80′). El ‘9’ anglès és felicitat per alguns rivals.

Desenllaç | Queden 10′ i sembla que Portugal no té força i que està tot dit però el millor encara ha d’arribar. Banks es menja una pilota creuada, Torres remata a gol i Jackie Charlton fa l’aturada del partit. Eusebio escurça distàncies des dels 11 metres. És el seu 8è gol (1-2, 82′).

Dos minuts després es reclama penal per unes mans de Moore i mentre encara t’estàs preguntant què hauria dit el VAR, Simoes desaprofita la millor ocasió del partit per fer el 2-2.

Torres guanya el primer duel de tot el partit a Jackie Charlton en una centrada llunyana de Festa però, per mala fortuna seva, la permuta constant de posicions d’Eusebio, Simoes i Jose Augusto fa que sigui Simoes qui reculli aquesta pilota i no Eusebio. L’extrem xuta a la lateral quan el que semblava més fàcil era fotre-la a dins. Què hauria passat si li cau a la pantera? Era de les que no solia fallar.

Però encara n’hi ha més. Pereira atura un altre xut complicat de Charlton, aquest cop amb l’esquerra, i Banks s’impulsa i desvia a corner amb la punta dels dits un cacau de Coluna que entrava quan l’àrbitre ja quasi és a punt de pitar. Quan ho fa, et preguntes, ja està? Una pròrroga no m’hagués fet nosa.

Si voleu veure el partit, registreu-vos a Footballia i cliqueu aquí a sota.

Més partits antics a Futbol d’abans

FA Cup 1958 | Bolton 2-0 Manchester United

Gregg sortint davant Lofthouse. Popperfoto via Getty Images

Aquest partit té història. El Manchester United arriba a la final de la FA Cup encara no 3 mesos després de l’accident d’avió de Munic en el que va perdre una bona part de la plantilla. Aquí alinea quatre jugadors que van sobreviure al sinistre –Gregg, Foulkes, Charlton i Viollet– i completa l’onze amb dos jugadors que van jugar en d’altres equips, Crowther (Aston Villa) i l’habilidós Ernie Taylor (Blackpool). A la banqueta encara no hi ha Matt Busby, que veu el partit des de la graderia. Hi ha Jimmy Murphy, la seva mà dreta, l’home que, entre d’altres coses, va descobrir els que van ser anomenats Busby boys. Guanya el Bolton, perquè té un depredador com Lofthouse però el ManU ja ensenya coses del futbol que ha de venir.

Lofthouse avança el Bolton als 2′ i segella la victòria amb un gol que avui seria anul·lat per falta al porter

Charlton porta el 9 però ja és més un mariscal de camp que un davanter centre

Tots dos equips encara dibuixen el 2-3-5 clàssic dels anys 50 però el Manchester United, potser perquè no té un 9 clar, situa Bobby Charlton uns metres per darrere dels dos interiors, Ernie Taylor (el seu únic partit amb Anglaterra va ser el 3-6 contra Hongria del 53) i Viollet que, a més, intercanvien posicions de manera constant.

També permuten els dos extrems. Dawson arrenca per la dreta, com li toca al 7, i Webster per l’esquerra però juguen més minuts a banda canviada que al lloc que els tocaria pels rigorosos esquemes d’aquella època.

Charlton i Lofthouse porten el mateix número però fan una feina molt diferent.

I encara una última variant; el rol del ‘5’, Cope, que quasi és un tercer central i que, durant molts minuts, persegueix Lofthouse, un davanter que també té tendència a sortir de posició.

El partit es comença a torçar pel ManU ben aviat. El Bolton surt molt actiu i Lofthouse pesca un xut creuat d’Edwards després d’un corner i avança els seus quan encara no s’han consumit ni dos minuts (1-0, 2′). Gregg salva els mobles del seu equip poc després amb una gran aturada en un altre xut del ‘9’ del Bolton.

El Manchester no té la pilota fins que Charlton endarrereix la seva posició però quan ho aconsegueix, el partit canvia completament. Amb tot, Gregg ha de tornar a intervenir en un xut a cama canviada de Birch per mantenir el seu equip amb opcions. De moment, és l’home del partit.

Taylor i Viollet estan molt actius i, quan es troben, passen coses. Cap als 18′, una obertura mil·limètrica de Taylor arriba al ’10’, que xuta i obliga a intervenir Hopkinson. És el primer atac del ManU però en vindran més.

Charlton, Taylor i Viollet porten de corcoll la defensa del Bolton, que ja no té temps de sortir a la contra. Hopkinson demostra per què és el porter de la selecció, amb aturades de molt mèrit. A la segona línia dels red devils s’hi suma Goodwin, que s’endinsa amb molta més freqüència a camp contrari del que s’estilava en aquella època.

El recital de Hopkinson continua a l’inici de la segona part… fins que Lofthouse fa el 2-0 als 55′. Aprofitant un mal servei de Gregg, el Bolton arma un atac ràpid, Stevens xuta des de dins de l’àrea, el porter desvia la pilota cap amunt i quan vol escapçar-la gairebé sobre la línia de gol, Lofthouse l’atropella i ell i pilota entren a dins de la porteria. A més, pica amb el cap contra el pal. L’àrbitre, Jack Sherlock, dóna el gol i el joc es reprèn tres minuts després ja quan el porter es recupera.

La final ja no torna a agafar volada. El Manchester es precipita buscant molt el carril del mig i pràcticament prescindint de la banda dreta i el Bolton, a poc a poc, va atemperant el seu fervor. Només Viollet té una opció de retallar distàncies però falla. Birch, ja quasi al final, també perdona el 3-0.

Més partits antics a Futbol d’abans

Euro 1980 | Alemanya 2-1 Bèlgica

Hrubesch (amb els braços enlaire) i Schuster van ser els dos jugadors més determinants. (Photo by Paul Popper/Popperfoto via Getty Images/Getty Images)

Després de la punxada d’Argentina 78 -un 6è lloc és mal resultat a segons quins llocs- Alemanya li va encarregar a Jupp Derwall que tornés a muntar un equip guanyador i el seu primer èxit (i únic tot i ser subcampió del món 2 anys després) va ser l’Eurocopa del 80. En una selecció on ja hi ha noms que marcaran època com Schumacher, Förster, Allofs o Briegel i on continuen Hansi Müller, Rummenigge, Kaltz o Stielike, qui destaca en aquest partit és un jove de 20 anys que tindrà menys recorregut que l’esperat: Bernd Schuster. Sobretot a la primera part, té el partit en un puny. Dóna l’assistència a Hrubesch -que se la treballa- del primer gol i marida amb Müller i Rummenigge d’una manera espectacular. També són imprescindibles el propi Hrubesch que, amb un doblet viu el seu zenit amb la selecció, i Förster, un lliure de només 22 anys que anul·la Jan Ceulemans, el jugador més determinant d’aquella Bèlgica que també compta amb Van der Elst, Gerets, Vandereycken o Jean Marie Pfaff. Només un error arbitral els permet somiar amb un triomf que s’esfuma a l’últim sospir.

Hrubesch marca un senyor gol després d’una gran acció de Schuster i Alemanya adorm el partit fins que Rainea s’inventa un penal que activa Bèlgica

Hrubesch, novament, segella la victòria amb un cop de cap quan tothom es prepara per la pròrroga

Alemanya surt amb un 4-3-3 amb més toc que múscul tot i la presència d’un atleta com Briegel al flanc esquerre. Müller i Schuster s’alternen en la gestió de la sortida i la construcció. Gairebé sempre ho fan per la dreta, on Rummenigge no para d’oferir-se i on Kaltz dóna moltes opcions amb les seves pujades constants.

L’equerra, fa la impressió que és una banda més de contenció i reacció. És per on puja Gerets i, amb Briegel i Allofs, s’ho pensa dos cops. Al darrera, Stielike ocupa el flanc esquerre mentre que Förster fa de secant de Ceulemans, que acaba desquiciat.

Förster, Schuster i Hrubesch, clau

Bèlgica surt amb 4-4-2 i ho té pelut. Amb el control que exerceixen Schuster i Müller, Van Moer i Vandereycken quasi moren d’inanició i això anul·la Ceulemans i Van der Elst. Si Gerets pren precaucions, Renquin més. Millecamps tampoc se n’acaba de sortir amb Hrubesch. El millor és Pfaff. Està tot dit.

El porter ja desvia a corner un xut de Müller des de la frontal que ve amb bot. No veu, en canvi, l’obús que li envia Hrubesch després d’una assistència de Schuster que neix d’una triangulació amb Allofs i un canvi de ritme que deixa sec Van Moer. El ‘9’ també s’ho treballa trencant a Meeuws abans de xutar (1-0, 10′).

Bèlgica podria haver empatat uns instants després gràcies a una pèrdua de Schuster que agafa l’equip avançat però Schumacher ho llegeix molt bé, surt com un llampec i precipita l’acció de Van der Elst, que xuta per sobre del travesser.

Schuster i Müller dominen la pilota i Förster és capaç d’alternar el seu marcatge amb sortides en conducció que li permeten, fins i tot, forçar faltes a la frontal contrària. És segell alemany.

Pfaff té feina. Schuster i Allofs l’obliguen a lluir-se. És aquella època en la que els porters no feien 2 metres i volaven. Rummenigge, en canvi, el perdona poc abans del descans xutant desviat una pilota rebuda a l’espai d’Allofs, que fa molt de mal sortint de zona per caure a la mitja punta.

A l’inici de la segona part, Hrubesch perdona el 2-0. Remata en planxa una falta lateral treta per Müller quan tothom s’havia quedat aturat pensant-se que era fora de joc.

Passen els minuts, Alemanya gestiona i Bèlgica no té més remei que anar-se’n cap amunt. Schumacher es reivindica en aquest tram guanyant un u contra u a Vandereycken després d’una errada de Kaltz i poc després es menja a Ceulemans sortint molt lluny de punys i amb la cama per davant. Un assaig del que li passaria a Battiston al mundial d’Espanya.

El partit guanya interès quan, a falta de vint minuts per al final, Rainea pita penal de Stielike sobre Van de Elst quan la falta és clarament fora de l’àrea. La pilota li arriba al ‘9’ belga de Förster que, en el seu intent de tallar una pilota filtrada per Van Moer, enreda a tots els companys.

Vancereycken no perdona i Bèlgica reneix (1-1, 74′). Els últims minuts són més vermells que blancs. Stielike talla una nova passada que amenaçava amb deixar Van der Elst sol davant Schumacher, Ceulemans xuta guerxo una pilota morta a l’àrea i el porter alemany desvia a corner un xut de Mommens que anava directe a fora.

Els alemanys, en canvi, disparen abans d’avisar. Pfaff desvia a corner amb una gran mà a baix una pilota morta xutada per Schuster… però es queda amb un pam de nas quan Rummenigge posa aquest corner al punt de penal i Hrubesch irromp per sobre de Millecamps i impacta la pilota amb el cap uns instants abans que Pfaff la pugui tocar amb el puny. Entra pel mig.

Si voleu veure el partit, ho podeu fer a Footballia o clicant la imatge. Falten els 5′ primers minuts.

Més partits antics a Futbol d’abans

Uefa 88/89 | Stuttgart 3-3 Napoli

Maradona amb la UEFA a sobre. (Photo by Alessandro SabattiniGetty Images)

El Napoli exitós dels anys 80 no s’entén sense Maradona (i Careca) però comptava amb elements com De Napoli, Carnevale o Ferrara que tot equip ha de tenir. En un Neckarstadion on l’Stuttgart ja pot comptar amb Klinsmann (absent en l’anada i a punt de fitxar per l’Inter), administra amb solvència la renda i s’adjudica el seu únic títol europeu. El partit ens ensenya a aquell Maradona que ja comença a administrar els esforços (és a punt de fer 29 anys) però que encara va sobrat de màgia per, per exemple, donar una assistència amb el cap. Tot i que retrata a Ferrara i a Giuliani en l’empat a 1, ‘Klinsi’ està incòmode durant tot el partit, igual que Katanec, un jugador amb un desplegament majestuós. Descobreixo a Allgöwer, un migcampista amb projecció ofensiva que aquí comença les jugades de lliure i les acaba de mitja punta.

Alemao aplana el camí amb un gol de potència just abans de lesionar-se i Ferrara i Careca acaben la feina

De Napoli fa un partit superb però es marca en pròpia porta el 2-3 i l’assistència del 3-3 -ja intrascendent- també és seva

Gaudino havia avançat l’Stuttgart a l’anada però Maradona i Careca li van donar la volta al tram final i el Napoli podia sortir a veure-les venir. Amb vigilància especial de Ferrara a Klinsmann i un mig del camp poblat per jugadors amb bon toc i desplegament físic com Alemano, Carnevale, Fusi i De Napoli, el pla és que la capacitat d’intimidació de Maradona i Careca freni la gosadia alemanya i, si no la frena, que la castigui.

Els cadenats són indiquen marques individuals

L’Stuttgart, situa Hartmann a sobre d’El Pelusa i a Schäfer amb Careca i a la primera part té problemes per arribar per banda. Amb Katanec, Sigurvinsson, les caigudes de Gaudino i el treball incansable del reconvertit a lliure Allgöwer, un migcampista amb bona arribada, ho intenta molt pel mig i el primer gol, obra d’Alemao, arriba després d’una pèrdua que els agafa amb els pixats al ventre.

El brasiler rep una pilota de Maradona a camp propi, veu el forat que han deixat els alemanys en l’última ofensiva i després de fer paret amb Careca, entra a l’àrea com un punyal i bat Immel (0-1, 19′). Poc després, el brasiler ho torna a tenir a prop però el xut li surt alt.

L’Stuttgart empata de l’única manera que podia fer-ho; a pilota aturada. Sigurvinsson treu un corner molt passat, Giuliani dubta en la sortida i Klinsmann s’eleva per sobre de Ferrara i l’envia al fons de la xarxa. Preciós (1-1, 27′). De les poques vegades que el ‘9’ de l’Stuttgart ha pogut superar una defensa que no li dóna gaire espais.

Sembla que el moment dels locals ha arribat però una genialitat de Maradona torna a posar els italians per davant. La defensa de l’Stuttgart rebutja cap a Maradona un corner que ha tret el mateix ’10’ i Diego habilita a Ferrara amb un cop de cap tan imprevisible com precís que el marcador transforma en gol rematant amb la dreta com si fos un davanter centre (1-2, 39′).

Tornant de vestuaris ja es veu que l’Stuttgart és un altre. Allgöwer segueix fent de lliure-mitja punta però cada cop sovinteja més l’àrea rival, igual que Sigurvinsson, que deixa a Katanec la part grossa de la feina de recuperar i donar sortida a la pilota en condicions.

El fins ara lateral dret, N.Schmäller passa a marcar Careca i Schäfer, que porta el 2, va a la banda dreta a fer de carriler. De fet, es passa més temps fent d’extrem que de lateral.

Però és un joc per banda que fa poc mal. Carnevale i De Napoli segueixen tapant i projectant-se com si tinguessin corda eterna, Fusi i Carannante respiren un pèl més i la defensa no té excessius problemes per rebutjar centrades que els venen de cara.

I Maradona i Careca, a esperar accions com la de l’1-3, que neix d’un refús de Ferrara que Carnevale impulsa de cap fins a un Maradona que ja ha vist que Careca corre lliure pel costat dret i li envia la pilota a l’espai quan el replegament alemany ja quasi és a punt d’avortar el seu contropiede. El brasiler no falla en la definició (1-3, 62′)

El ’10’ intentarà una acció similar més endavant amb Carnevale però la definició d’aquest jugador no està a l’alçada. L’Stuttgart segueix provant-ho més per amor propi que per convicció i un xut de Gaudino des de fora de l’àrea rep premi quan pica a les cames de De Napoli -que és a tot arreu- i despista a Giuliani (2-3, 68′).

El 3-3 ja és una anècdota però torna a castigar De Napoli. Amb els italians administrant el temps, intenta enviar una pilota bombejada cap a Giuliani des del lateral dret -ben bé a dos terços de camp propi- que O.Schmäller llegeix a la perfecció i converteix en una assistència de gol (3-3, 91′). Res que impedeixi a Maradona posar-se la copa per barret.

Més partits antics a Futbol d’abans

Argentina 78 | Àustria 3-2 Alemanya

Krankl a punt de trencar Kaltz al 3-2. (Photo by Popperfoto via Getty ImagesGetty Images)

Àustria feia 20 anys que no es classificava per un Mundial i en feia 24 del seu tercer lloc a Suïssa 54. És una selecció amb jugadors que porten moltes hores de vol junts. Prohaska, Pezzey, Sara, Kreuz, Schachner, el porter Koncilia i, sobretot, Hans Krankl, rubriquen un meritori setè lloc amb una victòria per 3-2 contra Alemanya quan la ‘mannschaft‘ es jugava l’accés a la final o el tercer lloc. Feia 47 anys que no els guanyaven. Krankl, amb dos golassos, retrata un equip que ja no té al darrera a Beckenbauer ni Breitner i que al davant enyora a Gerd Müller. I es nota. La mobilitat de Prohaska o la facilitat amb la que Sara apareix en zona d’atac és dels aspectes més destacats. A l’altre costat… Rummenigge.

Alemanya necessita una golejada i s’esmicola quan li toca exposarse

Krankl, amb un control i volea i una acció individual, amarga el comiat de Helmut Schö

Alemanya necessita guanyar per almenys 5 gols i que Holanda no guanyi a Itàlia per accedir a la final però el Müller que té al camp no té l’olfacte del Torpede, Beer no arriba a porta en línia recta com ho feia Hoeness, Abramczik és menys incisiu que Garbowski, Dietz no es desplega com Breitner ni que li facin el passadís, els rivals no perden el cul amb Kaltz i Ruessmann de la mateixa manera que ho feien quan els dividia Beckenbauer, Vogts és a un pas de la retirada i Rummenigge està molt sol.

Àustria, en canvi, és un equip que ataca amb alegria i arrossega Alemanya cap enrere molt més del que els convindria als defensors del títol. Krieger, Hickersberger i Prohaska tenen molta mobilitat i Kreuz (amb marcatge de Vogts), Schachner (amb Dietz) i Krankl (Ruessmann o Kaltz) tenen facilitat per trobar espai per a la rematada.

M’agrada molt Sara, el lateral dret. Surt fins a les últimes conseqüències, ja sigui desdoblant per banda o fent la diagonal. I Strasser tampoc es queda curt. A la primera part no marquen però Krankl està a punt en un parell de centrades laterals, Maier també es troba cara a cara amb Sara després d’una paret i Kreuz xuta no gaire lluny dels pals un parell de cops.

Vigileu el ‘9’ vermell fins al final.

Alemanya és previsible i només Rummenigge veu el camí de la porta amb una mica de clarividència. Ell és qui trenca l’empat inicial després d’una doble paret amb Dieter Müller (0-1, 20′). A la resta, els costa molt. Beer xuta amb poca intenció després d’una deixada de Müller, Bonhoff ajusta un parell o tres de faltes i Muller quasi pesca en una indecisió entre Pezzey i Koncilia poc abans del descans.

Però li falta joc per aspirar a la golejada i Schön ho evidencia substituint Beer per un jugador més creatiu com Hansi Muller. El canvi fa efecte ben aviat i ens aboquem a una segona part apassionant des del punt de vista d’un espectador neutral.

En menys d’un quart d’hora Krankl frega el pal de puntera, Koncilia desvia a corner un xut potent de Rummenigge des de la frontal després d’una triangulació amb els dos Muller, un cacau de Bonhoff surt a un metre de pal i en una pilota creuada de Prohaska -gran segona part-, Krankl i després Kreuz es queden a un pam de connectar…

I en una altra centrada lateral -aquest cop de Schachner- Vogts se la fot a dins (1-1, 59′). Un gol per oblidar que en precedeix un d’inoblidable, un control i volea de Krankl des del costat dret de l’àrea en l’enèssima bola creuada en l’enèssima irrupció de Krieger (2-1, 66′).

Però encara no sigui la millor Alemanya… és Alemanya i Holzenbein empata només un minut més tard connectant de cap una falta lateral que tira Bonhoff des de la dreta (2-2, 67′).

El partit baixa una mica de voltatge perquè els alemanys ja saben que Holanda guanya i que ni tips de cervesa golejaran Àustria, que sembla que també dóna per bo l’empat per no tancar la segona fase amb un 0.

Però les costures ja estaven fluixes, ningú es molesta en tornar-les a cosir i Krankl ho aprofita a dos minuts per al final. Ruessmann no coordina bé quan vol rebutjar amb el cap una centrada lateral per baixar la pilota i allà hi ha el ‘9’ austríac per fer-se amb la pilota, conduir-la fins a l’àrea, encarar i trencar Kaltz i batre Maier per baix. Abramczik encara tindrà el 3-3 un minuts més tard però xuta guerxo.

El pots veure a Footballia clicant la imatge.

Més partits antics a Futbol d’abans

Anglaterra 66 | Portugal 5-3 Corea del Nord

Eusebio supera el porter de 19 anys i 1'68 Lee Chang-Myung (Photo by Popperfoto via Getty Images/Getty Images)

El 23 de juliol de 1966 estava predestinat a ser un dia històric. Pels volts de dos quarts de 4 de la tarda ho era perquè una selecció d’un país impermeable i sense passat futbolístic com Corea del Nord; un grup de jugadors on el més veterà tenia 25 anys i el porter en tenia 19 i no aixecava dos pams de terra… guanyava per 0-3 a Goodison Park a la Portugal d’Eusebio i tota la plana major del Benfica que senyorejava a Europa i tenia un peu a semifinals del Mundial. A un quart de 5, en canvi, Eusebio feia, de penal, el seu quart gol en 32 minuts de joc efectiu, xafava la guitarra als coreans i ensenyava al món per què encara ara és considerat un dels millors davanters de la història.

Amb un joc despreocupat, Corea marca al primer minut i s’escapa amb un 0-3 que Eusebio capgira amb 4 gols d’una tacada

Tot i encaixar 5 gols, el porter Coreà, un jugador de 19 anys i 1’68, fa una actuació espectacular

El primer gol pot ser un accident, una sortida al camp amb poca tensió perquè saps que guanyaràs. Bo Zing Han supera Hilario i Vicente amb excessiva facilitat i Pereira segurament pot fer alguna cosa més al xut des de la frontal de Seung Zin Pak (0-1, 1′).

El 0-2 també és capejable perquè ja has vist que amb Torres despenjant totes les pilotes que li centren Coluna, Graça, Simoes o José Augusto i la pantera Eusebio rondant per allà, el gol és cosa d’insistir.

Quan Dong Won Lee culmina a porta buida (0-2, 22′) una acció que ell havia iniciat al mig del camp i en la que Bo Zing Han i Seung Kook Yang han marejat la defensa el porter coreà, Chan Myung Lee, ja ha vist com una rematada de cap de Torres sortia a un pam de pal, ja ha volat per blocar una canonada d’Eusebio, ha desviat a torner un xut de José Augusto i ha vist com Simoes tirava un pèl desviat quan el més normal era fotre-la a dins.

Ara, quan Seung Kook Yang recull una pilota morta a l’àrea de resultes d’un xut de Doo Ik Pak que un defensa ha taponat, aguanta com un campió envoltat de contraris i espera el moment oportú per batre Pereira per tercer cop (0-3, 24′) la cara d’Eusebio ja és un poema.

Com bufa la Pantera! Com, tan bon punt veu que ha enviat al fons de la xarxa amb un xut de primeres (1-3, 28′) una passada de José Augusto, agafa la pilota per anar a centrar! Com fa el mateix després de marcar un penal comès sobre Torres (2-3, 42′) que els dóna vida malgrat els dos xuts francs que se li han escapat i les dues rematades de cap que Torres no ha aconseguit direccionar a porta en l’interval de temps que va del primer a el segon gol!

La santa inocència de Corea ens regala un partit de festa major

Corea s’ha presentat amb una defensa de 4, un migcampista de posició i un altre amb ànima de davanter i 4 atacants purs i, amb un joc vistós, ràpid i aparentment despreocupat, ha tingut Portugal contra les contres i ha fet fregar les mans dels altres rivals que es jugaven l’accés a semis. A Itàlia l’havien deixat fora de combat per 0-1 però el 0-3 que hi havia a Goodison Park al minut 24 passava de taca d’oli.

Portugal, amb la plana major del Benfica i el seu 4-2-4, on Coluna i Graça pràcticament són dos atacants més, rema però no atrapa. El pla és clar. Torres és infalible per dalt i Eusebio letal en pilotes que no tenen amo. Simoes i José Augusto juguen la majoria de minuts a banda canviada.

Els coreans saben que tenen la batalla aèria perduda i estan molt atents a les caigudes però la cadència de Portugal -un senyor equip- és tan alta que veus que la victòria dels portuguesos arribarà tard o d’hora… encara que el menut porter Coreà, de només 19 anys i un 1’68 que ara l’invalidaria per estar sota pals, vola i vola per tapar tot el que és tapable.

A la represa salva un cop de cap de Torres però no pot fer res amb un altre xut de primeres que Eusebio li ajusta a dalt a passada de Simoes (3-3, 56′). I encara que endevini per on li xutarà el penal del 4-3, tampoc pot fer res perquè Eusebio culmini una de les actuacions individuals més destacades de la història dels mundials (4-3, 60′).

Pareu molta atenció a la jugada del penal. Eusebio arreplega la pilota a camp propi, s’interna per l’esquerra aguantant el xoc de tots els jugadors que li surten al pas i quan arriba a l’àrea no en tenen prou amb un penal… n’hi han de fer dos per tirar-lo a terra. El primer penal del partit, sobre Torres, també és indiscutible.

Amb el 4-3 la Pantera segueix bufant perquè ara busca una gesta major i xuta des de qualsevol posició. Només s’atura quan José Augusto fa el 5-3 (77′) després de l’enèssima jugada que guanya Torres per dalt atura l’allau. Aquí Portugal aixeca el peu i Corea va justa de combustible. Encara que acaba totes les jugades que aconsegueix fer arribar a l’àrea rival, que no són poques, tothom té clar que la història només els ha reservat el peu de pàgina.

Podeu veure el partit a Footballia clicant a la imatge d’aquí sota.

Més partits antics a Futbol d’abans

Copa d’Europa 1969 | Manchester United 1-0 Milan

La santíssima trinitat: Best, Law i Charlton. Imatge: apasciuto CC BY (httpscreativecommons.orglicensesby2.0)

Cada vegada que veig jugar Bobby Charlton penso que és una injustícia que no estigui a l’escalafó més alt dels grans. És capaç de recuperar la pilota a l’àrea propia i rematar-la a la contrària amb qualsevol cama o el cap; té gol, té un joc en llarg molt precís i, en curt, deixa els rivals asseguts conduint amb l’esquerra però amb la dreta també. I no s’amaga. Arrossega l’equip a partir de l’exemple. Aquí el seu esforç no té premi però poc importa. Best també mostra la seva qualitat però massa en comptagotes per superar el catenaccio amb el que Nereo Rocco confia per fer valer el 2-0 de l’anada.

Charlton alimenta les opcions de remuntada amb un gol després d’una acció prodigiosa de Best

Santin salva l’empat de Law sobre la línia però Rimmer també té feina

El Milan dibuixa el seu clàssic 3-2-2-3 amb un lliure per darrera dels dos marcadors, dos laterals que quasi no pugen i marques enganxoses als jugadors més determinants. Rosato i després Santin quasi anul·len Law, Anquilletti minimitza bastant Best, Maldera atura Kidd i Lodetti fa el que pot amb Charlton.

Uns ataquen i els altres es defensen i contraataquen.

El ManU juga amb 3 al darrera i dos jugadors per davant com Stiles i Crerand. Stiles ocupa l’espai que deixa el central Foulkes quan surt de la cova, està pendent de Rivera, dóna un cop de mà en la recuperació i, tot i que no és el seu fort, s’obre per generar espais. Crerand té molta facilitat per entrar per banda i, sobretot al principi, la majoria de centrades són seves.

Charlton fluctua a dreta i esquerra, carrega àrea sempre que pot mentre que Morgan i Best intenten desequilibrar des de les seves bandes -Best sol anar cap a dins i Morgan cap a fora- i Law i Kidd es treballen la rematada; Law més fix a l’àrea i Kidd arribant de segona línia.

A la primera part tinc comptades quatre grans oportunitats del ManU. Kidd remata desviat un corner que va al segon pal, Morgan tira fora un cacau de Foulkes -incorporat a l’atac- que Cudiccini no pot blocar, Best xuta massa alta una pilota filtrada a l’espai per Crerand -ocasionalment per banda dreta- i la defensa i Cudiccini pouen aigua en una pilota dividida que posa Morgan que acaba a corner.

El Milan està molt replegat però els tres de davant i Rivera són molt bons. A Hamrin li anul·len un gol als 12′ encara no sé per què. Fora de joc diu el narrador. Impossible d’apreciar. I Rimmer ha de volar en un xut de Prati des de fora de l’àrea després d’una despenjada de Sormani.

La segona part comença amb una agressió a Cudiccini. Hi ha pluja d’objectes sobre el porter i alguna cosa impacta al seu clatell. Això no refreda el Manchester, que desplega tota la cavalleria. Amb tot, és Rimmer el primer en actuar sortint a tapar un xut de Rivera després d’una combinació de Hamrin.

Best cada cop apareix més. Arrenca des de l’esquerra i busca el xut amb la dreta… o combina per superar tres rivals i assisteix a Charlton que, des del costat dret de l’àrea bat Cudiccini amb un xut fort (1-0, 70′).

Queda temps, el ManU cada cop és més desbocat i assumeix més riscos al darrera. Foulkes ja quasi no baixa. Als 76′ tenim una jugada que defineix Charlton. Pressiona un rival fins a camp propi per recuperar la pilota, inicia i acaba l’acció amb una volea amb l’esquerra que fa volar el porter italià.

Poc després hi ha la jugada més polèmica. Morgan trenca per banda, xuta creuat, Law estira la cama i Santin bloca i, des del terra, escombra la pilota sobre la línia mateix amb el taló. La repetició sembla que no ofereix dubtes.

Més partits antics a Futbol d’abans

FA Cup 1953 | Blackpool 4-3 Bolton Wanderers

Harry Pot / CC0

Havia vist Stanley Matthews en l’imponent naufragi d’Anglaterra contra Hongria, que també va tenir lloc aquell 1953. Si en l’amistós contra els fabulosos hongaresos el primer pilota d’or de la història em va semblar una figura envellida, aquí és el més elèctric dels jugadors que hi ha sobre el camp i tenia, com aquell dia, 38 anys. No marca però fa un recital de dribblings, autopassades i fintes que acaben descosint un rival que encara el tram final amb tres coixos. Teniu al davant un partit elèctric amb final èpic. No es pot demanar gaire més.

El Blackpool aixeca un 1-3 en contra en 35′ amb una actuació magistral de Stanley Matthews

Mortensen, amb un hattrick, guanya el duel de killers a Lofthouse, que posa la final potes amunt als 75 segons

En un moment on cada futbolista s’ocupava de la seva parcel·la, Matthews es deixa caure entre línies i canvia de banda quan li convé. Porta la batura i s’entén de meravella amb un altre estilista com Taylor -fitxat del Newcastle per exprés desig de Matthews- i en treu profit del seu desequilibri un dels majors depredadors del futbol britànic dels 40 i 50, Stan Mortensen, que firma el tercer hattrick de la història en una final de Cup.

També impressiona Harry Johnston, un migcentre que escombra i construeix amb el mateix posat flegmàtic. Del Bolton em quedo amb els dos ales, Holden i Langton i, com no podia ser d’altra manera, amb Lofthouse, un altre dels golejadors del futbol de la postguerra. Es passa tot el partit buscant el contacte amb la pilota i fent la vida impossible als dos centrals taronja.

Apostin al 7 taronja. O al 9.

La final s’esparreca només començar quan Farm s’empassa un xut llunyà de Lofthouse -als 75 segons! com recalca el narrador- i el davanter centre del Bolton hauria pogut fer el segon 5 minuts més tard en una pilota que recupera Holden o al minut 20, quan soluciona una passada interior amb un tir al pal.

El porter del Bolton té un servei de porta que no he vist en cap més porter. Xuta ras.

El Blackpool entra amb mal peu i no reacciona fins passada la mitja hora, quan el porter surt de punys a una centrada de Matthews i Taylor xuta fora la pilota que queda morta.

Mortensen empata poc després aprofitant que Mudie li ha arrossegat el defensa (1-1, 36′) però l’alegria dura poquíssim. Langton, canviat de banda, penja una pilota dividida i Meir s’avança al porter i, amb el cap, fa l’1-2 als 38′. Holden quasi fa el tercer abans del descans amb un centrexut enverinat.

La segona part comença amb bona notícia per al Blackpool i una de dolenta. La bona és que Bell, el dorsal 6 del Bolton, es lesiona i pul·lula pel camp completament coix fins al punt que l’interior esquerre, Hassall, li intercanvia la posició. La dolenta és que Bell anota el gol del coix connectant amb el cap una centrada passada de Holden (1-3, 55′).

És el moment en el que Matthews es multiplica. Ve a rebre al mig, genera joc, desequilibra, combina centrades a la olla amb altres des de la línia de fons, com la que, als 61′, està a punt de significar el 2-3. Sí que acaba a dins una jugada molt similar en la que el ‘7’ del Blackpool l’envia al segon pal i Mortensen anota el seu segon gol de la tarda aprofitant l’errada del porter (2-3, 68′).

En aquest moment, a part de Bell, també té problemes físics Lofthouse i poc després en tindrà Banks, l’encarregat de controlar Matthews, que ja és com la santíssima trinitat. Hassall, que ha començat de davanter, acaba el partit més a l’àrea pròpia que a la rival. I, a més, debades.

El porter salva els mobles en una passada de Matthews a Mortensen que provoca una indecisió en la defensa però no pot fer res per impedir que la falta executada a la brava pel ‘9’ taronja des de la frontal de l’àrea se li coli sense ni veure-la quan queden segons per arribar als 90′.

El Bolton ja no surt de l’àrea i el joc s’ha d’aturar cada dos per tres per atendre jugadors que van vestits de blanc. I passa el que havia de passar. Perry soluciona un embolic a l’àrea que ha generat Matthews establint el 4-3 definitiu quan s’han jugat dos minuts de l’afegit.

Més partits antics a Futbol d’abans