Illa d’Avall del Ter, Sidillà i presa de Colomers

L'espai és molt agradable. R.M.

Si un dia teniu dues o tres horetes per fer una ruta en bicicleta, en família i completament plana, és aquesta. I, si voleu, sense tocar ni el cotxe.

Agafeu el tren i pareu a Flaçà. Pugeu a la bici, aneu en direcció a Sant Llorenç de les Arenes, passeu per les ruïnes de Sidillà, creueu la presa de Colomers i, des d’allà, us acosteu a l’Illa d’Avall del Ter, a Jafre. Anar i tornar son uns 20 kms.

Si no teniu pressa, us podeu quedar a dinar o fer l’aperitiu a Colomers (Llúdriga, Xalet, Cargolet…), comprar una mica de pa de coca de la fleca del poble i tornar per Sant Jordi, Sobrànigues (on creuareu el Ter pel passallís) i torneu a agafar el tren a Flaçà. Si esteu cansats, fins i tot el podeu agafar a Sant Jordi. Això, o tornar a creuar la presa, Sant Llorenç de les Arenes… i Flaçà.

Què veureu?

Sidillà

Sant Romà de Sidillà és una esglèsia pre-romànica situada entre Colomers, Foixà i Sant Llorenç de les Arenes que durant molt de temps va quedar sota la sorra. Estava bastant abandonat fins fa cosa de cinc o sis anys. Ara l’espai està restaurat i parcialment museïtzat. No és fàcil de trobar però des del camí que surt de la presa de Colomers s’arriba a veure. Heu d’estar una mica atents. Trobar-ho té premi. És un espai de pau molt poc transitat.

sidilla1
Interior de l’esglèsia. R.M.
sidilla2
Al peu de l’ermita hi ha algunes construccions més i un cementiri, cosa que fa pensar que al segle IX ja hi havia una petita comunitat. R.M.

Presa de Colomers

De Sidillà a la presa hi ha menys d’un km. N’hi diem presa però, realment, no ha funcionat mai com a tal. Les comportes estan obertes i, bàsicament, és un pas de fauna… de tot tipus. El dia que vaig fer la ruta m’hi vaig trobar en Ponç Feliu, el director del Consorci del Ter. Acabaven d’instal·lar amb una escola uns quants nius d’ocell als arbres. És una persona impagable en Ponç.

Presa de colomers i el niu. Al davant de la presa hi ha el camí que heu de creuar. R.M.
Presa de colomers i el niu. Al davant de la presa hi ha el camí que heu de creuar. R.M.
casa ocell
Un altre niu d’ocell situat a pocs metres de la presa. R.M.

Illa d’Avall del Ter

Un cop hem creuat la presa hem d’agafar direcció a Jafre pel camí interior que el comunica Colomers. Just quan esteu a punt d’arribar, trobareu la indicació d’on comença la ruta que us porta a l’Illa d’Avall del Ter.

L’illa d’Avall del Ter és l’últim meandre del riu abans de la desembocadura de la gola. Ocells, com l’Oriol, salzes, pins. És un espai sorrenc i poc transitat.

Illa d'Avall del Ter. R.M.
Illa d’Avall del Ter. R.M.
L'espai és molt agradable. R.M.
L’espai és molt agradable. R.M.

Un cop aquí teniu moltes opcions…

Si us heu animat i decidiu que no esteu cansats, podeu seguir Ter avall fins a la Gola passant per Verges, l’IRTA de Mas Badia i, finalment, Torroella de Montgrí arribant-hi per les pomeres d’Ullà. Això ja surt del pla de ruta de dues horetes i 20 kms que us deia al principi.

La segona opció és passar per Can Raliu de Jafre, on no només hi fan la millor botifarra de perol del món (no dic res més, investigueu) abans de tornar a Colomers, anar a comprar la coca de pa, agafar forces a la Llúdriga fent un vermut a la seva terrassa o, si hi ha gana forta, podeu dinar-hi o a qualsevol dels altres dos restaurants del poble. El Xalet, especialment, té vistes directes al riu.

Sabies que… a Colomers, també podeu organitzar un descens en kayak pel Ter o fer un vol en globus?

Després, hi ha un camí interior que surt d’El Xalet mateix que us deixarà a Sant Jordi Desvalls, on hi podeu agafar el tren (entre setmana en passa un cada hora i els caps de setmana un cada dues hores) o seguir fins a Flaçà (3 kms més), creuant el Ter pel passallís.

Tavascan, Vall de Cardós

Vistes des de l'estany Gento.

Quatre anys després tornem al pirineu lleidatà. En 40 anys havia trepitjat les terres de Lleida de passada i en només 5 hi hem anat de vacances dos cops. Així son les coses.

De l’anterior visita a la Vall de Boí en guardàvem molt bon record però la recança de no haver pujat a l’Estany de Sant MauriciI us preguntareu… Si volies anar a l’Estany de Sant Maurici com és que no et vas buscar l’allotjament a Espot, Llavorsí, Rialp o Sort? Doncs una mica per poca planificació (deu ser el viatge menys treballat prèviament dels que hem fet), un punt de desconeixement (perquè al mapa tot sembla més a prop) i una mica perquè volíem fugir del que podríem anomenar… paisatge d’estació d’esquí.

Entre Tavascan i Aineto
Entre Tavascan i Aineto

Certament, veient els kms que vam acabar fent, qualsevol d’aquestes ubicacions hauria estat millor però a Tavascan -un cul de sac enmig del Parc Natural d’Aigüestortes i el de l’Alt Pirineu- hi vam estar bé. 

És un lloc d’aquells de turistes que repeteixen, on et pots trobar matrimonis alemanys ‘veteranus‘ que van a fer kms, francesos en família que pesquen al riu, amants de fer la cabra per corriols d’alta muntanya en plan ‘pro’… i les canyes fresquetes al final del dia entren molt bé amb el riu Lladorre roncant amb força al costat.

Malhauradament, tampoc hi trobareu -ni a Tavascan ni als pobles del costat- cap restaurant que pagui la pena recordar. Escalivades, entremesos, esqueixada de bacallà, taules d’embotits, carn a la brasa i truita de riu son la base de les cartes. No us en recomanaré cap. Tripadvisor, tireu un dau i el que surti.

Tampoc van sobrats de connexió telefònica més enllà del radi d’acció del wi-fi de l’hotel. Però això és bo. Només heu de tenir la precaució de baixar-vos el mapa de zona per consultar-lo offline.

Dia 1

Vam sortir un dilluns i vam travessar Catalunya al tran tran, passant per Berga (i parant-hi) i pel túnel del Cadí on, evidentment, ens van ‘clascar’ 12 €. Realment, és millor aguantar a l’eix fins a Ponts i passar per Tremp. Tornant, com que vam dinar a La Seu d’Urgell, vam tornar còmodament per Coll de Nargó i per Ponts.

mapa per anar i tornar
Vam anar per la via més cara i vam tornar per la que no ens suggeria Google Maps.

Però vam arribar a Llavorsí (a 20 kms de Tavascan) a l’hora de dinar i preníem possessió de l’hotel a Tavascan a primera hora de la tarda. Per estirar les cames vam decidir pujar al poblat d’Aineto, que queda a uns 20 minuts corriol amunt de Tavascan. La pujada, molt senzilleta, ofereix una gran perspectiva d’aquell tram de vall i de la presa. El poble, quatre cases, inclou una ermita que està tancada al públic.

Vam tornar a Tavascan poc abans de sopar i vam decidir anar a provar sort a Llavorsí. 20 kms de cotxe (20 d’anar i 20 de tornar) infructuosos perquè estava quasi tot tancat (era dilluns de principis de juliol). Vam acabar menjant un bocata de mig braç en un tuguri i a dormir aviat que l’endemà volíem anar a l’Estany de Sant Maurici.

Dia 2

Peu a terra aviat, esmorzar de muntanya amb torrada, embotits i formatge de tupí, cotxe fins a Espot (40 kms) i, un cop allà, a esperar un taxi 4×4 que ens pugi a l’estany.

  • Els taxis van sortint a mesura que s’omplen (son de 6 places) i baixen coincidint amb les hores en punt. L’últim de tornada surt a les 6. Si se’t passa l’hora, toca baixar a peu. Érem 3 i ens va costar 27€ anar i tornar a raó de 10’5 € els grans i 6’5 € la Lola (fins a 12 anys). També hi ha opció d’arribar fins quasi a mig camí en cotxe particular, deixar-lo a l’aparcament del parc (diria que és gratuït), i acabar de fer el trajecte a peu.

Vam vorejar una part de l’estany, vam retratar-nos a la cascada de Ratera, vam pujar a l’estany del mateix nom i vam acabar ascendint al refugi d’Amitges, situat a 2.365 metres. S’hi pot pujar de dues maneres. Hi ha una ruta preciosa per corriol però un pèl exigent per a gent no acostumada a caminar per muntanya (1h 10′ d’ascensió constant) i també s’hi pot accedir per una pista forestal empedrada que t’hi deixa en 45′. El refugi és un dels 8 que forma part d’una ruta circular molt recomanable, la Carros de Foc.

Nosaltres vam pujar per la via llarga i vam baixar per la curta després de fer pícnic al costat del refugi. A Llavorsí vam comprar pa, una ‘llangunissa‘, un tascó de formatge, olivetes, fruita, grana… tot el que cabia en dues motxilles de les petites. També hi havia l’opció de dinar al restaurant del refugi però vam preferir dinar ajassats a l’herba i gaudir del paisatge.

Estany de Ratera, a punt de pujar cap a l'alberg.
Estany de Ratera, a punt de pujar cap a l’alberg.

Vam recollir-ho tot i alguna cosa més que algú havia ‘oblidat’ i vam baixar a temps per remullar-nos els peus a les aigües de l’Estany mentre esperàvem el taxi de les 16h. Marcava pluja però només van caure quatre gotes (en sentit literal) quan érem dins del cotxe.

Estany de Sant Maurici amb els Encantats al fons.
Estany de Sant Maurici amb els Encantats al fons.

Vam arribar a Tavascan just a temps per anar a fer una banyota a la piscina municipal (2’5 € els grans i 1€ els petits) on un matrimoni francès granadet feia gana amb uns llargs força més acadèmics que els nostres . No és que fes calor però a dins de l’aigua s’hi estava bé i, tot i que havíem anat bastant xino xano, havíem fet més kms cara amunt en un sol dia que els que solem fer en tot un hivern.

Abans d’anar a sopar vam acostar-nos a Lladorre (a 4 kms de Tavascan) i als seus dos nuclis de Boldís Jussà i Boldís Sobirà (que és com dir Boldís d’avall i Boldís d’amunt). Vam començar pel de més amunt (1488 mts) i vam anar baixant fins arribar a Lladorre.

L'església de Boldís Sobirà vista des de sota de la cistella de bàsquet clavada al xamfrà d'una casa imponent que dona a la plaça.
L’església de Boldís Sobirà vista des de sota de la cistella de bàsquet clavada al xamfrà d’una casa imponent que dona a la plaça.

A Boldís Sobirà no hi vam trobar ningú, tot i que consta que hi ha allotjament rural. A Boldís Jussà ens vam creuar amb una persona però també es veia tot bastant tancat. A Lladorre hi té el corral un pastor. Les traces eren evidents. També hi ha la seu dels taxis 4×4 que tenen llicència per portar-te fins a dalt del llac de Certascan, el més gran de la zona.

Dia 3

Una mica més amunt de Tavascan hi ha les bordes de Noarre. Un poblat de cases de pastors (ara restaurat i abandonat) que, durant la guerra, també va tenir la seva importància en els camins de l’exili.

  • Per Tavascan i el seu entorn hi passa una de les rutes de l’exili, concretament, la que van fer servir exiliats republicans que fugien del franquisme, jueus que fugien del nazisme i també van fer-la servir els maquis que van intentar la frustrada reconquesta a partir de la Vall d’Aran.
En aquesta part de la ruta, el 'selfie' es fa gairebé inevitable.
En aquesta part de la ruta, el ‘selfie’ es fa gairebé inevitable.

Vam deixar el cotxe molt a prop del càmping Bordes de Graus i la presa de Noarre (hi ha moltes preses per fer electricitat en tots els cursos fluvials) i, seguint les indicacions, vam iniciar una ruta circular de poc menys de tres hores que segueix el curs del riu.

Riu Noarre
El camí permet, en alguns punts, baixar a tocar el riu.

La primera part és sempre coll amunt i sents el riu (sobretot quan passes a prop d’una cascada) però no el veus. Després de virar cap a l’est, la cosa canvia. El camí suavitza i baixa fins al costat de la llera mateix (fins i tot et pots remullar els peus). En aquest punt el paisatge és espectacular. Diria que curatiu, fins i tot. En època de desgel encara deu impressionar més.

Les cases estan bastant restaurades i, en alguna, diria que hi ha gent que hi va a fer estades. Com veieu, està tot senyalitzat.
Les cases estan bastant restaurades i, en alguna, diria que hi ha gent que hi va a fer estades. Com veieu, està tot senyalitzat.

Per arribar a les Bordes cal creuar el riu i al mateix poblat comença un camí d’uns quinze minuts en baixada pel mig de bosc que et condueix a la cascada que sentíem rugir des de l’altre costat. És fàcil perdre’s perquè al tram final les indicacions no son gaire visibles.

Des de la cascada es pot iniciar el camí de retorn resseguint els propis passos o agafar un altre GR que escurça la ruta i que la connecta amb la part inicial del corriol d’anada, molt a prop de la presa. És el que vam fer nosaltres.

Vam agafar gana i la vam anar a matar a Sort, situat a uns 30 kms de Tavascan. Havíem quedat amb els avis i havíem d’anar a deixar a l’oficina d’informació d’aquesta població una gorra que vam trobar a l’estany de Sant Maurici que anava degudament etiquetada amb nom i número de telèfon del seu amo. Com que no hi havia manera de trobar-nos físicament amb els propietaris, vam optar per aquesta situació.

Tor, tretze cases i tres morts. Tavascan no queda gaire lluny del poble de Tor, un municipi de la Vall Farrera de només 13 cases on, fa uns anys, hi va haver 3 assassinats mai del tot aclarits i que Catalunya Ràdio ha recuperat amb la sèrie de no ficció ‘Crims‘. Resseguir els passos de personatges rústics com el Palanca o el Sansa o visitar l’Hostal Montaña d’Alins és una altra de les coses que podeu fer.

Mapa Tor
La referència a Alins la trobareu a la rotonda que hi ha a 4 kms de Llavorsí.

A la tarda, ja amb els avis a l’expedició, vam anar a passejar al pla de Bohavi. També és molt a prop de Tavascan però queda a l’est de la ruta del matí. És un espai perfecte per anar-hi a fer un pícnic allà on el Noarre desemboca al Lladorre.

Un altre paratge idílic. Aquí, fins i tot, us hi podeu trobar cavalls en llibertat.
Un altre paratge idílic. Aquí, fins i tot, us hi podeu trobar cavalls en llibertat.

S’hi arriba després de 6 kms de pista forestal. Vam estar força estona discutint si s’hi podia accedir amb un cotxe que no fos 4×4. Al final, com que qui conduïa era un Muxach (i nascut al maig per més inri), amb calma i anar fent… hi vam anar (i tornar) amb el nostre cotxe, que no és precisament alt. Va tornar sencer però si teniu un 4×4 molt millor.

Posar els peus en remull és sempre recomanable.
Posar els peus en remull és sempre recomanable.

El pla de Bohavi és un dels punts d’atac de l’ascens al llac de Certascan, una empresa que vam descartar perquè implicava una ruta de 3-4 hores de pujada i un temps equivalent de baixada que no estàvem en disposició de fer però que he llegit que és molt recomanable si hi esteu avesats.

Dia 4

Sense gaire temps per perdre (el mínim i necessari per esmorzar) pugem el cotxe i posem direcció a l’estany Gento i el seu telefèric. Des de Tavascan hi havia 1 hora i 45 minuts de cotxe segons sant Google Maps (són una mica menys però no gaire menys) però ja us he dit abans que tots els trajectes aquí son llargs.

Vam arribar a la presa de Sallente -on hi ha una central elèctrica subterrània– vam pagar els tiquets d’anada i tornada a Gento (18 euros per barba a partir de 7 anys encara que a aquesta edat no tinguis barba) i, a les 11, iniciàvem l’ascensió, que dura 14 minuts.

Durant el trajecte, la noia que feia de ‘teleferiquista‘ ens va explicar que a les nits es bomba aigua des de Sallente cap a Gento (400 metres de desnivell positiu) per ‘equilibrar’ el sistema aprofitant l’electricitat sobrant de les nuclears. L’operació es fa mitjançant uns tubs que fan 3’5 metres de diàmetre (en trobareu una secció a l’estany superior perquè pogueu dimensionar la vostra petitesa).

Presa de Sallente des del telefèric.
Presa de Sallente des del telefèric.

I és que Gento fa de regulador d’un grup d’estanys de diferent dimensió que estan connectats entre ells per rutes de més o menys nivell. La més senzilla és la que recorre l’antiga via del carrilet que es va muntar per construir l’infrastructura hidràulica Gento-Sallente.

És un traçat d’aproximadament 5 kms amb 6 túnels que, quan fa calor, serveixen de refugi. Alerta, però, perquè les vaques (que van a l’ample) també ho saben i te n’hi pots trobar a dins… o el seu rastre. Us asseguro que, a les fosques, el so de la sabata enfonsant-se a la tifa fa molta il·lusió. Però ja sabeu que la merda de la muntanya no fa pudor i, amb les vistes que hi ha, compensa de sobres.

Una panoràmica del que veus per la ruta del carrilet. Tot son cims d'entre 2.500 i 2.900 metres.
Una panoràmica del que veus per la ruta del carrilet. Tot son cims d’entre 2.500 i 2.900 metres.

Vam dinar a dalt mateix, al bar que queda al costat del telefèric (no n’hi ha cap altre a dalt, no té pèrdua) perquè, pel trajecte de tornada, teníem un parell d’hores d’espera. La gastronomia allà dalt deixa bastant que desitjar (entrepans, alguna tapa mal fotuda i cervesa poc freda) però, un altre cop, les vistes ho fan més suportable.

De baixada vam aturar-nos al Congost dels Collegats, entre la Pobla de Segur i Peracalç, per on el Noguera Pallaresa va d’un Pallars a l’altre i per on, diuen, Gaudí va trobar inspiració per una de les façanes de la Sagrada família.

Es pot aparcar el cotxe en algun dels ‘merenderus‘ que trobareu a cada extrem i passejar per l’antiga carretera, ara en desús per l’entrada en funcionament dels túnels. El trajecte tot sencer deu fer uns 4-5 kms. També és un bon lloc per fer ràfting, si us agrada que us xarbotin una mica abans de dinar. Entre Llavorsí i Sort també és bon lloc.

Després de tants kms en cotxe, el ‘llacuzzi‘ (terme inventat per la Lola que agermana el jacuzzi i el llac) ens va recuperar i al restaurant de l’hotel (ja us he dit que no valia la pena fer kms per menjar) vam rematar-ho amb una truita de riu o, en aquest cas, de piscifactoria. A Tavascan n’hi ha una de visitable. També es pot visitar la central elèctrica.

Dia 5

L’estada s’acaba i l’últim dia el volíem dedicar a una de les coses que més ens agraden, el formatge. I, de tornada cap a casa, havíem de passar per la ‘capital catalana del formatge’, La Seu d’Urgell.

El poble, desconegut per a nosaltres, ens va agradar (al punt d’informació turístic de la ciutat ens ho van saber vendre molt bé). El centre és molt autèntic i, a part d’edificis amb molta personalitat, hi ha vida i comerç de proximitat. També té l’única catedral íntegrament romànica però amb uns ‘trets italianitzants’ que no van tenir gaire requesta.

El clàustre de la catedral romànica de la seu d'urgell vista des del museu episcopal.
El clàustre de la catedral romànica de la seu d’urgell vista des del museu episcopal.

Vam entrar a la formatgeria Eugene, on tenen un assortit de producte local extensíssim i també d’altres llocs (i el personal en sap un munt de tractar al client) i a la carnisseria Balasch, situada a pocs metres. Ens van assegurar que l’embotit el toquen bé. De moment, tot el que hem anat menjant ha complert l’expectativa. Tan els formatges com l’embotit.

Un carrer porxat del centre de la Seu d'Urgell.
Un carrer porxat del centre de la Seu d’Urgell.

Per rematar-ho, vam anar a fer un dinar temàtic de formatges a Mas Eroles, un productor situat a Adrall, a només 6 kms de La Seu d’Urgell. Estàvem sols i vam dinar de luxe. És recomanable trucar prèviament per demanar cita perquè no és un restaurant pròpiament dit. Abans de marxar vam tornar a carregar alguns formatges més. No patiu, al maleter ja hi portàvem una nevera amb plaques… degudament buida, que mai se sap.

 

 

 

 

 

 

 

Toc al Mar (Platja d’Aiguablava)

Arròs amb calamars, ceps i all i oli d'alls negres.

Situat a la mateixa cala d’Aiguablava, a pocs metres de l’aigua, és un lloc ideal per rematar una matinal de platja amb un bon dinar. La terrassa té aparença de ‘xiringuito’ però és un restaurant amb una carta extensíssima on el peix i l’arròs és protagonista (seitons, sardines, gambes, musclos…) i el full de suggerències al marge de la carta també és llarg.

Pop roquer a la brasa. Molt fi.
Pop roquer a la brasa. Molt fi.

Nosaltres teníem la intenció d’anar a fer un arròs i això vam fer. Caldosos o secs, la majoria son de peix -si aneu forts de cartera en podeu menjar de llagosta- però també fan el clàssic mar i muntanya.

Nosaltres ens vam deixar aconsellar pel cambrer i en vam fer un de calamars, ceps i all i oli d’alls negres. Abans, ens vam fer portar algunes ostres (van a tant la peça) i un pop roquer a la brasa amb patates que es desfeia a la boca.

Arròs amb calamars, ceps i all i oli d'alls negres.
Arròs amb calamars, ceps i all i oli d’alls negres.

Per postres, cremes fresques servides en pot. Vam demanar un mascarpone amb ‘pesto’ dolç i un altre amb combinacions de diferents textures de llimona. Per beure… aigua, canya de cervesa i vi a copes.

El producte era bo i molt ben tractat, el servei molt professional i proper (tot i que havíem llegit alguna crítica prèvia que deia el contrari) i el lloc difícil de superar.

És recomanable trucar per reservar però nosaltres ho vam provar un parell de cops i no ens van agafar el telèfon. Ens la vam jugar i vam tenir sort perquè ens van adjudicar l’última taula no reservada. Arribar i moldre.

No és una opció barata però tenint en compte el que menges, com ho menges, on ho menges i l’època de l’any, no es pot considerar car.

Toc al Mar

Platja d’Aiguablava / Begur / 972 11 32 32

40-45 € per persona

7 dies a París

La torre, de nit. R.M.

De la meva primera experiència a París (1990 amb l’institut) només en recordo que vam baixar de la Tour Eiffel a peu, que ens vam alimentar de bocates perquè ho trobàvem tot caríssim i que ens vam allotjar en un hostal de mala mort a Pigalle on em va tocar una habitació just a sota de la teulada i cada matí picava de cap amb el sostre quan em despertava.

Així que quan la Lola i la Mar van defensar la candidatura parisina per passar-hi les nostres vacances no vaig oposar gaire resistència. Teníem clar que hi havíem d’anar abans del 14 de julliet (perquè els preus es disparen) i dubtàvem entre l’hotel (car) o l’apartament. Va guanyar l’apartament i vam trobar a airbnb un tercer pis amb l’ascensor espatllat al número 34 de la rue veille du Temple, en ple Le Marais, el barri amb més ambient de París. Va sortir per poc més de 100 € el dia.

Un pas de zebra a Le Marais. M.D.
Un pas de zebra a Le Marais. M.D.

La novetat ens generava algun dubte però tot ha anat com una seda. Les fotos que sortien a internet eren reals i el pis, tot i que petit, tenia tot el que necessitàvem. La llogatera la vam veure un cop -just a l’arribar- el temps suficient per donar-nos les claus. La resta de comunicacions van ser per Whatts. La ubicació també va ser un encert perquè a 10′ caminant teníem les línies 1, 4, 7, 11, 14 de metro, tota una icona com Notre Dame a 14′ i el Louvre a 25′.

Com sempre, vaig preparar-me itineraris per cadascun dels dies que hi vam ser (7) però aquesta vegada diferenciant matí i tarda i programant una parada tècnica de 2-3 hores al migdia per descansar una mica (i veure el Mundial sempre que es podia… ejem) perquè la Lola portava el braç enguixat i no sabíem fins a quin punt la podíem torturar amb aquestes jornades maratonianes nostres de vacances.

→ Al mapa, el punt verd és ‘casa’, el blau és l’enllaç amb Beauvais, els vermells llocs visitats, els negres són els pendents i els grocs són llocs on hem menjat.

Dijous 5

  • Ryanair des de Girona a les 13:35
  • Enllaç d’1 hora i 15′ amb bus Aeroport – París : es pot contractar a la mateixa pàgina de l’aeroport de Beauvais i entre el bus més car i el més barat crec que vaig trobar 1 € de diferència.
  • Enllaç Porte Maillot – pis : els busos s’aturen no gaire lluny de l’Arc de Triomf i tens una parada de metro a 5′ caminant. Teníem 21′ de metro M1 i 10′ caminant fins a la porta del pis. La Lea ens esperava amb les claus a la mà i a les 18:05 ja desfèiem maletes.

…altres coses a tenir en compte

Parking

→ Com que tornàvem el dia 12 a les 0:30 vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’aeroport. Fent reserva prèvia i aplicant un codi descompte del 10% ens va sortir per 37’8 € els 7 dies. Vaig mirar els aparcaments del voltant de l’aeroport i sortia gairebé el mateix a tot arreu… euro amunt, euro avall.

Metro

→ Hi ha diferents abonaments pel metro però com que nosaltres som d’agafar-ne pocs perquè caminem molt, vam optar pels tacos de 10. Si el senzill costa 1’9€, agafant-ho així surt a 1’4€ i no t’hipoteques amb un abonament que no saps si rendibilitzaràs. Els menors fins a 12 anys paguen menys així que havíem d’agafar taco per la Lola i taco per a nosaltres. I quan dic taco, vull dir taco. No és un abonament com una T-10… són 10 bitllets separats que la màquina t’expulsa un a un. També en pots comprar 20. Valen per Metro, RER i Bus però al bus no se’n poden comprar.

Metro, RER i bus. Vam anar amb tots tres mètodes de transport però si voleu un consell, aposteu per metro i RER. Són el mateix però el RER té menys parades i els trajectes s’escurcen. Es poden combinar. El bus està bé perquè mentre et porta vas veient la ciutat però el trànsit al centre és molt dens i rares vegades es compleixen els temps de trajecte o les esperes que et marquen a les estacions. Nosaltres vam acabar agafant-lo quan vèiem (físicament) que el que ens anava bé estava arribant.

Estació Arts et Métiers. R.M.
Estació Arts et Métiers. R.M.

Deixar les maletes, dutxeta i a baix a fer un garbeo i a buscar una creperia per sopar. La llista de menges també la portem feta, no us penseu. No podíem marxar sense haver menjat crep, ànec, pain aux raisins, croissant aux amandes, un gelat a Berthillon glacier… i anar fent.

Amb això del menjar, com gairebé sempre, la Mar ja portava fet una mica de treball de camp des de casa (últimament, ens fiem més de les referències del Google que de Tripadvisor però ho combinem) i també teníem valuoses propostes d’en Sebastian, el xef de Mon Oncle (aneu-hi), i la Carme Campà, la directora de l’escola de la Lola, que coneixia bé el terreny que trepitjaríem.

Vam acabar sopant a Crêpe Suzzette, un local a prop del pis. Vam sopar bé però tampoc matava. Correcte.

Divendres 6

A les 7 ja estàvem tots desperts i vam baixar a la boulangerie amb la Lola quan feia molt poc que havien obert. Sóc molt fan del pain de raisins i la Mar dels croissants, especialment, els d’ametlles.

Dues gàrgoles contemplen l'skyline de París. R.M.
Dues gàrgoles contemplen l’skyline de París. R.M.

A les 10 teníem hora per entrar a visitar les torres de Notre-Dame (suggerència de la Clàudia Sacrest, una de les poques persones que conec que ha aconseguit fer tot un any d’Erasmus a París). Va valer molt la pena pujar els 430 escalons, tocar les gàrgoles, retratar-les tan de prop i ficar-se sota de les campanes que remenava Quasimodo.

→Si voleu fer aquesta visita us heu de baixar al mòbil una aplicació per fer cua (JeFile)  i reservar l’hora d’entrada tan aviat com puguis. Funciona per geolocalització, així que no ho vam poder reservar des de casa però llevant-nos tan d’hora no vam tenir problemes per poder-hi entrar dels primers. L’aplicació només permet reservar l’hora d’entrada i després, un cop a dins, ja compres l’entrada. La pujada/visita costava 10€ i els menors de 18 anys no paguen. Enlloc. La visita a la Catedral, és de franc.

M'encanta retratar monuments amb contrapicats. R.M.
M’encanta retratar monuments amb contrapicats. R.M.

Com que ho teníem molt a prop i vam arribar amb antelació, a les 9 vam poder visitar la catedral amb molta poca gent i fer-nos una foto des del KM0 de totes les carreteres franceses (situat a uns 20 metres de l’entrada del temple) quan les legions de xinesos i japonesos tot just arribaven.

Quan ells entraven, nosaltres ja ens dirigíem a les torres. I  quan ells buscaven l’accés a les torres, nosaltres ja posàvem rumb a la Sainte Chapelle, situada a 3′ a peu i que té uns vitralls magnífics al segon pis. Notre-Dame és Notre-Dame però la Sainte Chapelle impacta. Costa una mica de trobar-la perquè queda a dins del recinte del Palau de Justícia però paga la pena fer l’esforç. A molt pocs metres hi ha la Concergerie, el lloc on Maria Antonieta va passar els últims dos mesos de la seva vida abans no li tallessin el cap a la plaça de la Concorde. Si us interessa el personatge us recomano que llegiu prèviament la biografia que en va fer Stefan Zweig.

La Sainte Chapelle és espatarrant. M.D.
La Sainte Chapelle és espatarrant. M.D.

→ L’entrada combinada Sainte Chapelle + Conciergerie costa 15€ i es pot comprar per fnac però és una mica liós. Les vam comprar a guixeta, igual que l’entrada combinada dels museus de l’Orangerie + Orsay, que costen 16€, i les dels Invalides. Però Louvre (quan hi arribem ja us explicaré com vam fer molt poca cua), Tour Eiffel i Versalles les portàvem comprades de casa i impreses (no és el mateix comprat que imprès perquè en alguns llocs, l’entrada online la transformen en paper i has de fer cua igualment). En d’altres casos, les compràvem amb el mòbil al matí o on the road. Les cues del control de seguretat no te les pots estalviar però les de la compra sí. A Versalles, sobretot, és molt important.

Vam creuar el Sena i ens vam acostar a Montparnasse a dinar  en un petit restaurant a dins d’unes galeries, Cepe et Figue, que va ser tota una sorpresa. Després, vam passar pel pis per descansar, veure el França-Uruguay i anar a comprar uns formatges que ens van acabar salvant la vida perquè vam tornar de la Tour Eiffel a les ‘quinientes’.

Pont d'Alexandre III amb Tour Eiffer al fons. R.M.
Pont d’Alexandre III amb Tour Eiffer al fons. R.M.

I és que a la tarda tocava l’objectiu número 1 de la Lola. Vaig subestimar els kms i el cansament i vaig proposar arribar-nos en metro fins davant del Petit Palau, creuar el pont d’Alexandre III, acostar-nos fins a Invalides, agafar Camp de Mart, creuar per sota la Tour Eiffel, creuar el pont de Trocadero, retratar l’obra d’Eiffel i acabar pujant-hi a les 21:30 (just en el moment que Bèlgica es carregava Brasil) però:

  • vam arrencar el passeig massa lluny
  • a Camp de Mart hi havia un muntatge d’hípica que ens va obligar a anar pel lateral
  • la Tour Eiffel està envoltada de venedors de torres en miniatura, venedors de xampany que deu ser pixat de vaca i tanques d’unes obres que t’obliguen a fer una llarga volta i en la que les indicacions són molt parcials

Així que vam descartar Trocadero i ens vam concentrar en arribar a l’hora de la nostra cita i en gaudir de l’experiència. La Lola s’ho va passar de conya, i això que no vam trobar entrada per pujar fins a dalt de tot (quan ens ho vam mirar ja estaven totes les hores bones agafades i vam descartar anar-hi a la 1 del migdia perquè volíem veure l’encesa de les llums de la ciutat) però des de la segona planta us asseguro que es veu tot.

París des del segon pis de la Tour Eiffel. R.M.
París des del segon pis de la Tour Eiffel. R.M.

Vam estar-hi tanta estona com vam voler, vam fer una petita parada a la primera planta (et pugen a la 2 i després et baixen) i poc abans de les 11 estàvem al peu de la torre preparats per l’encesa de les llums.

Un altre contrapicat... a la Tour Eiffel. R.M.
Un altre contrapicat… a la Tour Eiffel. R.M.

Vam tornar en metro i vam acabar sopant cap a les 00:00. Amb 23 kms a les cames.

Dissabte 7

Toca passeig fins a Arc de Triomf i Centre Georges Pompidou i com que aquest museu tanca tard, decidim deixar-lo per la tarda.

Així que agafem metro fins a Tuileries i entrem per aquest jardí on antigament hi havia un palau fet construir per una Médicis i que separa el Museu del Louvre de la plaça de la Concorde.

Inclou parada al museu de l’Orangerie, on passegem sense gaire gent entre Monets, Renoirs, Modiglianis  i altres impressionistes. Comentari caçat al vol en plena visita: “Renoir no me apasiona pero este cuadro en concreto sí”. Era un Sisley. Vam riure una mica. A mi Rodin tampoc m’apassiona.

PANO_20180707_101022
Panoràmica d’una de les sales de l’Orangerie. R.M.
IMG_20180707_105801
Un Pollock.

→ També hi havia una sala on es reproduïen videos on es veia a Monet i a Pollock pintant. Comentari de la Lola veient com Pollock ‘escampava’ amb generositat pintura negra sobre una tela estirada a terra ens va fer riure bastant: “la seva dona devia estar contenta!”. Va donar peu per explicar l’action painting deixant molt clar que el garatge de casa NO era un bon lloc per posar-ho en pràctica.

Passem pel davant del Jeu de Paume, una nau clon del museu de l’Orangerie on, segons una placa que hi ha al davant, és on els nazis reunien totes les obres d’art que volien expoliar abans d’enviar-les a Alemanya. La placa recorda la funcionària, Rose Valland, que, jugant-se la vida, va tenir la sagacitat de portar l’inventari de més de 45.000 peces robades. Amb el temps, s’han acabat recuperant.

IMG_20180707_113745
Place de la Concorde a punt pel 14 de julliet. R.M.

A la plaça de la Concorde (on Lluís XVI, Maria Antonieta i un miler més de persones hi van perdre el cap) estan construint l’escenari que acollirà les autoritats durant la celebració del 14 de juliol i el primer tram de Champs Élysées també estava acordonat per muntar-hi tarimes.

Arc de Triomf. R.M.
Arc de Triomf. R.M.

Afortunadament, el tram final fins a Arc de Triomf estava net i vam poder creuar els infinits passos de zebra que hi ha per aturar-nos al mig i anar fent fotos amb perspectiva. Si us en voleu estalviar uns quants passos de zebra, la foto bona (a menys que porteu un aparell amb un zoom potent) és a dos passos de zebra de l’Arc. I un cop al davant, haureu de posar colzes per buscar un foradet per fer el selfie.

Batalles de Napoleó. R.M.
Batalles de Napoleó i França. R.M.

Napoleó va ordenar construir-lo després de la batalla d’Austerlitz però només el va travessar després de mort. També s’hi va celebrar els final de les dues guerres mundials. A les parets hi ha inscrits els noms dels militars que van estar a les ordres de Napoleó i les localitzacions de les batalles fetes per l’exèrcit francès. Us repto a trobar-hi localitats catalanes com Valls, Roses o Tortosa.

S’hi pot pujar previ pas per taquilla i després de 286 escalons. Nosaltres no ho vam fer. Ens vam limitar a voltar per baix.

→El tram previ inclou el Lido de París i un fotimer de botigues pijes, inclosa la pastisseria Ladurée, on hi vam comprar una caixeta de macarons (els de fruita són els millors) que semblaven joies.

IMG_20180707_123618
Els millors, els d’Espígol. R.M.
El restaurant és dels de pel·lícula. M.D.
El restaurant és dels de pel·lícula. M.D.

D’allà vam agafar el metro i ens en vam anar a dinar a un restaurant al peu de Montmatre que ens havien recomanat tant la Carme com en Sebastian, el Bouillon Chartier. És un local de sostre alt on els cambrers van de negre i porten davantal blanc i on es poden menjar plats típics francesos (inclosos escargots) a bon preu.

És un local amb encant, d’aquells on t’apunten el que demanes a les estovalles de paper i després t’hi fan el compte. Tot de cap. Durant el dinar vam haver de cantar un parell de cops l’aniversari feliç perquè es veu que els francesos, quan veuen sortir un pastís amb les espelmes enceses no se’n poden estar.

Després de dinar em vaig quedar en un bar del Boulevard Montmartre a veure l’Anglaterra – Suècia pel mòdic preu d’una cervesa. Els cambrers estaven més pendents del partit que de pressionar-me perquè begués. La Mar i la Lola van anar fins al pis a descansar perquè, fet i fotut, ja fregàvem els 10 kms.

Vistes des de dins del Pompidou. R.M.
Vistes des de dins del Pompidou. R.M.

A la tarda vam anar al Pompidou (6′ caminant des del pis, ja us he dit que estàvem al meollo), on ens vam atipar de Kandinskys i Picabias i una instructiva exposició temporal de la Union des Artistes Modernes (UAM) sobre com l’art va passar a influir l’arquitectura i el disseny.

IMG_20180705_205644
Al costat de ‘casa’. R.M.

Vam sopar a Chez Mariane -un restaurant d’Orient Mitjà recomanat per en Sebastian- a base de falafels, humus, cigrons i fècula i abans de tornar al pis, vam aprofitar que el súper del barri no tancava fins a mitjanit per anar a comprar els bocates que l’endemà ens enduríem a Versalles, on preteníem passar la major part del dia visitant el palau i els jardins.

Arribem al pis a temps per veure la tanda de penals en la que Croàcia va deixar fora del mundial a Russia. 17 kms.

Diumenge 8

Peu a terra aviat perquè hem d’entrar a Versalles a les 10 i tenim gairebé una hora de trajecte i, abans, hem d’anar a fer el ritual de la boulangerie. La Lola demana els seus primers croissants en francès.

IMG_20180708_095158
Si fa sol, l’entrada de Versalles brilla. R.M.

→Alerta, els bitllets de metro que feu servir per moure-us per la major part de la zona centre de París no valen per Versalles perquè salta de zona. Us n’aneu a la guixeta de la parada de metro i demaneu directament que voleu anar a Versalles. A nosaltres, la combinació de Metro + REER C (que s’atura precisament a Gare de Versalles) ens va costar -anar i tornar- 18’2 € tots tres (3’65 d’anar i 3’65 de tornar els grans i 3’6 anar i tornar la Lola).

Aquí va ser clau portar l’entrada comprada i impresa perquè la cua dels que només la portaven comprada multiplicava per 4 o més la nostra. Hi havia molta gent però les diferents sales tenen molta capacitat per engolir i no tens la sensació de llauna de sardines. Aquí les audioguies són gratuïtes.

IMG_20180708_104801
Sala dels miralls de Versalles. R.M.

A mi, personalment, aquests palaus em deixen la sensació que, un cop n’has vist un, els has vistos tots. D’aquest em va agradar la sala dels miralls, la de les batalles i poder veure els jardins des d’un dels finestrals que estaven oberts. Com si el palau fos meu.

IMG_20180708_122306
Obrir la finestra i veure això… sensació de poder! R.M.

→ Si voleu visitar museus heu de saber que a París, la gran majoria tanquen els dimarts excepte l’Orsay, que ho fa els dilluns.

Després vam sortir a l’exterior i vam anar a visitar el palauet en el que Maria Antonieta hi anava a buscar recolliment, el petit Trianó. De Versalles al Trianó, el trajecte pot durar mitja hora a peu però lloguen carritus com els dels camps de golf al mòdic preu de 24 € l’hora. També hi ha bicicletes i un trenet que va enllaçant diferents parts. També podeu remar per l’estany artificial.

IMG_20180708_141155
Jardins de la reina, al Trianó. R.M.

Del Trianó, el que més em va agradar van ser els jardins de la reina, que inclou una sèrie de masies molt pintoresques tan restaurades que li donen un aspecte de decorat. La restauració de la masia gran, la de Maria Antonieta, la va pagar Dior. Oh là là.

Vam menjar-nos els entrepans a la gespa del davant del Trianó i mentre esperàvem que engeguessin les fonts (de 15:30 a 17h) ens vam fer passar la calor amb uns gelats. Quan les fonts s’obren la gent es torna a activar i, si fa calor, pots acostar-t’hi al màxim per veure si, amb una mica de sort, t’esquitxes. Quan hi vam anar feia una mica de vent i ajudava.

IMG_20180708_160309
Font principal de Versalles. R.M.

Si sou molt fan de les fonts, mireu-vos-ho bé perquè també les obren a les nits.

→ Si us acosteu a Versalles teniu l’oportunitat de visitar el museu de la Revolució Francesa, que està situat a 4′ a peu del palau en l’edfici conegut com a Jeu de Paume (sí, té el mateix nom que el de les Tuileries). Aquí és on el tercer estat francès (a l’antic règim hi havia tres estats: nobles, clergues… i la resta de mortals) va reunir-se i es va conjurar per anar tots a una fins a acabar amb els privilegis de les classes dominants. Es considera l’inici de la Revolució. Nosaltres teníem previst visitar-lo però quan vam sortir de Versalles la Lola estava molt cansada i ho vam descartar. Si teniu previst anar-hi, però, penseu sortir de Versalles amb temps perquè tanquen a mitja tarda.

Vam arribar al pis cap a les 6, vam dutxar-nos i vam descansar perquè teníem la intenció de sortir de nit a retratar la Tour Eiffel amb els llums encesos. I per això cal acostar-se a Trocadero, el mirador natural de la torre. Té una parada de metro que porta aquest nom, no té pèrdua.

→A Trocadero hi ha jardins i també el Museu de l’Home, que inclou, entre d’altres, l’esquelet de Lucy (un australopitecus de més de més de 3 milions d’anys i el crani del filòsof René Descartes.

Hi vam arribar poc abans de les 22 hores per agafar un bon lloc però tota la primera línia -delimitada per una tanca de les obres- ja estava agafada. Hi havia gent que s’hi havia emportat el sopar. Però amb paciència i potser la perícia adquirida al llarg dels anys per buscar el forat correcte on posar el micro, poc abans de les 11 teníem lloc tots tres a primera fila.

Vam fer vídeo, fotos, vam jugar amb les perspectives per fer veure que agafàvem la torre per la punta, que l’apuntalàvem… la Lola es va menjar un crêpe i a la mateixa estació de Trocadero, de tornada, va trobar-hi la bola de neu de record de París (ja en té 13 de diferents viatges nostres i dels avis) amb la Torre Eiffel, Notre-Dame i l’Arc de Triomphe ficats a dins d’una cúpula de vidre en forma de cor.

Tornàvem a arribar a les quinientes amb més de 20 kms a les cames.

Dilluns 9

Tenim hora d’entrada al Louvre a les 9, així que, un altre cop, a les 7 teníem els ulls oberts. Suposo que hi ajuda que als baixos del pis on estàvem hi havia una boulangerie que ens despertava amb l’olor.

La piràmide del Louvre dona per molt. R.M.
La piràmide del Louvre dona per molt. R.M.

Ja portàvem l’entrada comprada i impresa des de casa amb l’hora d’accés; 9h, la primera possible. Us he dit que no vam fer cua i el motiu és que, al comprar l’entrada, vam especificar que volíem veure l’exposició temporal sobre Delacroix (el preu era el mateix, simplement havies de dir si la volies veure o no).

Com que hi havíem d’accedir a les 9 (les forquilles d’entrada van de mitja hora en mitja hora), en comptes d’entrar per sota de la piràmide central, accedeixes per una entrada que hi ha al passatge Richelieu (que connecta el carrer de Rivoli amb la piràmide). I la cua la formen només els que volen entrar a l’exposició temporal entre les 9 i les 9:30. De res.

Sota la piràmide, amb l'ascensor, a la dreta. R.M.
Sota la piràmide, amb l’ascensor, a la dreta. R.M.

Es poden fer 10 kms a dins d’un museu? Al Louvre sí. Perquè té sales i obres per parar un carro i perquè està mal organitzat amb ganes. El problema que vam trobar és que hi havia algunes sales tancades per obres i la connexió natural entre els diferents sectors del museu (Denon, Richelieu i Sully) estava tallada. Això vol dir que per canviar de sector havies de sortir, tornar al centre (sota la piràmide) i accedir, des d’allà a l’altra sala.

I no podíem començar per una ala, acabar-nos els tres pisos, sortir i anar per la següent? Evidentment, però en museus d’aquesta envergadura, sempre sóc partidari de seleccionar les obres que m’interessen de major a menor interès i anar fent un circuit el màxim de lògic possible tenint en compte aquest criteri. Perquè difícilment te l’acabaràs tot.

La Mona Lisa i el mico. R.M.
La Mona Lisa i el mico. R.M.

I al Louvre, evidentment, el primer que vam fer va ser anar a barallar-nos per veure la Gioconda i els pintors renaixentistes.

→ Si aneu amb nens ajuda molt haver-se mirat el catàleg d’obres prèviament, ordenar prioritats, recopilar informació bàsica per poder explicar i anar tirant perquè l’audioguia et col·lapsa la visita. Solen fotre uns rollassos impressionants. I al Louvre, a més, hi ha tantes cues que si no portes l’audioguia reservada amb l’entrada, no la pots contractar in situ. El museu té una App que us pot servir d’ajuda però no confieu fer-la servir d’audioguia in itínere. No és pràctica. En museus més petits com Orsay o Orangerie, l’audioguia sí que serveix.

Hi ha molta gent anant i venint, sobretot asiàtics i grups amb guies que aprofiten la gent que porten per crear barreres humanes al voltant dels quadres interessants. L’estrategia és, cap fred i tenir molt clar que heu pagat la mateixa entrada que ells així que, amb educació i posant colzes sempre amb un somriure, no tingueu cap mania en interposar-vos entre la Medusa de Gericault i els estudiants de pintura que la copien. O entre la coronació de Napoleó de Jacques Louis David i els xinesos que la contemplen. I si esgarreu una foto, que la tornin a repetir, que ara no hi ha cost de revelar carrets.

Una estudiant davant d'un quadre de Gericault. R.M.
Una estudiant davant d’un quadre de Gericault. R.M.

→ Per dinar és un drama. Starbucks i merdetes així. Ara, si vols sortir i tornar a entrar, hi ha algun restaurant una mica superior a les galeries comercials que connecten el museu amb l’estació del metro.

La venus de Milo. R.M.
La venus de Milo. R.M.

Vam sortir trinxats amb el cap ple de Rembrants, Tizianos, Van Dycks, Murillos, Caravaggios i la venus de Milo completament acordonada. Com que teníem el pis a prop, vam anar a fer-hi una aturada i vam acabar de rematar el dia fent un passeig en barco pel Sena, on un guia simpàtic t’explicava les particularitats dels edificis que anàvem veient i d’alguns dels 37 ponts que té París.

IMG_20180709_194006
Una altra ocasió per veure Notre-Dame. R.M.

De retorn a casa vam passar per davant de la Comedie Francesa (fixeu-vos en l’accés a la seva estació de metro i en els personatges que la ronden) i el Consell d’Estat. Aquí hi vam trobar una botiga de pipes molt autèntica (estaven de rebaixes) i una de figuretes de plom on m’hi vaig comprar un ciclista amb el maillot jaune.

Vam acabar el dia sopant a casa pa amb formatge.

Dimarts 10

Toca Montmartre i Sagrat Cor. Hi vam anar al matí i potser hagués estat millor a la tarda, de cares a l’ambient.

Sacre Coeur. R.M.
Sacre Coeur. R.M.

Hi vam anar amb metro amb parada a Abesses, que et deixa al costat del mur de Je t’aime (t’estimo en una colla d’idiomes) i a 300 metres caminant del funicular que et deixa al peu del Sagrat Cor. Havia llegit dues coses sobre aquesta excursió.

  • que ni se m’ocorregués sortir de l’estació d’Abesses a peu, que fes servir l’ascensor. Recomanació bona per no començar la jornada cansats.
  • que utilitzéssim el funicular (no val el mateix bitllet de metro, n’has de gastar un altre). Està bé si us agrada anar en funicular però es pot fer a peu. El desnivell és molt important perquè es cobreix amb molts pocs metres però no crec que hi hagi més escalons que a la catedral de Girona, per exemple.

L’esglèsia es veu ràpid però tens molt bones vistes de París. També hi ha un plafó que t’explica què és cada cosa que veus. D’allà fins a la place du Tetre hi ha un passeig de 5′, no més.

Pintors i restaurants. R.M.
Pintors i restaurants. R.M.

És plena de restaurants i de pintors. Té un punt de decorat que li treu una mica de vérité. Després vam baixar pel carrer Nervins i el Lepic, on hi vam trobar el Cafè dels dos molins, la cafeteria escenari de la pel·lícula Amelie.

Només hi faltava Audrey Tatou. M.D.
Només hi faltava Audrey Tatou. M.D.

Aquí sí que hi ha vérité. Està tal i com la van deixar… el dia que la van inaugurar. Els seients d’escai estan reparats amb cinta patex. Hi vam fer el vermut.

Apretar el bonet, posar l'ampolla i aigua gratis. Amb el que això significa a París. R.M.
Apretar el bonet, posar l’ampolla i aigua gratis. Amb el que això significa a París. R.M.

→ A Montmartre vam omplir l’ampolla d’aigua que sempre portem a la motxilla amb aigua d’una de les moltes fonts Wallace que et pots trobar a París. Són fonts de color verd d’una estètica tirant a modernista en les que l’Ajuntament et garanteix aigua bona per beure. Ens vam estalviar un munt de calers en botellins.

La cúpula és espectacular. R.M.
La cúpula és espectacular. R.M.

A la tarda teníem previst anar a visitar les galeries Lafayette, entre d’altres, així que no gaire lluny del Moulin Rouge vam veure que baixava el bus 74 i el vam agafar al vol per estalviar-nos un parell de kms a peu. Vam dinar en un bistro que estava a prop de la borsa.

Les galeries són tres edificis, en realitat, i es pot anar del primer, (l’històric, el de la cúpula modernista) fins a l’altre mitjançant una passarel·la elevada que supera la rue Mogador. L’edifici històric té un mirador on hi ha un aparell de realitat virtual que t’ensenya com era el París de principis de segle, quan el negoci va obrir. A la mainada els fa gràcia.

D’allà vam passar per davant de l’Opera Garnier (si la voleu visitar, s’ha de fer pel matí) i ens vam desviar per la rue de la Paix fins a la plaça Vendôme. Allà, a part de l’hotel Ritz i botigues de marca hi ha una columna dedicada… sí, correcte, a Napoleó.

La Plaça Venôme. R.M.
La Plaça Venôme. R.M.

Som a prop de Les Halles, una zona plena de bars, restaurants i comerços a mig camí del ‘nostre’ barri de Le Marais i teníem la intenció de veure-hi la semifinal França-Bèlgica envoltats de francesos enfervorits.

Innocents! Sense haver reservat prèviament, va ser impossible trobar un seient on sopar o fer una canya. L’alternativa era veure-ho de peu però ho vam descartar perquè les dones de casa no són prou hooligans com per aguantar els 90′ i qui sap si la pròrroga i/o els penals. I, d’altra banda, la Lola no hagués vist res.

Aquesta imatge no és d'aquell dia però els cotxes i motos amb la bandera francesa eren una constant. M.D.
Aquesta imatge no és d’aquell dia però els cotxes i motos amb la bandera francesa eren una constant. M.D.

Vam decidir provar sort més a prop del pis pensant que en un barri com Le Marais, l’afició futbolera no serà tan forta i hi haurà alguna opció més. De camí ens vam creuar amb legions d’aficionats bleus amb la samarreta de la selecció i la bandera pintada a la cara.

Res de res. Si hi havia un restaurant buit és perquè no tenia tele. Tampoc vam poder accedir a la pantalla gegant que, al final, el consistori va decidir instal·lar al davant d’Hotel de Ville. La policia havia tancat l’accés 4 hores abans del partit i el cordó era infranquejable.

El vam acabar veient al pis amb les finestres obertes per sentir com París bramava.

Dimecres 11

La tomba de Napoleó. R.M.
La tomba de Napoleó amb la de l’enginyer Vauban al fons. R.M.

Ens quedava pendent fer una visita a Napoleó i el museu d’Orsay. La tomba del militar està al museu dels Invalides, situat entre els Champs Élysées i Camp de Mart. És un museu militar on podreu veure armes de tot tipus, uniformes, un anàlisi completíssim de la IGM i la IIGM i també té sales curioses com una on pots comprovar com sonen els instruments militars o una altra amb una important col·lecció de soldadets de plom.

De camí a Orsay -situat a la riba del Sena- vam dinar al restaurant Cinq Mars, a prop de l’Assemblea Nacional Francesa.

Orsay és un museu que destaca per la seva col·lecció de pintura i escultura i també perquè ocupa l’espai d’una estació de tren construïda el 1900. A dins és ple de Van Goghs, Monets, Manets, Cezannes, Pissarros, Degàs, Toulouse-Lautrec, etc.

És espectacular el continent i el contingut. R.M.
És espectacular el continent i el contingut. R.M.

Si pugeu a la cafeteria de la planta de dalt tindreu accés al terrat i a unes excel·lents vistes de Tuileries, el Louvre i, al fons, Notre-Dame.

Sortint, teníem gana i vam agafar el metro fins a la illa de Saint Louis, la zona més pija de París. Tant, que no hi arriba ni el metro ni el transport públic. Tots deuen anar en Ferrari. Allà hi ha, també, la geladeria on anar a fer ‘el’ gelat, la Berthilon.

Vam aprofitar per comprar alguns souvenirs i vam tornar passejant fins a Hotel de Ville, on ens vam asseure en un restaurant de Rue Renard que feia cantonada per veure, tot sopant, l’Anglaterra-Croàcia.

Dijous 12

Se’ns acaba la visita però teníem el vol a les 22:30 i com que la nostra llogatera, la Lena, no tenia nous inquilins, ens va dir que podíem disposar del pis fins que ens convingués. Això ens va permetre aprofitar el màxim al matí per veure coses sense haver d’arrossegar el trolley.

Gericault descansa sota una reproducció del seu quadre més famós, el rai de la Medusa. R.M.
Gericault descansa sota una reproducció del seu quadre més famós, el rai de la Medusa. R.M.

Ho vam aprofitar per visitar un dels cementiris més impressionants de París, el de Pere Lachaise (hi ha una parada de metro amb el nom del cementiri però la bona és la de Gambetta perquè fas el cementiri cara avall). A l’entrada podeu demanar un mapa i entretenir-vos tan com volgueu buscant tombes famoses. Nosaltres vam anar a veure la de Jim Morrisson i també vam trobar la de Gericault i la de Chopin però n’hi ha moltes: Molière, Piaff, Proust, Balzac, Rossini, la Callas, Wilde

La plaça fortificada és espectacular.
La plaça fortificada és espectacular.

D’allà vam baixar fins a la plaça de la Bastilla (on ja no hi ha ni rastre de la presó que van prendre a l’assalt els sans culottes) caminant per la rue de la Roquette. Després de fer el vermut, vam seguir caminant fins a la plaça des Vosgues, que inclou la casa museu de l’escriptor Victor Hugo. Abans, però, vam dinar en un restaurant que hi ha just a fora de la plaça, Ange 20.

Victor Hugo.
Victor Hugo.

Després vam visitar la casa de l’escriptor (entrada gratis però audioguia de paganini), on t’expliquen la seva obra i la seva vida amorosa. Fins i tot es va endur l’amant oficial a l’exili de 18 anys (i li va buscar una casa a prop de la seva) que va passar majoritàriament a Jersey durant l’època de Napoleó II. Allà va escriure-hi la seva obra més famosa, els Miserables.

Sortint ens vam trobar amb un dels hotels més antics de París, el Sully, que ara és la seu dels Monuments Nacionals Francesos (té una entrada a la plaça i una altra al carrer Rivoli).

Ens quedava poc temps i el vam aprofitar per tornar a recórrer els carrers de Le Marais i per acostar-nos fins al Pompidou, on la Lola va voler menjar l’últim crêpe de la nostra estada.

→Ens ha quedat molta feina per fer: el cementiri i la torre de Montparnasse, els Jardins Luxemburg, l’esglèsia de Saint Sulpice (on s’hi protagonitza una de les escenes més famoses de la pel·lícula del Codigo Da Vinci), la universitat de la Sorbonne, etc.. Tornarem.

Grop (L’Escala, C/ Port 21)

El local està decorat amb gust
(actuEl local està decorat amb gust

(visitat per primer cop el 2015 i actualitzat el juny del 2018)

Ens encanta anar a sopar a l’Escala i hi hem trobat un nou lloc on ja hi hem anat quatre o cinc cops (un parell de cops per temporada, per entendre’ns); el Grop. És un local a primera línia de mar que no és un bar de tapes ni un restaurant ‘comme il faut’ i tampoc una cerveseria però que combina bastant bé les tres essències.

La carta té una part de tapes, una amb plats per compartir (=racions una mica més grans) i segons plats. Si hi aneu a sopar podeu tirar més de la primera part i la segona i si hi aneu a dinar (o sou de sopar fort) podeu combinar els plats per compartir i les tapes amb segons generosos.

Hi trobareu tonyina, bacallà, calamars, gambes i salmó en diferents formats (tartars, carpaccios, tatakis) i, evidentment, anxoves. També hi ha amanides, hamburgueses, entrecots, filets, pastes treballades i també algun arròs. La majoria del producte és de proximitat.

I hem provat el micuit de foie amb mango (crec que ara no el fan), pastís de peix, esbargínies amb mel, brotxetes de gamba, pop a la gallega, anxoves amb pa amb tomata (també n’hi havia de fregides, estil seitó) l’humus i dels dos últims cops en destacaríem el tàrtar de verat i, especialment, el corball amb tòfona negra, coriandre i ceba de Figueres. Crec que, només per tornar-ne a menjar, hi tornarem aquest estiu mateix. Consulteu la carta aquí.

Si sou més de 3 truqueu per reservar i si és al pic de l’estiu i sou dos… també, tot i que la ‘jefa’ administra amb un tracte exquisit el local i, per poc que pugui, us farà un forat.

Grop

L’Escala / c/Port, 21 / 972 059 550

30 € per persona

La Fortalesa del joier

El fossar. Imatge: R.M.

Un Museu dedicat a les joies. Un hotel de 5 estrelles. Un restaurant amb vistes privilegiades i la pretensió del seu propietari –el chef Jordi Cruz– d’obtenir una estrella Michelin. L’estudi d’un pintor que vol donar volada a una corrent anomenada ‘estrambotisme’. Una cúpula soterrada de grans dimensions que porta la firma -com tot el complex- dels arquitectes Fuses-Viader. Tot això és el que s’amaga a dins de l’antic castell de Sant Julià de Ramis, una fortalesa del segle XIX que amenaçava ruïna i a qui un privat ha fet un ‘lífting’ de 14 milions d’euros. Després de 8 anys d’obres, s’estrena pels volts de Sant Joan i aquest matí ho he visitat.

Hall del Museu D'Or. Imatge: R.M.
Hall del Museu D’Or. Imatge: R.M.

L’antic castell de Sant Julià de Ramis es transforma en la seu d’un museu, un hotel de cinc estrelles i un restaurant del chef Jordi Cruz

La conversió de l’antiga ruïna en La Fortalesa ha costat 14 milions d’euros i els ha pagat un joier 

El pal de paller és el Museu D’Or, on la història de les joies es combina amb espais expositius dedicats a la dissenyadora de Tiffany and Co afincada a Sant Martí Vell, Elsa Peretti i els artistes Amador Braojos i Josep Maria Subirachs. També s’hi podrà veure col·leccions privades com la del joier Octavi Sardà.

Làmpara de Braojos. Imatge: R.M.
Làmpara de Braojos. Imatge: R.M.

L’accés al museu (l’entrada costarà 10€) es fa just al costat d’on hi ha una de les sales més singulars de tot el complex, una cúpula soterrada amb claraboia al mig que s’ha fet amb tècniques constructives “pròpies dels assiris o els egipcis”, ha dit l’arquitecte Josep Fuses.

Això vol dir abocar ciment a una muntanya de terra i, quan el ciment queda sec, enretirar la terra de sota amb l’ajuda de retroexcavadores. Com el mateix Fuses ha comentat, la feina d’orfebreria, aquí, la va fer el maquinista, que va haver de treballar fins i tot amb mascareta. L’arquitecte ha reconegut que la reforma d’aquest castell ha estat “el més atípic” dels encàrrecs que ha rebut i ha qualificat l’obra de “deliri”.

La cúpula -que recorda el cau d’un talp- té capacitat per a 300 o 400 persones i es vol utilitzar pes “esdeveniments”. Especialment culinaris, perquè al costat hi tindrà el restaurant del museu, una instal·lació on el chef amb tres estrelles Michelin, Jordi Cruz (sí, el de Master Chef) hi vol fer un menú “assequible per tothom” de cuina catalana.

Les escultures en pedra són per tot arreu. Imatge: R.M.
Les escultures de pedra són per tot arreu. Imatge: R.M.

No serà l’únic espai gastronòmic del complex. Cruz trasllada un dels seus restaurants de Barcelona, l’A Tempo a la muntanya dels Sants Metges per donar-li espai per créixer, buscar una nova estrella Michelin i fer “una petita competència als Roca”.

L’A Tempo, de fet, serà el restaurant de l’Hotel Sants Metges, un complex de 5 estrelles que tindrà només 15 habitacions (10 de dobles i 5 dúplex) que oscil·laran entre els 300 i els 400 euros la nit

Al voltant de la fortalesa hi ha un fossar (sense cocodrils) i a dins de la paret nord d’aquest fossar s’hi ha instal·lat el pintor Quim Hereu, que es considera hereu d’una corrent pictòrica anomenada ‘estrambotisme’ que barreja “seny i rauxa”. Us ho explico tal qual ho ha dit. No hi ha res de collita meva aquí. Si hi esteu interessats, Hereu acceptarà visites durant el procés de creació de la pintura que decorarà la paret de l’estudi que encara és verge.

Panoràmica del taller d'Hereu al castell. Imatge: R.M.
Panoràmica del taller d’Hereu al castell. Imatge: R.M.

Tot això s’ha fet amb capital privat i el propietari és el joier Ramon López Vergé, amo de la firma D’Or Joiers. Ell és qui va comprar el castell a l’exèrcit i el 2003 va iniciar els primers passos per reconvertir aquesta fortalesa defensiva d’inspiració francesa en el que serà a partir d’ara. Sense valorar el que s’hi exposarà, la inversió en la reforma està “entre els 13 i els 14 milions d’euros“.

La Fortalesa obrirà portes pels volts de Sant Joan i donaran feina a unes 50 o 60 persones. Busquen gent.

 

Berlín en 3 dies i mig

Berlin 2018

Apofitant l’aturada futbolística ens vam escapar a Berlín, una ciutat de la que tothom ens n’havia parlat molt bé i no coneixíem. Jo, de fet, era la primera vegada que trepitjava Alemanya. Van ser tres dies i mig intensos, amb molts kms a les cames. Els que heu llegit algun altre post d’aquests ja sabeu que practiquem el ‘torturisme’. Ens ho vam passar molt bé (la Lola, sobretot) però marxo amb la sensació que només en vam veure una part molt petita i que la transició de l’hivern cap a la primavera no és la millor època de l’any per anar-hi. Tampoc ajuda el fet que hi ha moltes obres d’envergadura en marxa al mateix centre. Com sempre, intentaré explicar què vam fer, què no vam fer i quines alternatives teníem per si us serveix d’ajuda.

Brandenburger Tor. Per aquí hi passava un mur. R.M. Berlin2018
Brandenburger Tor. Per aquí hi passava un mur. R.M. Berlin2018

6 coses importants

  • Hotel. Ens havien recomanat el Park Inn d’Alexanderplatz i, vistes les alternatives, vam acabar allotjant-nos-hi. Hi ha opcions més barates però aquest és un hotel cèntric (tens a prop la porta de Brandenburg, Unter den Linden, el carrer comercial de Friedrichstrasse, l’illa dels museus, Hackescher Markt i restaurants per anar a sopar) i, sobretot, està situat al costat d’un node de comunicació on hi paren dues línies de metro (U), el tren (S), el tramvia i el bus. Des de l’habitació, a més, tindreu bones vistes perquè té molts pisos. Nosaltres vam estar al 20. És auster però suficientment còmode i el bufet de l’esmorzar té tot el necessari per encarar la jornada com es mereix.
  • Transport. Nosaltres vam agafar la Berlin Welcome Card, que ens va costar 47 € a cadascún dels adults (la mainada NO paga). Amb això teníem transport il·limitat durant 72 hores a partir del moment que la valides pel que es coneix com zona ABC (inclou aeroport de Schönefeld i Potsdam), descomptes en 30 llocs (museus però també atraccions o restaurants) i entrada gratis als 5 museus de l’illa dels Museus. Però hi ha moltes altres opcions i preus. Tenim la sensació que no la vam acabar d’explotar gaire perquè vam visitar només 2 museus de l’illa dels Museus (Neues i Pergamo) i ens van fer descompte al museu de la DDR… i som molt de caminar. Tampoc vam comprar-la abans d’anar-hi (te l’envien, si vols) i vam haver de comprar bitllet per anar de l’aeroport a Berlín i de Berlín a l’aeroport (3’4€ cada adult per trajecte) perquè quan vam arribar no la teníem i quan vam marxar ja se’ns havia acabat el termini de 72 hores. És mirar-s’ho amb calma i triar l’opció que millor s’adapti a la vostra manera de funcionar. També us diré que ningú mai ens va demanar bitllet ni vam haver de superar cap barrera però la sanció per anar by the face és de 1.000€.

Bicicleta. Berlín és una excel·lent ciutat per moure-s’hi en bicicleta perquè és plana. Nosaltres no en vam fer servir cap per no afegir-li un punt d’estrés a la Lola. Però és una opció. Consulteu aquest link.

De bicis com aquestes n'hi ha a molts carrers. Les deixen allà plantades. M.D. Berlin2018
De bicis com aquestes n’hi ha a molts carrers. Les deixen allà plantades. M.D. Berlin2018
  • Menjar. Si busqueu peix, aneu malament. Salmó i encara buscat (excepte als restaurants asiàtics). Això sí, de verdura us en posen a tot arreu com a acompanyament. I, evidentment, carn; bàsicament, porc. Vam menjar Pork Knuckle (cosí germà del ‘codillo’), Schnitzel (carn rebossada), curry wurst (bratswurt amb curry picant i patates), hamburgueses i frankfurts (hi ha venedors ambulants a peu), gulash, sopa i amanides de patata, col fermentada i també vam anar a fer el ‘kebab’ que la Lola ens reclamava des de Sant Jordi mateix (és més aconsellable per dinar que per sopar perquè són mastodòntics), vam menjar sushi i vam anar a un vietnamita. Per postres, nosaltres som molt d’apfelstrudel i a Potsdam en vam menjar un d’especialment bo. Els pastissos recarregats també els toquen molt bé. Per beure… cervesa, cervesa i cervesa. De tots tipus i, en molts llocs, en tenen de pròpia. En general, són suavetes. No pugen. I les gerres de menys de mig litre són l’excepció.

Preus. No és car. O, diguem-ho diferent, no és més car que aquí. Les propines no estan incloses però tampoc us la reclamaran. Que són alemanys!

  • Fred. Hi vam anar a finals de març i les temperatures van oscil·lar entre els 2 o 3 sota zero i els 10. Això no és fred per Alemanya però jo vaig anar sempre amb samarreta tèrmica a dalt (algun dia vaig portar malles a les cames) buf, gorra, guants i abric. I no vaig tenir calor ni quan estàvem sota cobert. Però, jo tinc molt poca virtud i de seguida tinc fred.
  • Idioma. Generalment, tot està en alemany i anglès (i ells el parlen tots) però la megafonia del metro no sempre, només en aquells llocs molt turístics.
  • Reichstag. Si voleu visitar el Parlament alemany i la seva cúpula tingueu present que us heu de registrar i amb temps. Nosaltres, per exemple, no el vam poder visitar perquè quan ho vam mirar ens donaven hora per dues setmanes després. Sempre es pot anar a mirar si hi ha baixes d’última hora i et poden fer un lloc… però és una moneda a l’aire. Us podeu registrar aquí.

Divendres 23 i dissabte 24 de març (+/- 19 kms)

Vam estirar-nos al llit de l’hotel a la 1:30 de la matinada després d’haver aterrat a l’aeroport de Schönefeld amb una hora de retard. Entre l’aeroport i Alexanderplatz teníem 37′ de tren (S9 direcció Spandau). Les parades s’anuncien amb 3 d’antelació i a fora hi ha més aviat poca llum. La que toca, vaja.

El Park Inn és a tocar de la torre de la televisió, a la que no hi acabarem pujant però que ens servirà de referència des de qualsevol punt.

Esmorzem poc després de les 8 (la Lola, excitada, no té son), sortim al carrer a comprovar la temperatura i ens abriguem en conseqüència. Com que fa bon dia, toca programa exterior (normalment, configuro rutes d’un dia intercanviables en funció de si plou o no): mur de Berlín (East Side Gallery)

Des de l’hotel tenim dues parades (Parada: Ostbanhof | línies S3, S5, S7 i S9). És el tram de mur més llarg que queda en peu 1.300 mts aproximadament) i es va decorar el 1990. La Lola buscava la foto del petó entre Brezhnev i Honecker. Hem aprofitat la visita per explicar-li el final de la IIGM, el pont aeri de Berlín, la construcció (1961) i caiguda (1989) del mur, la guerra freda, el comunisme i el capitalisme.

L'East Side Gallery és un museu a l'aire lliure. R.M. Berlin2018
L’East Side Gallery és un museu a l’aire lliure. R.M. Berlin2018

El mur comparteix barri amb el pavelló de l’Alba de Berlín, la seu de la Mercedes Benz i molts edificis estil Bauhaus en plena reforma. Caminem fins a Oberbaum bridge, que connecta aquesta zona amb el barri de Kreuzberg, administrat pels nordamericans després de la IIGM, amb majoria d’habitants turcs i que té en el seu límit amb el barri de Mitte l’hipervisitadíssim Check Point Charlie (U6 KochStrasse), situat en un dels carrers més comercials (i llarg); Friedrichstrasse.

El Checkpoint Charlie és una recreació. A la dreta de la caseta hi ha el museu. R.M. Berlin2018
El Checkpoint Charlie és una recreació. A la dreta de la caseta hi ha el museu. R.M. Berlin2018

És un dels punts que hi havia per passar del Berlín est a l’oest i el 1961 els tancs d’un i altre bàndol van estar-hi encarats unes quantes hores. Ara és una recreació on dos actors es deixen retratar amb l’uniforme i la bandera de les barres i les estrelles a raó de 3€ per barba. Al davant mateix hi ha un museu on t’expliquen les mil i una estrategies que van fer servir els berlinesos de l’est per intentar escapar de l’estat comunista de l’Alemanya Oriental (DDR). És molt atapeït i hi ha molta lletra.

Vam sortir amb gana i vam anar a dinar a un restaurant de cuina bavaresa en el que els cambrers van amb calça curta i mitjó llarg; Maximilians. L’estratègia és sempre la mateixa, preguntar a Mr. Tripadvisor què tenim a la vora que valgui la pena. Aquí hi ha gerres de cervesa d’1 litre.

El memorial impressiona per la seva senzillesa. R.M. Berlin2018
El memorial impressiona per la seva senzillesa. R.M. Berlin2018

Ben tips vam caminar fins a Wilhemstrasse, el carrer del III Reich. Els edificis hitlerians (com el poderós ministeri de la propaganda de Goebbels) van ser enderrocats excepte un, l’actual Ministeri d’Hisenda, que abans era el Ministeri de Transport Aeri. Hi ha plafons explicatius en diferents punts però tot molt discret. El carrer es creua amb el Hanna Arendt, on hi ha el memorial dels jueus assassinats a Europa durant la IIGM; blocs de ciment de diferents mides que conformen una cuadrícula laberíntica.

Tot i els crits i xisclets de turistes que transiten pels espais completament aliens al seu significat… impressiona. Com també impressiona que a amb prou feines un centenar de metres d’allà hi hagi un plafó que t’explica que trepitges l’espai on hi havia hagut el bunker de Hitler. Aquell en el que es va suicidar el 3 d’abril de 1945 i que tan bé explica la pel·licula ‘El Hundimiento‘.

Aquí el tram menys artístic del mur, a Topografia del Terror. R.M. Berlin2018
Aquí el tram menys artístic del mur, a Topografia del Terror. R.M. Berlin2018

I seguint el fil de la barbàrie nazi acabem en un espai anomenat Topografia del Terror, ( Parada: Anhalter Banhoff S1, S2 i S25 o U6 KochStrasse) un recinte situat a sobre d’on hi havia hagut la central de la Gestapo que conserva 200 metres de mur sense pintar, esventrat, i que recorda d’una manera sòbria i sense embuts com es va poder arribar a comulgar amb un estat que propugnava la supremacia ària i buscava l’extermini dels jueus i els gitanos. L’entrada és gratuïta.

La Lola està molt impactada i ens pregunta per què ningú va impedir que la barbàrie nazi anés a més. Parlem de com la violència d’uns pocs pot arribar a coartar la massa i com la por a dissentir ens fa covards i còmplices.

En aquest tram, tot és relativament a prop, inclòs Potsdamer Platz, la nostra destinació següent (Parada: Potsdamer Platz S1, S2 i S25 | U2). Va quedar completament arrassada durant la IIGM i és després de la caiguda del mur de Berlín quan torna a agafar volada. Allà hi ha el Sony Center on, com no podia ser d’altra manera, la Lola va voler entrar a ‘tafanejar’. És un lloc per aturar-s’hi a fer una cervesa i si hi aneu de nit, disfrutar de la il·luminació de la seva cúpula, que constitueix una altra bona referència per orientar-se des de la distància.

Trabant circulant pel barri de Kreuzberg. R.M. Berlin2018
Trabant circulant pel barri de Kreuzberg. R.M. Berlin2018

I a menys d’1 km teniu la Brandenburger Tor (la porta de Brandenburg) (Parada: Brandenburger Tor, U55 | S1, S2 y S25). Inaugurada a finals del s XVIII, aquesta antiga porta de la ciutat és ara la icona més reconeixible però durant els 28 anys que el mur va estar en peu va quedar completament eclipsada. Hi passava, literalment, pel davant. És el lloc per fer-s’hi les fotos, amb la impressionant avinguda que divideix el Tiergarten a un costat, Unter den Linden a l’altre i la cúpula del Reichstag traient el cap pel darrera.

Tiergarten a banda i banda de l'avinguda que neix a la porta de Brandenburg. MD. Berlin2018
Tiergarten a banda i banda de l’avinguda que neix a la porta de Brandenburg. MD. Berlin2018

Al Tiergarten no hi vam anar. Aquest equivalent a Hyde Park (London) o Central Park (NY) deu ser espectacular a partir de la primera però quam nosaltres hi vam anar tenia un punt de depriment que tirava cap enrera.

Vam optar per acostar-nos al Reichstag (3′ a peu des de Brandenburger Tor) i comprovar que, efectivament, sense reserva hi havia poca cosa a fer.

Després de més de 10h al carrer i més de 15 kms a les cames vam decidir fer una combinació metro+bus (Parada : Bundestag, U55 | Bus 100) i acostar-nos a l’hotel. Segurament, en el futur, amb la línia de metro que recorrerà Unter den Linden per sota, en fareu prou però ara arriba només al Parlament i té 3 parades. Mig en broma dèiem que la devia fer servir a la Merkl (la Lola, des del desconeixement, és molt de la Merkl) i els seus ministres i para de comptar.

Vam reposar una mica i vam sortir a tafanejar per AlexanderPlatz, que estava plena de parades de menjar ràpid alemany, dolços i manualitats. Semblava una festa major de poble a lo bèstia.

La catedral, l'edifici de la tele al fons i a la dreta, Unter den Linden (sota els til·lers). R.M. Berlin2018
La catedral, l’edifici de la tele al fons i a la dreta, Unter den Linden (sota els til·lers). R.M. Berlin2018

Era un punt neuràlgic del Berlín est. Hi ha un rellotge espectacular i la torre de la televisió, que es pot visitar. Ofereix vistes immillorables de la ciutat i la possibilitat de dinar al seu restaurant giratori. Com que sempre hi acabàvem al vespre o la nit, no ens va cridar l’atenció pujar-hi però, sens dubte, si voleu fotos panoràmiques del gran Berlín, és el lloc indicat.

Vam acabar sopant en un restaurant vietnamita situat a poca distància de l’hotel, el Madami. Carta inacabable. Molt bé. Gens car.

Abans d’aclucar els ulls la Lola desabdella i em pregunta què hagués fet si m’hagués tocat viure a l’Alemanya nazi. Per preguntes com aquesta ja ha valgut la pena el viatge. No la vaig voler enganyar. Li vaig dir que, segurament, la por, m’hauria fet callar com tots.

Diumenge 25 de març (18 kms)

Després d’esmorzar vam començat a caminar per Liebnecht Strasse en direcció a la porta de Bradenburg i ens vam aturar al museu de la DDR. Està indicat però pot costar una mica de trobar perquè l’entrada està situada just al davant d’un embarcador dels vaixells que recorren l’Spree. És a dir, has de baixar escales com si volguessis anar al riu.

Entre AlexanderPlatz i el museu de la DDR també teniu l’opció de visitar l’Aquari que hi ha a l’hotel RadissonBlu. S’ha de pagar entrada.

La taula del funcionari amb Lenin i Marx observant. M.D. Berlin2018
La taula del funcionari amb Lenin i Marx observant. M.D. Berlin2018

És un museu menut però molt ben aprofitat i molt interactiu. Et deixen tocar les coses. Per exemple, et pots asseure en una taula de funcionari gris, obrir el seu calaix i veure-hi la pistola, el carnet del partit o despenjar el telèfon… gris. Pots escoltar discursos, rebre una bronca d’un superior a l’èxercit o participar en referèndums/eleccions i conèixer com et podia canviar la vida si no votaves ‘correctament’.

Hi ha una sala d’interrogatoris on, si domines l’alemany, et pots cagar de por i també et pots posar els cascs i sentir-te com un espia de l’Stasi a La vida dels altres o conduir un Trabant entre els blocs d’eficis del Berlín que desfilen davant del teu parabrisa com si d’un videojoc es tractés. Conduïa la Lola i ens vam fotre una de nates!…

I per acabar-ho de rematar, mitjançant un ascensor, et transporten a una casa dels anys 80… a la seva cuina, als dormitoris (on et pots veure vestit amb la moda de l’època mentre tafaneges què fan els veïns)… a la sala d’estar pots disfrutar de la programació televisiva de l’alemanya de l’est o llegir els lloms dels llibres prohibits (situats a l’estanteria darrera d’una reixa) i els permesos… Tot amb un llenguatge visual molt entenedor.

Directament al món del contrachapat i l'hule. R.M. Berlin2018
Directament al món del contrachapat i l’hule. R.M. Berlin2018

Ens hi vam passar més de dues hores i quan en vam sortir ja gairebé era l’hora de dinar. Vam admirar la Catedral des de fora, vam tafanejar al mercadillo d’artesania que hi havia al davant i vam creuar el riu amb la intenció de visitar Hackescher Markt i el Hackescher Höfe, un zona de patis interiors amb nombroses botigues singulars i alguns tuguris que són refugi de creadors dels que, potser, en el futur, en sentirem a parlar.

Però vam veure que estava tot molt tancat (era diumenge) i vam decidir canviar de plans sobre la marxa. Vam agafar el tren a la mateixa plaça de Hackescher Markt i ens vam dirigir a Potsdam (S7 d’Ahrensfelde a Potsdam).

Un carrer de Potsdam. Aquest senyor no venia amb nosaltres però queda que ni pintat. M.D. Berlin2018
Un carrer de Potsdam. Aquest senyor no venia amb nosaltres però queda que ni pintat. M.D. Berlin2018

Potsdam és una mena de ciutat de vacances situada a uns 25 kms de Berlín que és famosa perquè va ser l’escenari d’una de les nombroses reunions que van celebrar les potències guanyadores de la IIGM per decidir el futur d’Alemanya. L’escenari va ser el Palau de Ceciliendorf. Stalin va veure com li canviaven, sobre la marxa, a montser com Churchill per Atlee i a Roosevelt (mort) per un polític sense swing com Truman… que acabaria ordenant el llançament de la bomba atòmica. Deia el meu professor d’Història del món contemporani, Paco Veiga, que “els paios que s’aixequen a les 5 del matí a llegir la Bíblia sempre són perillosos”.

El trajecte en tren transcorre gairebé de manera exclusiva pel mig d’un bosc de fulla caduca. L’aspecte és decadent però diviso nombroses pistes de terra condicionades per anar a passejar o en bicicleta i sospito que, en èpoques de major bonança climatològica, deuen estar força concorregudes.

La nostra visita a Potsdam va ser una mica ‘de metge’. Vam arribar a l’hora de dinar (Schnitzel i ApfelStrudel) i vam passejar pels seus carrers adoquinats. Hi ha una zona de cases de maó vermell transformades en comerços o bars. Algunes estaven tancades (diumenge a la tarda). També vam anar a visitar els jardins versallescos del palau Sanssoucci però, com li passa al Tiergarten en aquesta època, la naturalesa està hivernant i fins i tot les estàtues dels jardins estan tapades amb caixes de fusta.

Vam deixar de visitar l’anomenat Pont dels espíesPont dels espíes, perquè la visita a Potsdam va ser un canvi de plans sobre la marxa precipitat però si voleu anar a aquesta localitat i visitar Ceciliendorf i aquest pont, necessiteu més de tres dies i mig.

De tornada baixem a l’imponent estació Berlin Hauptbahnhof, situada al darrera del Parlament i considerada l’estació de trànsit més gran d’Europa. Es va inaugurar el 2006 coincidint amb el mundial de futbol. El seu voltant és ple d’edificis en construcció. Sembla com si s’hi estigués fent un barri residencial per a polítics.

Per l'estació de Berlin Hauptbahnhof hi passen al cap del dia gairebé 250.000 persones. R.M. Berlin2018
Per l’estació de Berlin Hauptbahnhof hi passen al cap del dia gairebé 250.000 persones. R.M. Berlin2018

Hem passat pel Parlament, per la porta de Brandenburg i, amb el dia morint a la nostra esquena, hem remuntat Unter den Linden entrant a les botigues de souvenirs. La Lola, com sempre, busca una bola de neu per a la seva col·lecció particular (jo m’he comprat un Trabant al museu de la DDR) i algun obsequi per la seva amiga Abril. És una llàstima que el carrer estigui en obres. La seva majestuositat s’intueix però no s’aprecia en tot el seu esplendor.

Panoràmica de Unter den Linden. A l'esquerra, Neue Wcahe, a la dreta, l'Opera, BebelPlatz i la Universitat de Humboldt... i encara més a la dreta, en ple Unter den Linden, Frederic el Gran sobre cavall. R.M. Berlin2018
Panoràmica de Unter den Linden. A l’esquerra, Neue Wache, a la dreta, l’Opera, BebelPlatz i la Universitat de Humboldt… i encara més a la dreta, en ple Unter den Linden, Frederic el Gran sobre cavall. R.M. Berlin2018

De camí a l’hotel, hem creuat Friedrichstrasse (sí, el mateix carrer on, en la seva part sud, hi ha el checkpoint charlie però que aquí s’ha transformat en un carrer comercial de primer ordre) i ens hem aturat a Bebelplatz. Queda a la dreta d’Unter den Linden, si vens de la porta de Brandenburg i està delimitada per la Universitat de Humboldt, l’Òpera i la catedral de St Hedwig.

És recomanable deixar-s’hi caure quan ja és fosc perquè al centre de la plaça hi ha un petit forat il·luminat que ens recorda que el 1933 els nazis van cremar-hi llibres de la universitat. Si us acosteu al forat descobrireu una caviat subterrania forrada d’una mena d’estanteries buides. És l’espai que haurien d’ocupar els llibres de Marx o Freud -entre d’altres- que els nazis van enviar a ptijor vida.

La pietat de Kollvitz, entre reixes i amb un forat que la deixa a l'intempèrie fa molt d'efecte. R.M. Berlin2018
La pietat de Kollvitz, entre reixes i amb un forat que la deixa a l’intempèrie fa molt d’efecte. R.M. Berlin2018

I, gairebé allà mateix però a l’altre costat del carrer, hi ha la Neue Wache (Nova Guàrdia), un edifici neoclàssic que aixopluga la Pietat de Kollwitz, una escultura que s’ha convertit en homenatge a tots els que van patir durant la IIGM. S’aprecia des del carrer mateix.

I si torneu a creuar el carrer, hi ha el Humboldt Box, un edifici modern (una caixa de color blanc) que fa les funcions de centre d’interpretació d’un projecte urbanístic vinculat a la Universitat i que, en teoria, hauria de desaparèixer en el futur. El més interessant, segurament, és la seva terrassa-restaurant.

Nosaltres no hi vam entrar. Vam optar per apressar el pas, fer un stop and go a l’hotel i agafar la U2 (allà mateix a AlexanderPltaz), fer dues parades (direcció Pankow) i anar a fer un kebab (un altre dels objectius de la Lola) a un dels llocs decents que teníem a prop, segons mr tripadvisor. Royal 44 es deia. No deixava de ser un local de menjar ràpid però amb taules a l’interior en un espai decorat a la turca. Va ser un super kebab i vam poder seure còmodament. I, les coses com siguin; el kebab era enorme i bo. Vam tornar rodolant. 

Dilluns 26 de març. (14 kms)

Vam esmorzar poc després de les 8 (un dia més i ja seríem com aquells alemanys que arriben al restaurant abans de què obrin) i vam posar peu al carrer amb la intenció de dedicar el matí a visitar els dos museus de l’illa dels Museus que teníem previst; el Neues Museum i el Pergamon.

Amb la Berlín Welkome Card ens hi entraven els 5 museus de l’illa (espai delimitat pels dos rius de la ciutat) però eren aquests dos els que ens feien més gràcia (la Lola volia anar a veure el bust de Nefertiti del Neues) i, curiosament, eren els dos únics que obrien dilluns. Vam pensar que en un dia laborable trobaríem menys gent i la vam encertar.

Vam començar pel Neues (Parada: Friedrichstrasse | U6 i S1, S2, S5, S7, S9, S25 i S75 a part de les línies 100 i 200 de bus, entre d’altres) i, realment, la visita va ser un luxe. La seva decoració ‘a l’antiga’ amaga un museu modern. Vam poder veure (que no retratar) sols el bust de Nefertiti, consultar papirs de la Ilíada, veure de prop una porta florentina de Ghiberti… i d’allà, al Pergamo, on -després de fer una mitja hora de cua- vam poder contemplar la porta del mercat romà de Milet (el monument més gran posat mai a dins d’un museu), les portes d’Ishtar de Babilònia o les fustes pintades d’Alepo. Inacabable, i això que el museu està en construcció. De fet, hi havia algunes sales que no eren visitables.

Un tros de Babilònia a dins d'un museu. M.D. Berlin2018
Un tros de Babilònia a dins d’un museu. M.D. Berlin2018

Sortint, vam travessar el pont sobre l’Spree i ens vam dirigir a Hackescher Markt. Primer havíem de dinar. Ho vam fer a Lemke Berlin, una cadena d’hamburgueseries (de carn alemanya, diguem) que també fabriquen la seva pròpia cervesa. Era bo però el personal una mica gandul. Hi vaig menjar Pork Knuckle. Tot de règim, com veieu.

Un dels patis interiors. M.D. Berlin2018
Un dels patis interiors. M.D. Berlin2018

Amb la panxa plena, ara sí, vam anar a Hackescher Höfe, 8 patis closos en una illa de cases on hi ha habitatges, restaurants, petites empreses i comerços (tots molt ben posats) i on, si mires a terra, hi pots trobar plaques amb els noms dels jueus que hi van viure i que, malhauradament, van ser exterminats pel règim nazi.

Les llambordes daurades són això. M.D. Berlin2018
Les llambordes daurades són això. M.D. Berlin2018

Fora del Hofe, el barri també té alguns carrerons que són focus de creativitat, com Haus Schwarzenberg, un passatge atapeït de graffitis que amaga artistes d’avantguarda, bars, un cinema… Vam rematar-ho comprant un típic ninot de fusta.

A la Lola no li feia gens de gràcia pujar per aquesta escala. Al final hi havia un taller-botiga. R.M. Berlin2018
A la Lola no li feia gens de gràcia pujar per aquesta escala. Al final hi havia un taller-botiga. R.M. Berlin2018

Com que avui només havíem caminat en la modalitat indoor, vam tornat a travessar l’Spree, Unter den Linden, Bebelplatz, i ens vam acostar a Gendarmen Markt (Parada: Hausvogteiplatz, U2 o Französische Straße, U6), la que, diuen, és la plaça més bonica de Berlín.

Antiga seu del mercat i d’un aquartelament de ‘gent d’armes’, és àmplia i inclou el Koncert Haus -la seu de l’orquestra simfònica de Berlín- i dues catedrals barroques, una de catòlica i l’altra protestant que són pràcticament iguals.

GendarmenPlatz, on una catedral catòlica per a francesos i una de protestant per a alemanys estan cara a cara. RM. Berlin2018
GendarmenPlatz, on una catedral catòlica per a francesos i una de protestant per a alemanys estan cara a cara. RM. Berlin2018

I com que feia una mica de rasca, vam anar a fer-nos passar la fred a Löwenbräu am Gendarmenmarkt, una cerveseria molt típica… i tòpica. Estava bé però no matava. I lents, molt lents. Vaig tornar a provar una Dunkel, com a l’hora de dinar. Per què la cervesa alemanya no puja?

Per tornar, metro directe a AlexanderPlatz, dutxa i tot i que no teníem gaire gana, a la Lola li havia quedat un foradet que volia omplir amb sushi al Tuans Hütte. No té cap misteri… Tripadvisor i endavant. No va fallar.

Dimarts 27 de març

Últim mig dia ben aprofitat. Esmorzar i cap a Kurfurstendam falta gent. Es tracta d’un dels carrers més comercials de Berlín i seu del KaDeWe, una mena de Harrod’s a l’alemanya. Vam agafar la línea U2 de metro a AlexanderPlatz però també valdria la U1 i la U3 i vam parar a Banhoff Wittenbergplatz, just davant d’aquests grans magatzems, a l’extrem sud el Tiergarten (on hi ha el zoo).

Kurfurstendam comença just quan el carrer de l’estació de metro torça a l’esquerra, on hi ha l’Esglèsia Memorial Kaiser Guillem. Va ser destruïda durant la IIGM quan encara no feia ni 50 anys que havia estat inaugurada i només se’n conserva una part molt petita. Al costat, hi ha un espai modern dedicat al culte de planta hexagonal, amb les parets forrades de vitrall blau que li donen un ambient interior molt particular.

L'esglèsia actual no té cap columna a dins i transmet una sensació de pau difícilment descriptible. R.M. Berlin2018
L’esglèsia actual no té cap columna a dins i transmet una sensació de pau difícilment descriptible. R.M. Berlin2018

Al darrera també hi ha una altra galeria comercial amb història, Bikini. Va gairebé passar a millor vida però ha ressucitat.

D’allà vam agafar el bus 109 i ens vam dirigir fins a Schloss de Charlottenburg, el palau més espectacular de Berlín, batejat així en honor de la primera reina consort de Prusia, Sofia Carlota. Com tot aquí, va ser fortament castigat durant la IIGM i està molt reconstruït. Em quedo amb l’obsessió d’aquesta senyora pels gerros xinesos. N’hi una habitació plena de dalt a baix.

L'Schloss de Charlottenburg. M.D. Berlin2018
L’Schloss de Charlottenburg. M.D. Berlin2018

Ja a fora, vam passejar pels seus jardins versallescos que el servei de jardineria tot just estava posant al dia (com a l’altre palau) abans de tornar a agafar el bus 109 fins a una parada de tren (S3, S5, S7 i S9) que passava per AlexanderPlatz (fonamental estar al costat d’un node de comunicació). Vam passar per les galeries Kaufhof, situades just al davant de l’hotel, per agafar una mica de xocolata per portar a casa i salsa senf (mostassa) abans d’anar a recollir les maletes.

La prova. Frankfurt a Alexanderplatz a 1'7€. M.D. Berlin2018
La prova. Frankfurt a Alexanderplatz a 1’7€. M.D. Berlin2018

Ja amb l’equipatge i, com que era l’hora de dinar, vaig fer una última cosa molt berlinesa; aturar un venedor de salsitxes ambulant i comprar-n’hi una per 1’7€. Va ser el meu dinar de camí a l’aeroport, altre cop, amb la línia de tren S3. Aquesta vegada sí, el vol va sortir puntual.

Més francesos per si venen menys espanyols

Pla d'Accions i Objectius 2018 del Patronat de Turisme.

Com que la millor defensa -diuen- és un bon atac, el Patronat de Turisme ha decidit promocionar-se encara més entre els clients del seu primer mercat, el francès, per compensar els efectes que podria tenir un boicot per part d’un “mercat minoritari” com és l’espanyol, en paraules del director general del Patronat, Ramon Ramos.

Pla d'Accions i Objectius 2018 del Patronat de Turisme.
Pla d’Accions i Objectius 2018 del Patronat de Turisme.

El Patronat confia en el client francès per superar un hipotètic boicot de l’espanyol

2017 es tanca amb un 6’5% més de viatgers i de cara a 2018 es preveu un altre augment d’entre el 5 i el 6%

No temen tant pel primer client d’aquest mercat intern, el basc, com pel segon, el madrileny (i els altres) i pensen que un petit augment de francesos seria suficient per equilibrar la balança. De moment no està passant i així ho demostren -diuen- les dades d’octubre, novembre i desembre, però no posen la mà al foc pel que pugui passar el 2018. En tot cas, es tracta d’evitar que la davallada d’uns pugui coincidir amb la dels altres.

“Si el francès no falla”, diu Ramos, aquest any es pot experimentar un nou creixement del nombre de visitants que oscil·laria entre el 5 i el 6%, en la línia d’aquest 2017 en la que s’han superat els 5’6 milions, un 6’53% més que el 2016.

  • Dels 5’6 milions de viatgers rebuts, 5’1 s’han allotjat a la Costa Brava i 550.000 al Pirineu. La majoria s’ha allotjat en hotels (3’4), seguit dels càmpings (1’2) i els apartaments (367.000), encara que aquesta última xifra podria ser superior, si tenim en compte que no tots estan legalitzats.

No només es mira a França, també al Regne Unit, un altre visitant tradicional de la Costa Brava al que volen tornar a seduir. La marca es promocionarà a Londres i també a Manchester, aprofitant la vinculació del Girona amb el Manchester City, l’equip que entrena Pep Guardiola. Igual com van fer amb Munic quan en Pep dirigia el Bayern. Per cert, es preveu un creixement dels visitants alemanys.

També hi haurà diferents “dinars sensorials enogastronòmics” per a comensals degudament escollits de diferents ciutats maridant gastronomia i cultura. I és que si l’any passat el patronat va posar l’ull a l’esport i, en especial, la bicicleta, aquest any es pica l’ullet al turisme cultural. El que entra pels ulls i el que ho fa per la boca.

Així mateix, hi ha especial interès en el turista israelià al que, segons Ramos, atrau molt, “el Barça i la natura” i, en aquest sentit, s’anirà a vendre Pirineu a Tel Aviv. Sense oblidar-nos del mercat nordamericà, que va quedar pendent el 2017. Hi haurà promoció a Nova York, Chicago, Los Angeles i Toronto.

Altres objectius

Posar la web al dia, una campanya a xarxes on personatges reconeguts internacionalment ens promocionaran i acabar d’implantar un sistema per tenir dades on-line sobre el nombre de visitants per poder prescindir de les que dóna l’INE són altres dels objectius del pla d’accions previstes per aquest 2018.