Destinació Barcelona via Vilobí

Decididament, l’estat ha canviat d’estratègia. De les porres hem passat a la pastanaga i quina pastanaga! 360 milions de pastanaga per fer de l’aeroport de Girona una pista més d’El Prat quan calgui gràcies a una connexió del Girona Costa Brava amb la via de l’AVE en forma d’estació/baixador que multiplicarà per 5 la inversió prevista per la Generalitat en el seu moment. I pagant Madrid, tu! Perdoneu la ironia però sobta molt que després de pidolar anys i panys això arribi justament ara.

Fomento desencalla el baixador de l’AVE a l’aeroport de Vilobí i preveu invertir-hi una morterada de milions per convertir-lo en una pista més d’El Prat

El projecte del nou baixador ha d’estar redactat abans d’acabar el 2018 però, a partir d’aquí, Fomento ja no ha donat més terminis

El Ministre de Fomento, Íñigo de la Serna, no ha donat gaire detalls sobre com serà aquesta nova estació ni com es connectarà ni encaixarà amb la línia actual de rodalies en alta velocitat que tenim (que ja té més parades de les que, segons els experts, li convindria) però sí que sap que tindrà un cost de 55 milions d’euros (als estudis que havia fet la Generalitat quan li tocava pagar ella es parlava d’uns 10) i que volen tenir el projecte redactat durant el 2018.

Segons De la Serna, això permetrà que El Prat i Girona funcionin com “una sola unitat”. Com passa a la majoria de grans urbs d’Europa. Per això, la nova estació, a part de ser una parada més en la línia actual també tindrà una funció clara de llançadora per portar la gent des de la terminal de Vilobí directament a la Rambla de Barcelona.

Aeroport i via de l'AVE. Google Maps.
Aeroport i via de l’AVE. Google Maps.

En aquest aspecte, és una infrastructura que beneficiarà el territori per l’activitat que podrà generar a l’aeroport i perquè si hi aterren més vols hi haurà més destinacions d’arribada i de sortida (algun vol intern, potser?) però el concepte és que -en cas de necessitat- no faci falta volar a Barcelona per acabar a Barcelona.

L’estació però, només són engrunes comparat amb els 265 milions d’euros que es gastaran per ampliar en 60.000 metres quadrats la terminal de passatgers i es destinaran 15 milions d’euros més per ampliar la plataforma d’estacionament d’avions en 52.000 metres quadrats.

Tots aquests diners s’hauran d’invertir des d’ara fins el 2026 però el gruix important serà a la part final d’aquest període. Que potser calculen que tornem a anar a eleccions?

El passatger espavilat

Dissabte dos calfreds van recórrer la graderia de Montilivi amb pocs minuts de diferència. El primer, quan, després de marcar, Stuani va haver d’abandonar el partit conmocionat. Perquè perillava la victòria i perquè obligava a plantejar massa aviat un dilema que fa temps que flota en l’ambient: què passarà quan l’uruguaià es constipi?

MEl segon calfred va ser de satisfacció y el culpable va ser Michael Olunga quan va marcar en només 22′ el primer hattrick d’un jugador del Girona a Primera.

Més enllà d’aquesta pujada de sucre col·lectiva, no ens hauríem de deixar emportar per l’eufòria. Olunga no era, ni tan sols, un pla B. El davanter kenià havia jugat fins a la data 96′ en quatre aparicions molt poc galdoses.

Per dir-ho suau, era l’únic recurs que Machín tenia a la banqueta amb Kayode a Nigèria i Marlos a Brasil. Era aquell passatger que, a les pel·lícules, se li demana que piloti l’avió perquè els dos pilots han caigut.

Va saber pescar en el galimaties que és, ara mateix, el Las Palmas de Paco Jémez però segueix tenint pendent l’examen dels partits travats en els que s’ha de marcar en la única pilota que t’arriba. Aquelles situacions en les que Stuani és mestre.

Amb l’uruguaià fora de perill i aquest despertar d’Olunga, el director esportiu pot rastrejar el mercat de davanters amb una mica menys de pressa però, igualment, sense pausa. Perquè la lliga és molt llarga i per si la pròxima vegada no hi ha passatger espavilat que sàpiga pilotar.

 

Per què som del Girona?

Jugadors del Girona celebrant l'ascens.
Jugadors del Girona celebrant l'ascens.
Jugadors del Girona celebrant l’ascens.

Deia Pablo Machín des de la balconada de l’Ajuntament que celebrava que molts gironins havien deixat de ser del Barça o de l’Espanyol per ser-ho del Girona. No sé si aquesta batalla està completament guanyada o només ha començat però el que no es pot negar és que un Girona a Primera és una oportunitat immillorable per canviar dinàmiques històriques i consolidar-ne de noves.

Per fer bona l’afirmació de Machín no n’hi ha prou amb un ascens. Cal continuïtat a Primera, resultats i un model de relació amb l’aficionat propi. El repte esportiu -el principal, no ens enganyem- és colossal però em sembla que està en molt bones mans.

Amb una propietat amb recursos que fa i deixa fer, amb un Quique Cárcel que ha demostrat tenir bon ull clínic, amb una aliança estratègica de primer ordre amb el Manchester City (i ja veurem si és alguna cosa més) i un tècnic de solvència contrastada com Machín, serà difícil però no impossible i comparteixo l’opinió dels que pensen que, fent les coses ben fetes, hi ha Girona a Primera per temps.

El repte social ja és una altra cosa. No té una formula magistral patentada i cada entitat ha de saber trobar la seva però sempre partint d’una pregunta. La pregunta és, per què sóc del Girona? I la resposta ha de poder aguantar els vaivens esportius. Que la lliga i la copa només la guanya un i a la Champions n’hi van quatre.

La relació que estableix cadascú amb el seu club és absolutament personal. Hi ha qui ho és, fins i tot, a pesar del club. Aquests els tens guanyats per sempre. Són ‘els 500 de Tercera’, per entendre’ns. Però amb altres s’ha de gratar perquè el sentiment aflori.

És difícil, per exemple, no sentir alguna cosa per allò que consideres casa teva. Tenir una bona base i cuidar-la és una factoria d’identitat potentíssima. Perquè implica mainada i pares. Són centenars de relacions teixides a l’entorn d’un club que difícilment trencaran una mala temporada.

La base, a més, també et dona referents de proximitat. Ahir, al costat de les de Jandro, Felipe o Richy –jugadors de fora però amb llarga trajectòria aquí i un patró de conducta esportiva i personal impecable- hi havia molta gent –sobretot joves- amb samarretes de Pere Pons.

Aquest nano de Sant Martí Vell, bon futbolista i amb el cap ben amoblat (obviarem el pentinat d’ahir), és un mirall per aquesta mainada que comença a jugar i, a diferència de Leo Messi, a aquest el poden tocar i hi poden parlar. És obvi que mantenir-se a Primera només amb gent de la casa és una gesta a l’abast de molt pocs però el component ‘local’, hi ha de ser.

Fomentar el contacte entre jugadors (siguin d’aquí o de fora) i aficionats també genera lligams però cal buscar els perfils més adients i el context. No és només fer-se la foto; és representar activament el club. I això ho faria extensible als mitjans de comunicació. La tele manté el ‘cotarro’ i la repercussió que et dóna un mitjà d’ampli abast és impagable però els mitjans locals tampoc es poden descuidar. Hi són sempre i fan bullir l’olla. Hi són a l’estiu i a l’hivern i et connecten amb els teus.

I què passa amb Montilivi? El lligam de l’aficionat que va al camp és més fort que el que només ho veu per la tele i per això es necessita un Montilivi en condicions. No es tracta de tornar-se bojos però un camp accessible, amb serveis, amb un mínim de comoditats… un camp on portar-hi el nen o la nena no plantegi un dilema és fonamental.

Com també ho és premiar els que s’ho guanyen. La recerca de més massa social no ha de fer oblidar aquells que, abans que ningú, van confiar en tu. Prestigiar el carnet, mimar les penyes i posar-ho fàcil a l’abonat és clau. Això vol dir millorar la comunicació, tenir detalls, estalviar haver de pujar a Montilivi per fer una gestió que, al segle XXI, s’ha de poder fer de manera telemàtica. Potser obrir una seu al centre de la ciutat…

I no ens oblidem de la identitat. El Barça, abans de guanyar títols ja era ‘més que un club’. El Rayo és un referent de lluita contra les desigualtats. El Sankt Pauli alemany és marcadament antifeixista. El Corinthians va ser un referent de democràcia durant la dictadura al Brasil.

Com a equip, el Girona de Machín té un segell marcat, perfectament reconeixible. És un equip perseverant capaç de superar la fatalitat. Però, i el club? Què és el Girona més enllà del futbol? En una ciutat tan marcadament independentista com Girona, com es posiciona? S’implica en causes solidàries? Contribueix d’alguna manera a aturar el canvi climàtic? Què farà si un dia té un jugador acusat de violència de gènere? (aquest any 2 clubs s’ho han hagut de preguntar) És un bon ambaixador de la ciutat?

Per alguns aficionats això no serà important però per molts d’altres sí. Potser no suma però… pot restar?

El Girona és davant d’una oportunitat i no només esportiva.

 

Taj Mahal | L’Estartit

Cervesa Cobra. Taj Mahal, l'Estartit

Restaurant petit de clientela fidel

L’arròs, la verdura i el pollastre són la base d’un extensa carta

El vam descobrir per casualitat el dia de Reis tot i que porta molts anys allà mateix. Ens havien dit que era un lloc familiar, que tenia clientela fixa i que hi trobaríem un tracte molt agradable i, realment, va ser així.

La carta és extensa i descansa en la combinació del pollastre amb salses diferents encara que tambe hi ha plats amb gambes, xai i vedella. Com que no en teníem ni idea ni ens havíem documentat prèviament, vam deixar l’elecció del menú en mans d’en Boni, el propietari.

És un home menut que parla un idioma que no és castellà però s’hi assembla, atent (sense molestar) i al que li interessa saber qui s’asseu a taula. Ens va preguntar d’on veníem, si ens ho havia recomanat algú i ens va explicar que, tot i que a l’hivern, la feina baixa (érem 4 taules i en té unes 10), a l’estiu no dóna l’abast.

Cervesa Cobra. Taj Mahal, l'Estartit
Cervesa Cobra. Taj Mahal, l’Estartit

Vam menjar uns entrants a base de bunyols de ceba i verdures acompanyat de dues salses -una de mango i una altra una mica més picant que es pot menjar amb Papadum, un pa fràgil que s’utilitza en forma de nachos- i el Prawn Puri, amb gambes i verdures i que es menja amb una mena de pa de pita. Això, especialment, ens va agradar molt.

Després vam demanar tres plats per compartir. Un arròs -similar al xinès però més condimentat- el Tandoori King Prawn -unes gambes força grosses presentades amb paella calenta i sobre un llit de ceba- i el Chicken Tikka que, com el seu nom indica, descansa sobre el pollastre (cuit com un enfilat però presentat desmuntat) i també porta incorporada una barreja de verdures amb ceba i pebrot vermell.

Per acabar-ho de rematar vam demanar un Peshwary Nan, un pa que portava coco i ametlla. Si us agrada el dolç no us ho aconsello perquè pot crear addicció.

També vam demanar, com no podia ser d’altra manera, unes Cobra, la cervesa india. 4’8º i molt suaveta.

És apte per a vegetarians, hi ha plats que piquen més uns altres que piquen menys i es pot encarregar menjar per emportar. Se’ns dubte, repetirem (*)

(*) Ja ho hem fet. Vam tornar-hi a anar per setmana santa i l’experiència va tornar a ser agradable. Aquesta vegada vam agafar un xai Tikka Karay que, com el pollastre del primer dia, era molt bo però el que ens va agradar especialment va ser el Chicken Kurma, que portava una salsa amb coco sensacional. També vam provar brunyols (pakoras) i unes crestes (samosa) vegetals , arròs vegà i un pa amb gust a all. De moment, el peshawary nan (pa amb coco), segueix a dalt de tot. Com us vaig dir l’altra vegada, hi tornarem.

Taj Mahal

L’Estartit | Avinguda de Roma, 46 |  972 75 15 65 ó 661 03 02 78

20-25 € per persona

Fer malbé menjar

Em sembla que no sóc sospitós de falta de sensibilitat amb la pagesia. Fa anys que dono veu a les reivindicacions d’un sector productiu maltractat per molts (a vegades per ells mateixos), em sento orgullós de conviure en un entorn rural completament agrícola i les meves arrels són a la terra i al mar.

Penso que és un sector estratègic que tots plegats tenim el deure de fer sostenible i rendible a la vegada si volem seguir disfrutant d’aquest gran camp agrari i natural que ara explotem turísticament. Sense un territori viu (i això vol dir granges actives, tractors feinejant, mercats de proximitat…) no passarem de parc temàtic, encara que ens hi gastem molts quartos que no tenim. Deixarem de ser autèntics, en definitiva.

Però hi ha coses amb les que no combrego. Parlo de fer malbé aliments per protestar, ja siguin palets de nectarines abocats a les portes d’un supermercat o dues cubes d’escampar purins vessant 5.000 litres de llet en un camp no sembrat.

La pressió de no saber on col·locar la llet que no et volen comprar a cap preu mentre hi ha factures per pagar, famílies per alimentar, animals per alimentar i munyir sigui laborable o festiu, veure enfonsar-se una forma de vida heretada del pare o de l’avi… això només sabeu què és vosaltres i els vostres però la desesperació no us pot fer caure en l’error que suposa enviar el missatge de què mentre hi ha 40.000 persones a les comarques de Girona que viuen d’entitats com el Banc dels Aliments vosaltres vesseu llet per terra. Em provoca la mateixa sensació que veure cremar un camió d’hortalises a la frontera.

Deia avui el president d’aquesta entitat a les comarques de Girona, Frederic Gómez, que quan veia les imatges es posava “frenètic” pensant que molts dels 350.000 litres de llet que van donar l’any passat els van haver de comprar perquè amb el Gran Recapte no n’hi va haver prou i recordava que la setmana que ve posen en marxa una altra campanya, el ‘cap nen sense bigoti’, per recollir, precisament, llet.

Vessar llet com si fossin purins potser cola una foto a la portada dels diaris però crec que envia un molt mal missatge que, a la llarga, juga a la contra. Em pregunto què hagués passat si l’haguéssiu portat directament al Banc dels Aliments o a qualsevol de les entitats que es barallen dia a dia amb la necessitat.

“S’hauria d’haver pasteuritzat la llet i envasar-la”, em respón el compte oficial d’Unió de Pagesos a twitter. Segur que, ben planificat, el problema logístic s’hauria superat, hauríeu col·locat un missatge doble; l’indústria làctia ens les fa passar molt putes però, malgrat tot, la nostra sensibilitat és a prova de bomba.

En ple segle XXI, una altra manera de fer-vos escoltar no és possible?

 

Futbol d’abans | Holanda 2 Brasil 0 (Mundial 74)

Ahir es va morir Johan Cruyff i jo ja feia temps que tenia entre cella i cella el visionat d’aquest partit que representa el relleu en l’hegemonia futbolística mundial. La Brasil que va meravellar el món a Mèxic 70 presenta un equip decadent, sense cap idea futbolística capaç d’aturar el vendaval holandès i cau amb estrèpit contra la taronja mecànica en un partit violent i tens que sentencien Cruyff i Neeskens. La primera part és més bona però a la segona Cruyff ens regala un gol marca de la casa. Jairzinho em decep completament i em queda pendent algun partit de Rivelinho que em demostri la seva qualitat.

Holanda 2 Brasil 0

La primera part és un tractat de futbol total. Si no et fas xuleta no saps si el lateral esquerre és Van Hanegem o Resenbrinck, si Suurbier és extrem o pivot defensiu (no existia aquest concepte!) o si Haan és lateral o central. I Cruyff i Neeskens, perquè els coneixes.

Una dada que demostra la polivalència de tots els jugadors és que tinc apuntades 4 rematades clares des de dins de l’àrea i totes són de jugadors diferents: Cruyff (la més clara), Neeskens, Suurbier i Rensenbrinck.

Els holandesos estan sempre més ben posats i cada passada imprecisa brasilera cau als seus peus, cada jugador té un mínim de dues opcions de passada, la mobilitat i l’intercanvi de posicions és constant i els marcadors brasilers tenen moltes dificultats per fixar una marca…

Brasil, en canvi, té uns centrals amb peus de ciment, laterals que amb prou feines pugen (què ha passat en només 4 anys?) i l’única xispa apareix quan Rivelinho, Valdomiro i Jairzinho (jugant de 9!) intenten connectar a un toc en curt.

Al descans s’arriba amb 0-0 però això es trenca aviat en l’inici de la segona part. Van Hanegem treu ràpid una falta molt a prop de la frontal pròpia, Neeskens obre a la banda on ja l’espera Cruyff, que la posa al cor de l’àrea perquè Neeskens (ja ha arribat a posició de rematada) superi Leao amb un xut parabòlic.

El 2-0 és una passada a l’espai de Rensenbrinck cap a Van Hanegem, que el desdobla, la posa forta a l’àrea i Cruyff s’avança a tots, estira la cama dreta (en un gest molt plàstic) i supera Leao, que sortia a tallar la passada i es veu sorprès.

Els 25′ finals ens ensenyen un Brasil que segurament no heu vist mai, amb faltes quan la pilota ja no és en disposició de ser jugada (sempre arriben tard) i que culmina amb l’expulsió de Luis Pereira per una entrada terrorífica a Neeskens, que ha d’abandonar el partit.

Fitxa tècnica

Holanda 2: (8) Jongbloed, (2) Haan, (12) Krol, (17) Rijsbergen, (3) Van Hanegem; (20) Suurbier, (6) Jansen, (16) Rep, (15) Rensenbrick, (13) Neeskens, (14) Cruyff ENT: Marinus Michels

Canvis: (7) De Jong entra per Resenbrick (67′) i (5) Israel per Neeskens (85′).

Brasil 0: (1) Leao, (4) Ze Maria, (2) Luis Pereira, (3) Marinho P, (6) Marinho Ch.; (17) Carpegiani, (21) Dirceu, (10) Rivelinho, (11) Paulo Cesar, (7) Jairzinho, (13) Valdormiro ENT: Lobo Zagallo

Canivs: (19′) Mirandinha per Paulo Cesar (61′)

ÀRBITRE:  Kurt Tschencher / Westfallenstadion

Gols: Neeskens (50′) | Cruyff (65′)

 

 

Futbol d’abans/ Brasil 5 Suècia 2 (Final Mundial 58)

Suècia 58 és el mundial que posa les coses al seu lloc. Així ho he entès sempre. Els anglesos el van inventar, els brasilers el van convertir en art i des del Maracanazo (1950) el futbol els en devia una. I el Maracanazo o la por al fracàs no sembla que existeixi en aquest Brasil dels Zagallo, Garrincha, Vavá i el joveníssim Pelé. Diuen que el sancta sanctorum és la selecció de Mèxic 70 però em temo que l’únic que li ha d’envejar la del 58 és l’absència del technicolor. És un partit per veure amb ulls de nen perquè ells juguen com nens. Ara te la passo per dalt, ara per baix, ara un canyu, ara un barret, ara et torno a regatejar per allà mateix i espero que et posis bé per tornar-ho a fer…

Brasil 5 Suècia 2

I això que el partit comença malament pels interessos de la canarinha perquè quan s’havien jugat 4 minuts, el davanter centre suec (porta el 4 però és el 9′) Liedholm (que en aquells temps triomfava al Milà) deixa asseguts dos defensors abans de batre a Gilmar. És, segurament, el jugador més interessant d’aquella Suècia. També és seva la passada a l’espai del segon gol local i cada vegada que es despenja fa coses amb molt de sentit.

Brasil, però, no es posa nerviós. Amb dos extrems molt actius, Zagallo i Garrincha, i un Pelé que actua com el que ara seria un mitja punta, entre el ‘9’ Vavá i el mig més ofensiu Didí, de seguida aconsegueix embotellar els suecs.

L’acumulació d’homes a l’àrea local és important però no és obstacle per Garrincha que, a la primera que té deixa clavat el marcador, Axbom i el que li fa l’ajuda, Borgesson, i posa una passada de mort perquè Vavá empati (9′). La jugada és molt similar a la del 2-1, que arriba abans del descans i que també té aquests dos protagonistes.

Vavá em sembla un oportunista. No se li veuen detalls de crac. Garrincha, en canvi, és un filigrana. Amaga que se’n va cap a dins, SEMPRE va cap a fora i SEMPRE se’n surt. Fins al final del partit, quan Axbom ja en té la pipa plena, no deixa anar la cama. Zagallo (que després entrenaria al Brasil del 70), l’altre extrem, és menys agosarat però més vertical.

I Pelé? El primer que em sorprèn és que a Brasil deixin portar el 10 a un marrec de 17 anys. Després veus per què. Una de les coses que fa més bé és protegir la seva posició amb el cos i això és clau en l’obra d’art de l’1-3. Li envien una pilota fastant frontal, la para tot i tenir un defensa a sobre, li fa un barret al defensa que ve a l’ajuda i marca de puntera ajustat al pal.

En general, és un Brasil que no mira mai enrera, que té una certa fragilitat defensiva però que es converteix en detall menor veient com de sobrat va al davant. És una patxanga seriosa. Com diu el comentarista de la ràdio brasilera que narra el partit: “meus amigus, futebol impresionante!”

Fitxa tècnica

Suècia 2: (1)Svenson; (3)Axbom, (15)Borgesson, (2)Bergmark; (6)Parling, (14)Gustavson, (8)Gren; (7)Hamrin, (9)Simonsson, (4)Liedholm, (11)Skoglund ENT: George Raynor

Brasil 5: (3)Gilmar; (4)Djalma Santos, (2)Bellini, (12)Nilton Santos; (15)Orlando, (6)Didí, (19)Zito; (11)Garrincha, (20)Vavá, (10)Pelé, (7)Zagallo ENT: Vicente Feola

ÀRBITRE: Maurice Guigue (França) / Estadi Rasunda de Solna

Gols: (4′) Liedholm / (9′) Vavá / (32′) Vavá / (55′) Pelé / (68′) Zagallo / (80′) Simonsson / (90′) Pelé

Efectes no desitjats del vidre super reduït

Porto ulleres des dels 14 anys i el que us explicaré no m’havia passat mai. El mes de setembre em vaig renovar les ulleres (la cara, en definitiva) i quan me les vaig posar vaig notar una cosa estranya. Hi veia molt més bé, molt nítid (heu de tenir en compte que les ulleres jubilades estaven tan ratllades que em semblava que sempre tenia llaganyes!) però quan girava el cap notava una sensació molesta. No arribava al mareig però s’hi acostava. Era estrany, perquè no havia augmentat la graduació; fa molt de temps que sóc igual de ‘cegatu’.

frontal
Les ulleres punyeteres

Vaig atribuir-ho al fet de portar un vidre més gros i,  passats uns dies, m’hi vaig acostumar. Amb tot, de tant en tant, quan concentrava molt la vista -per exemple, a la pantalla de l’ordinador- notava que havia de reenfocar i revivia momentàniament aquella sensació inicial de lleuger mareig. Empipador, perquè, en definitiva, et distreu.

Fa una setmana, el cop de mareig va ser més important i em va durar cinc o sis dies. No era permanent però quan m’incorporava o quan passava de la pantalla de la redacció a la de l’estudi necessitava una adaptació.

Vaig donar-li moltes voltes i vaig arribar a la conclusió que havia de ser alguna cosa de les ulleres. Per què? Doncs perquè al matí, després de dormir, no estava mai marejat (les necessito per tot però, per dormir, encara puc prescindir-ne!) i tampoc em marejava quan anava a córrer i portava les ulleres velles. No em marejava mirar espais oberts o la tele perfectament assegut però sí quan em movia o feia canvis bruscs de sentit.

Les meves sospites es van confirmar ahir quan vaig anar a l’òptica. Vaig portar les ulleres noves i les velles. Pensava que hi podia haver un error de graduació o algun paràmetre mal calculat en les noves. Tot clavat. L’única diferència era que les noves, com que tenen una montura més fina, portaven un vidre que s’anomena super reduït.

A l’òptica no els va sorprendre el que els vaig explicar. Em van dir que ja s’hi havien trobat en alguna altra ocasió (no gaire però suficient com per notar-ho) i em van proposar posar un vidre de les mateixees característiques que el de les ulleres velles, a les noves.

lateral
Ara el vidre surt bastant però no mareja.

Oli en un llum! Fa menys de 24 hores que les porto i tot i que no estic al 100% (he estat sis mesos adaptant els ulls a unes condicions i ara s’han de tornar a adaptar), els marejos han marxat i he recuperat la seguretat de moviments. Segueixo avaluant.

Aquest post és només l’explicació d’una experiència personal. Com diria Pla, aquí no hi ha ciència però si formeu part d’aquesta petita minoria a la que li costa adaptar-se al vidre super reduït i encara no ho sabeu, potser us ajuda.

I vull agrair a la gent de l’Òptica Solà (c/ Santa Clara) el seu tracte. El canvi de vidres no me l’han cobrat i en menys de 6 hores vaig tornar a tenir ulleres. És això ser professional.