Per què els dofins venen a morir a la Costa Brava?

Una tercera part dels dofins i altres cetacis rescatats per la Generalitat a Catalunya van embarrancar a la Costa Brava i el 70% d’aquests, a l’Alt Empordà

La profunditat i la forta corrent que hi ha entre el Cap de Creus i el canó submarí de Blanes en són les causes principals

Que la Costa Brava és un bonic lloc on morir ho sabem perfectament els que tenim la sort d’haver-hi nascut i hi vivim. El que ja demana una explicació més raonada és per què a l’Alt Empordà hi venen a petar tants dofins i altres cetacis. Un terç dels que moren a les costes catalanes ho fan a la Costa Brava i el 70% dels de la Costa Brava, a l’Alt Empordà.

Un dofí mort a l’Escala el 2013. Imatge Pesca i Kayak Costa Brava

Com que no penso que als dofins o els rorquals, quan senten que la mort els crida, se’ls desperti un delit fetitxista pel magnetisme del Cap de Creus, recorro als científics per intentar saber-ne les causes.

En Ricard Gutiérrez, biòleg i integrant de la Xarxa de Rescat de Fauma Marina de la Generalitat, m’explica que no hi ha una única raó.

Hi influeix la profunditat d’aquesta zona de costa que s’estén des del Cap de Creus fins al canó de Blanes (sí, allà on s’amaguen les gambes vermelles de Palamós) i  la gran quantitat d’aliment que s’hi troba. Això atrau una gran varietat de cetacis, especialment els dofins molars (que tenen la gosadia, fins i tot, d’endinsar-se en alguna cala) i els ratllats.

L’altre element que explica aquesta abundància d’animals acostant-se a la costa en aquest punt del territori és el potent corrent de nord cap a sud (us sona la tramuntana?) que fa que als animals ‘catalans’ s’hi sumin els ‘francesos’.
Gutiérrez diu que és perfectament plausible que un animal mort a l’alçada de Marsella pugui baixar surant i embarrancar entre la Pedrosa i la Foradada, per citar un punt en concret.

Entre 2012 i 2016, a la Costa Brava han trobat 53 cetacis; 37 a l’Alt Empordà (en cap altra zona se n’han trobat tants), 13 al Baix Empordà i 3 a la Selva. A tot Catalunya han estat 182. D’aquests exemplars, la majoria (20) van ser trobats el 2012 i la resta d’anys la xifra ha oscil·lat entre els 10 del 2012 i els 6 d’aquest 2016, apreciant-se una lleugera tendència a la baixa.

El pic del 2012, diu la Generalitat, pot estar motivat pel pas d’una flota pesquera estrangera que feia servir mètodes il·legals per pescar tonyines. Els dofins van ser víctimes col·laterals, podríem dir.

Mentre aquí es recuperen més cetacis que tortugues (18 en 5 anys), el nombre de tortugues (sobretot la babaua) embarrancades i rescatades augmenta a mesura que ens anem acostant al Delta de l’Ebre. Al Montsià, per exemple, s’hi han trobat 169 de les 303 tortugues rescatades entre 2012 i 2016.

Això, efectivament, també té una explicació. Allà les fondàries són menors, les aigües més càlides i això fa que una població important en nombre de tortuges hi passi l’hivern.
Malhauradament, quan parlem d’animals ‘rescatats’, en realitat, estem referint-nos, en la majoria de casos, a rescats de cadàvers. El percentatge que s’aconsegueix salvar i portar a la Fundació CRAM és menor, tot i que se salven més tortugues que cetacis.

Gutiérrez diu que la majoria d’animals que s’acosten a la costa ho fan perquè senten que se’ls acaben les forces i, per tant, ja estan molt dèbils. Però  les seves morts no són en va -adverteix- perquè els cadàvers que es recuperen serveixen per investigar i per formar els futurs veterinaris. Tot s’aprofita, ja ho veieu.