Passallissos i carreteres vergonyoses

Aquí teniu la gran infrastructura.

Imagineu-vos que viviu a la Rambla Xavier Cugat de Girona o a Germans Sàbat i treballeu a la benzinera que hi ha a prop del polígon Mas Xirgu. En línia recta teniu poc més de 3 kms i seguint el traçat urbà no gaire més. Ara imagineu que, cada dia, per anar a treballar, heu d’agafar l’autopista per Girona Oest, arribar fins a l’aeroport de Vilobí i tornar cap a Girona per l’N-II. I per tornar, al revés.

Imagineu que, en comptes de l’autopista, heu de transitar per una carretera que fa dos anys que té aprovades i adjudicades unes obres de millora que han de començar de manera imminent i que, com que no comencen, és més fàcil fotre-hi un cartell que diu que no passis de 70. I no és un camí de carros asfaltat. És una de les carreteres que porten a la Costa Brava. Ei, però han de començar ja!

Doncs això és el que ha de fer, fet i fotut, un dels meus veïns. Viu a Sant Jordi Desvalls, treballa a Sant Joan de Mollet i, des de fa tres mesos, cada dia que va a treballar ha de fer una mitjana de 30 kms extra. A 1’2 euros el litre de combustible feu comptes.

Tindria una alternativa. El tren convencional. Podria agafar-lo a Sant Jordi, parar a Flaçà i, des d’allà, amb una bici o a peu, recórrer el km i mig que el separaria encara de la feina però, per si no us heu mogut mai per ‘comarques’ amb aquest mitjà de transport, heu de saber que arribar a una hora concreta és complicat, per dir-ho suau. I si esteu pensant en el bus ja ni us ho explico.

Podria teletreballar, ara que està tan de moda? Home, el noi toca el baix de fàbula -és a dir, té motricitat fina- però no sé si la tecnologia ha avançat prou com per fer anar un toro pels passadissos d’un magatzem des del sofà de casa.

En tinc més de veïns. Almenys dos treballen a la Panini, a Celrà. N’hi ha un que té l’hort a Flaçà. A diferència dels altres, si rega mitja hora més tard no passa gaire res. Això sí, quan hagi de collir ja m’explicaràs com fotem el carretó al tren!

I n’hi ha que no cada dia però, de tant en tant, han d’agafar el Mitja Distància, que, així a prop, només el podem anar a buscar a Figueres, Flaçà o Girona. Alguns porten el nen a futbol a Flaçà, la nena a volei a Bordils -els pobles no donen per tenir de tot-, el tennis es juga a La Bisbal, per muntar a cavall s’ha d’anar a Sant Martí Vell i a Sant Jordi tenim hoquei patins…

Tots a voltar! A cremar combustible! I tot això per què? Doncs perquè resulta que hi ha un passallís que connecta Sant Jordi Desvalls amb Flaçà que es talla cada cop que es desembassa més aigua del que és habitual -quan això passa podem arribar a estar 1 mes fent la volta però mira… hi estem acostumats- però que ara, des del temporal Gloria, ja no s’ha tornat a obrir.

Està afectat estructuralment, diuen. Fa anys que es discuteixen què s’hi ha de fer, si un pont, si aixecar-lo un pam… Flaçà, Sant Jordi, la Generalitat, la Diputació i el sursum corda s’ho miren i remiren però ningú s’hi embruta les mans… És que és de mal solucionar! Desdoblar un eix, eixamplar una autopista, repoblar platges cada any… són coses que tenim per mà però aquests 100 metres… (potser ni els fa). Són de mal fer. No es pot anar amb presses.

I està millor tallat encara que costi de creure que ni tan sols un camió mogui aquella estructura de formigó… perquè aquests de poble són gent temerària. Passarien encara que hi corri aigua per sobre. Hi ha hagut casos. Almenys dos o tres en 25 anys. No com a l’autopista o a l’eix que no hi ha mai cap accident!

Ja sé què em direu. Per quatre gats que viviu a Sant Jordi… Doncs resulta que aquesta passera de res connecta tota la zona de Jafre, Colomers, Gaüses, Sant Jordi, Viladasens, Cervià… amb Flaçà, Bordils, Celrà, La Bisbal, La Pera… i els seus masos i cases aïllades. Sense comptar La Bisbal em surten -arrodonint- més de 12.000 persones i molts negocis que viuen del moviment d’aquesta zona a cavall entre el Gironès i el Baix Empordà.

I és que n’hi ha que fa molt que practiquen això que ara sembla que hem descobert, el comerç de proximitat i el km0, i en comptes d’anar al super a fotre la gran carregada compren coca de Colomers o a en Jep de Cervià, es tallen els cabells a Celrà, paren a la botiga de Flaçà, Cervià o Celrà (en tenen més d’una i trien la que ve més de passada), encarreguen una pizza al de La Pera els divendres, van a fer un sushi a La Llúdriga de Colomers i potser després ho rematen al Birrot de Jafre.

O fan comanda a can Raliu de Jafre, o compren planter a can Morera… o a can Sixte Alzina, o es regalen xaculata de can Xapa o, simplement, van a animar l’Handbol Bordils perquè continui un any més a Divisió d’Honor Plata. I afegiu-hi que un poble té una llibreria, l’altre un gimnàs i l’altre potser una piscina.

Solucionar menudeses com aquesta en un espai de temps raonable sí que és ‘fixar territori’… que he arribat a la conclusió que és aquell espai indeterminat que s’ignora fins que arriba el cap de setmana o les vacances. La resta és omplir-se la boca.

 

 

Port de la Selva dessalinitza l’aigua que surt de l’aqüífer

Imatge: Ajuntament de Port de la Selva.

Port de la Selva porta des de diumenge al matí dessalinitzant una part de l’aigua que necessita per al consum de boca. Ho fa mitjançant una dessalinitzadora mòbil que els costa més de 15.000 euros a la setmana. L’Ajuntament diu que la mesura és temporal i que després de tres anys seguits amb menys pluja del que era habitual, no tenien alternativa perquè els nivells de sal de l’aqüífer ja superen el màxim permès.

Port de la Selva va ser el primer municipi que va tancar el cicle de l’aigua però l’excés de sal a l’aqüífer ha aturat les infilitracions d’aigua regenerada

El consistori ja ha plantejat la necessitat de connectar-se a la xarxa d’abastament que penja del pantà de Darnius i Boadella

Tot i la pluja de les últimes hores, a Port de la Selva fa tres anys que no plou suficient per recuperar l’aqüífer, que és l’única font d’aigua potable que tenen. En aquest espai de temps no s’ha arribat als 650 lts/m3 i, en alguns casos, s’ha superat de poc els 400 lts/m3, explica l’alcalde, Josep Maria Cervera.

Això ha fet baixar el nivell d’aquest aqüífer fins a un punt que, ara mateix, l’aigua que en surt té un nivell de sal per sobre del límit permès, que està fixat als 800 mil·ligrams per litre.

Per solucionar-ho, el consistori ha decidit llogar una dessalinitzadora mòbil de gran capacitat amb la que eliminen la sal d’una part dels 2 milions de litres d’aigua que treuen cada dia de l’aqüífer a l’estiu. Després la barregen i els nivells de sal ja queden dins dels límits permesos.

L'entrada a l'aqüífer. Imatge: Lluís Sala
L’entrada a l’aqüífer. Imatge: Lluís Sala

És una “solució d’urgència”, diu Cervera, que “no s’allargarà fins més enllà de la primera setmana de setembre”. Entre d’altres coses, perquè la dessalinitzadora costa cada setmana uns 16.000 euros.

Al setembre, però, la població estacional ja haurà baixat, diu Cervera, i comunicar que l’aigua no és apta per a l’ús de boca i que “per cuinar s’ha de fer servir aigua embotellada” serà més fàcil. Ara mateix, pernocten cada dia a Port de la Selva unes 10.000 persones.

L’alcalde ha explicat que tenen la intenció de recuperar una part d’aquests diners amb les ajudes que treurà l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a la tardor.

Port de la Selva es va convertir entre 2015 i 2017 en el primer municipi que aconseguia tancar el cicle de l’aigua i recarregava el seu aqüífer amb aigua depurada i regenerada que, després de passar per l’aqüífer, tornava a ser potable.

Amb això van aconseguir augmentar el volum d’aigua en un 15% però la presència de sal a l’aqüífer va obligar a parar. Ara han demanat poder-se connectar a la xarxa d’abastament que penja del pantà de Darnius i Boadella per tenir una major garantia de subministrament.

 

 

 

74 “valents” ja tenen la pila que permet reduir la dependència de la xarxa elèctrica

Esquema. Imatge: www.certificadosenergeticos.com

El número dos de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) els va qualificar de “valents” en unes jornades sobre renovables organitzades per la Diputació de Girona. Són les 74 persones que l’any passat, mitjançant una subvenció de l’ICAEN, es van comprar una pila per emmagatzemar l’energia que produeixen a casa seva amb plaques fotovoltaiques.

La Generalitat va concedir 74 ajudes per comprar piles que emmagatzemen l’energia que necessita una casa

És la modalitat d’autoconsum que permet reduir al màxim la dependència d’un subministrador

Aquest sistema (plaques+pila) és el que permet tenir una dependència mínima de les companyies subministradores sense arribar a desconnectar-se de la xarxa. És a dir, l’usuari pagarà només els costos fixos de la factura perquè, si la instal·lació està ben dimensionada, produeix i emmagatzema tota l’energia que gasta.

Sense pila, en canvi, s’utilitza l’energia que es produeix a l’instant i la que falta quan, per exemple, no fa sol, s’agafa de la xarxa. I l’energia que es produeix i no es gasta s’aboca a la xarxa sense rebre cap compensació.

Segons, Joan Josep Escobar, cap de gestió energètica de l’ICAEN, el futur va clarament cap aquí (a Europa els exemples són molts) i a Catalunya el moviment és important.

lego-creator-casa-moderna-3-en-1-envio-gratis-D_NQ_NP_623205-MLM25998763214_092017-F
Que el futur va cap aquí ho sap, fins i tot, Lego. Casa amb cotxe endollat i placa al sostre.

De cases consumidores d’una energia produïda lluny i transportada durant molts kms per grans autopistes elèctriques, raona Escobar, es passarà a cases generadores de l’energia que necessiten, amb possibilitat d’emmagatzemar-la i, per què no, de cedir els excedents al veí. Un disseny en el que el cotxe elèctric també hi juga un paper destacat.

D’aquestes 74 ajudes concedides el 2017, 15 van anar parar a les comarques de Girona, 10 a Lleida, 10 a Tarragona i la gran majoria a Barcelona; 39.

La Generalitat va destinar-hi 360.000 euros. Es va pagar fins a un 70% d’aquestes bateries amb un topall màxim de 5.000 € per subvenció. Això va servir per donar resposta a 74 peticions (si dividim surt a 4.864 € per subvenció) però van quedar 110 sol·licituds desateses.

Escobar ja ha avançat que aquesta ajuda es tornarà a donar aquest 2018 i, de fet, des de l’ICAEN estan acabant d’enllestir les bases.

Esquema. Imatge: www.certificadosenergeticos.com
Esquema. Imatge: http://www.certificadosenergeticos.com

Catifa vermella per fer-se conductor

No em sembla una mala oferta. La patronal dels transports Asetrans i la Cambra de Comerç de Girona paguen el carnet de conduir professional i el Certificat d’Aptituds Professionals (CAP) necessaris per poder portar un camió o un autobús a joves d’entre 21 i 30 anys i, el que és més important, els ofereixen feina gairebé immediata. El motiu és que no troben professionals per un sector que, sobretot a l’estiu i per Nadal, no donen a l’abast.

Cada any es jubilen entre un 5 i un 10% dels conductors mentre el sector segueix creixent

L’oferta inclou la formació pràctica i la teòrica i, diuen, l’incorporació a un lloc de treball seria gairebé immediat

Els conductors que es van treure els carnets a la mili ja estan gairebé tots jubilats. També ha quedat enrera la incorporació de conductors de l’est. Molts, amb l’experiència que han adquirit aquí han acabat muntant les seves empreses al seu país, diuen el president de l’Asetrans, Eduard Ayach, i tampoc és el perfil que volen.

Busquen gent jove i preparada per treballar en empreses on fer anar un autobús (a partir de 24 anys) o un camió (a partir de 21) ja no és només el que compta. Cal saber mecànica, fer anar un gps. I potser també fan falta idiomes per tractar amb el client i moure’s pel món.

El volum de conductors de nova fornada que necessiten no està quantificat però les carències es fan evidents a l’estiu (el repartiment a la costa puja exponencialment) i durant el Nadal i molts cops queden per cobrir serveis de clients “no habituals”. També calculen que cada any es jubilen un 10% de conductors i s’han de reemplaçar.

L’objectiu és deixar a les portes de l’examen de conduir i de l’obtenció del Certificat d’Aptituds Professionals (CAP) a 75 joves (3 cursos de 2 mesos de durada de 25 alumnes) abans d’acabar l’any perquè, un cop examinats, puguin ser contractats gairebé de manera immediata.

El curs teòric i pràctic per treure’s el carnet és de 215 hores i el del CAP de 140 i els aspirants només hauran de pagar les taxes d’examinar-se. La formació, que està valorada en entre 2.500 i 3.500 euros (en funció de les pràctiques), el paguen l’Asetrans i la Cambra de Comerç de Girona mitjançant fons europeus.

El projecte va acompanyat d’una ajuda de 4.950 euros per a les empreses de transport que vulguin garantir un contracte de 6 mesos a aquests conductors de nova fornada.

Albert Carenys, cap provincial de Transports, diu que no es tracta d’una formació més per fer currículum, és una porta oberta al món laboral perquè “les empreses estan esperant aquests professionals”.

La formació s’impartirà a la seu de l’Asetrans a Girona i les pràctiques es faran en dues autoescoles. També hi haurà possibilitat de fer aquesta formació al Baix Empordà.

Regulen l'”ajuda entre veïns”

Alt Empordà 2012. Imatge: R.M.

Catalunya i França han posat per escrit quan i com els bombers catalans creuaran la frontera per anar a apagar foc a França i quan els francesos vindran aquí a donar un cop de mà. Ara ja es fa però no hi ha protocol d’actuació establert, sempre requereix el vist i plau de Madrid i París i es perd un temps preciós. No és només un paper. Implicarà equips de comunicació i eines de treball compatibles, cartografia comuna i comandaments que parlin els dos idiomes perquè en la transmissió d’ordres no hi hagi mals entesos. Es posa en marxa aquest estiu però estarà completament desplegat el 2020.

França i Catalunya imiten el protocol d’actuació del túnel del Pertús per respondre coordinadament als incendis a banda i banda de la frontera

Implicarà comprar material, homologar processos i tenir cartografia comuna

La cooperació sempre hi ha estat però mai d’una manera reglada. A partir d’ara quan hi hagi un foc a una banda o altra de la frontera els bombers i els pompiers tindran clar quan han d’entrar en acció i de quina manera.

Des d’un punt de vista pràctic, això vol dir, per exemple, que quan creuin la frontera rebran emissores amb la xarxa de comunicacions corresponent per poder parlar entre ells i amb els seus col·legues catalans o francesos (havien estudiat instal·lar repetidors prou potents per mantenir els equips propis però es disparava de preu), tindran adaptadors per connectar les mànegues –ara mateix fan servir rosques diferents-, disposaran d’una cartografia comuna de la franja transfronterera i hi haurà oficials d’enllaç que parlaran els dos idiomes. Que no és el mateix parlar francès que entendre unes ordres en francès a través d’una emissora.

Bombers actuant durant el foc de l'estiu del 2012 a l'Empordà. Imatge: R.M.
Bombers actuant durant el foc de l’estiu del 2012 a l’Empordà. Imatge: R.M.

El director territorial d’Interior, Albert Ballesta, diu que s’inspira en el protocol d’actuació que ja funciona a dins del túnel del Pertús i que té dos pilars: “frontera permeable i ajuda entre veïns”.

El protocol es centra molt en la franja entre el Pertús i La Jonquera i l’entorn de carreteres i vies de tren i també planteja feina de prevenció i formació conjunta.

Té un cost de 2.556.505 €, dels quals, el 65% els paga la Unió Europea mitjançant un fons FEDER i la resta els organismes de tots dos països que hi estan implicats.

Els últims 30 anys, la zona ha patit incendis molt importants. El més recent, el de l’Empordà del juliol del 2012, va arrassar 13.000 hectàrees i va provocar 4 morts però el 86 un incendi al Pertús va cremar 16.000 hectàrees i va causar la mort de 5 bombers francesos i també van ser devastadors els incendis de Port-Ventres de 1978 i el de Panissars de l’any 1973.

Urbanisme posa seny a Garriguella

La capacitat del càmping multiplicava per dos el nombre d'habitants de Garriguella. Imatge: IAEDEN

“Volien construir una altra ciutat”. Així ha rematat el director general d’Urbanisme, Agustí Serra, l’argumentació amb la que ha explicat als periodistes els motius pels quals aturen i descarten la implantació d’un macrocàmping a Garriguella, una operació urbanística fortament combatuda per entitats com del territori com la Iaeden. L’Ajuntament de Garriguella celebra la decisió de la Generalitat i reconeix que “el projecte havia generat massa dubtes entre els veïns” i els municipis de l’entorn.

Un dels actes de protesta contra el càmping. Imatge: IAEDEN
Un dels actes de protesta contra el càmping. Imatge: IAEDEN

La Generalitat anuncia l’elaboració d’un pla director de càmpings per “endreçar” el sector i una moratòria mentre el fa

Urbanisme ha desestimat un macrocàmping a Garriguella amb una capacitat d’allotjament que era el doble que el nombre d’habitants d’aquesta població

Els criteris de Serra són coincidents amb els d’aquesta entitat ecologista perquè, diu el màxim responsable d’Urbanisme del país que el càmping, tot i no incomplir cap normativa urbanística, era desproporcionat i la ubicació no era idònia. “Ni tan sols reduïnt-lo” cabia en l’espai escollit.

Una decisió que arriba just el mateix dia que el propi Serra ha anunciat que la Generalitat és a punt de dictar una moratòria de càmpings a tot Catalunya per poder elaborar un pla director que “endreci” aquesta branca tan important de l’allotjament turístic del país.

Els arguments que dóna la Generalitat són clars. La normativa per obrir un càmping és “extremadament genèrica” perquè n’hi ha prou amb tenir un sòl no urbanitzable i que el Pla Urbanístic del municipi en qüestió ho prevegi.

Però, és clar, de les estructures gairebé efímeres dels primers càmpings hem passat a complexos molt importants com el que es plantejava, sense anar més lluny, a Garriguella, amb 17.000 metres quadrats ocupats en un espai de 17’5 hectàrees i una capacitat per acollir gairebé 2.000 persones quan el poble no arriba ni a mil.

D’aquest espai, 8.800 metres quadrats eren les construccions que necessita tot càmping avui en dia com una recepció, un restaurant o una piscina i la resta ho ocupaven els 260 bungalows i mobile homes. Tot plegat enfilava el pressupost cap als 10 milions d’euros. El que deia, Serra; desproporcionat.

Moratòria i Pla director

A la Generalitat li consten 357 càmpings a tot Catalunya (una setantena que representen 120.000 lllits corresponen a Girona) i no tots, ha advertit Serra, compleixen al 100% totes les normes sectorials com per exemple les que fan referència a Protecció Civil.

Ha arribat el moment, per tant, de posar-hi ordre i fer un pla director més específic que valgui tant pels que hi ha construïts com pels que vindran, delimitant quines zones són les més idònies i quins criteris s’han de complir.

El procés encara no ha començat i la moratòria encara no és ferma però Serra ha donat a entendre que no hi haurà més remei que plantejar-la per fer el procediment amb la calma que mereix.

Garriguella

L’Ajuntament de Garriguella ha emès un comunicat en el que respecta “profundament” la decisió d’Urbanisme i entèn que és la Generalitat l’administració competenent per prendre aquest tipus de decisions. També consideren “positiva” la decisió de redactar un nou pla director per al sector.

El consistori recorda que va tramitar el projecte tal i com estableix la legislació vigent i reconeix que els últims mesos, s’havien generat “massa dubtes entre els veïns” i els municipis del voltant i consideren que la frenada en sec al projecte ha de permetre tenir temps per “repensar i consensuar conjuntament el futur del poble i del territori”.

La Fortalesa del joier

El fossar. Imatge: R.M.

Un Museu dedicat a les joies. Un hotel de 5 estrelles. Un restaurant amb vistes privilegiades i la pretensió del seu propietari –el chef Jordi Cruz– d’obtenir una estrella Michelin. L’estudi d’un pintor que vol donar volada a una corrent anomenada ‘estrambotisme’. Una cúpula soterrada de grans dimensions que porta la firma -com tot el complex- dels arquitectes Fuses-Viader. Tot això és el que s’amaga a dins de l’antic castell de Sant Julià de Ramis, una fortalesa del segle XIX que amenaçava ruïna i a qui un privat ha fet un ‘lífting’ de 14 milions d’euros. Després de 8 anys d’obres, s’estrena pels volts de Sant Joan i aquest matí ho he visitat.

Hall del Museu D'Or. Imatge: R.M.
Hall del Museu D’Or. Imatge: R.M.

L’antic castell de Sant Julià de Ramis es transforma en la seu d’un museu, un hotel de cinc estrelles i un restaurant del chef Jordi Cruz

La conversió de l’antiga ruïna en La Fortalesa ha costat 14 milions d’euros i els ha pagat un joier 

El pal de paller és el Museu D’Or, on la història de les joies es combina amb espais expositius dedicats a la dissenyadora de Tiffany and Co afincada a Sant Martí Vell, Elsa Peretti i els artistes Amador Braojos i Josep Maria Subirachs. També s’hi podrà veure col·leccions privades com la del joier Octavi Sardà.

Làmpara de Braojos. Imatge: R.M.
Làmpara de Braojos. Imatge: R.M.

L’accés al museu (l’entrada costarà 10€) es fa just al costat d’on hi ha una de les sales més singulars de tot el complex, una cúpula soterrada amb claraboia al mig que s’ha fet amb tècniques constructives “pròpies dels assiris o els egipcis”, ha dit l’arquitecte Josep Fuses.

Això vol dir abocar ciment a una muntanya de terra i, quan el ciment queda sec, enretirar la terra de sota amb l’ajuda de retroexcavadores. Com el mateix Fuses ha comentat, la feina d’orfebreria, aquí, la va fer el maquinista, que va haver de treballar fins i tot amb mascareta. L’arquitecte ha reconegut que la reforma d’aquest castell ha estat “el més atípic” dels encàrrecs que ha rebut i ha qualificat l’obra de “deliri”.

La cúpula -que recorda el cau d’un talp- té capacitat per a 300 o 400 persones i es vol utilitzar pes “esdeveniments”. Especialment culinaris, perquè al costat hi tindrà el restaurant del museu, una instal·lació on el chef amb tres estrelles Michelin, Jordi Cruz (sí, el de Master Chef) hi vol fer un menú “assequible per tothom” de cuina catalana.

Les escultures en pedra són per tot arreu. Imatge: R.M.
Les escultures de pedra són per tot arreu. Imatge: R.M.

No serà l’únic espai gastronòmic del complex. Cruz trasllada un dels seus restaurants de Barcelona, l’A Tempo a la muntanya dels Sants Metges per donar-li espai per créixer, buscar una nova estrella Michelin i fer “una petita competència als Roca”.

L’A Tempo, de fet, serà el restaurant de l’Hotel Sants Metges, un complex de 5 estrelles que tindrà només 15 habitacions (10 de dobles i 5 dúplex) que oscil·laran entre els 300 i els 400 euros la nit

Al voltant de la fortalesa hi ha un fossar (sense cocodrils) i a dins de la paret nord d’aquest fossar s’hi ha instal·lat el pintor Quim Hereu, que es considera hereu d’una corrent pictòrica anomenada ‘estrambotisme’ que barreja “seny i rauxa”. Us ho explico tal qual ho ha dit. No hi ha res de collita meva aquí. Si hi esteu interessats, Hereu acceptarà visites durant el procés de creació de la pintura que decorarà la paret de l’estudi que encara és verge.

Panoràmica del taller d'Hereu al castell. Imatge: R.M.
Panoràmica del taller d’Hereu al castell. Imatge: R.M.

Tot això s’ha fet amb capital privat i el propietari és el joier Ramon López Vergé, amo de la firma D’Or Joiers. Ell és qui va comprar el castell a l’exèrcit i el 2003 va iniciar els primers passos per reconvertir aquesta fortalesa defensiva d’inspiració francesa en el que serà a partir d’ara. Sense valorar el que s’hi exposarà, la inversió en la reforma està “entre els 13 i els 14 milions d’euros“.

La Fortalesa obrirà portes pels volts de Sant Joan i donaran feina a unes 50 o 60 persones. Busquen gent.

 

Comprar el bitllet al bus mateix… s’acabarà

La nova estació d'autobusos. Imatge: R.M.

L’home que ha estès el carril bici per Girona fins a límits insospitats no fa tant, el que confessa que l’objectiu de farcir la ciutat de zones blaves i verdes és que la gent no entri a dins amb cotxe llença ara una altra proposta de la que se’n parlarà; prohibir que es pugui comprar el bitllet a dalt de l’autobús.

Un bus circulant per l'avinguda General Mendoza de Girona. Imatge: R.M.
Un bus circulant per l’avinguda General Mendoza de Girona. Imatge: R.M.

Amb la mesura es vol escurçar el temps dels trajectes

Un 25% dels usuaris del bus a Girona no fa servir cap abonament i compra el bitllet senzill

L’objectiu és doble, m’explica: “escurçar el temps de trajecte del bus” i fomentar la cultura de l’abonament, que surt “molt més barat” que el bitllet senzill.

I és que els números no enganyen. Resulta que encara ara, un de cada quatre usuaris del bus paga el bitllet senzill, que no és pas especialment barat. Costa 1’4€ quan amb una T-10 costa poc menys d’1€ i la T10/30 baixa de l’euro per trajecte però aquest abonament no el fa servir ni un 10% de la població.

Alcalà admet que, de moment, han deixat anar la bomba i que ara s’ha d’anar madurant però recalca que en moltes ciutats ja no es fa perdre el temps al conductor comprant bitllets.

De moment, ho han plantejat a l’Autoritat Territorial de la Mobilitat (ATM) però la mesura haurà de comptar amb el vist i plau de la Generalitat i s’hauria d’aplicar, de manera coordinada, en tots els busos que operen a la ciutat.

Per poder-ho posar en marxa, diu el regidor de Mobilitat, s’haurà d’habilitar punts de compra i estendre la cultura de la targeta recarregable encara que tampoc es pot descartar vehicular-ho a través dels telèfons intel·ligents.