El president de la Cambra de Comerç, Domènec Espadalé i el director general d’Abertis Autopistes, José Luis Giménez
No ho oblideu: Abertis no hi surt mai perdent… Els accidents a l’autopista han augmentat des que s’hi desvien els camions de gran tonatge de l’N-II. Ho diu el director general d’Abertis, que no ho ha quantificat però que adverteix que això genera costos extra de manteniment que s’hauran de tenir en compte quan es revisi l’acord amb l’Estat i la Generalitat. Si després de fer sumes i restes resulta que Abertis hi surt guanyant, José Luis Giménez diu que estan disposats a baixar l’import de les compensacions de les institucions o a augmentar les bonificacions als transportistes, com reclamava fa uns dies el secretari general de l’Asetrans.
José Luis Giménez diu que l’autopista absorbeix una mitjana de 2800 camions diaris provinents de l’N-II (3.900 en laborables i 1500 en festius) i que això ha contribuït a reduir en un 30% el nombre d’accidents greus i un 67% els mortals en el corredor que formen l’N-II i l’AP-7 però, en el cas concret de l’autopista, els accidents han crescut degut a aquest augment de trànsit.
Giménez no ha donat xifres concretes però ha dit que, certament, això genera “majors costos de vialitat” que s’hauran de tenir en compte quan, el mes d’abril, s’asseguin amb l’Estat i la Generalitat per revisar l’acord que va treure els camions de la Nacional. També ha recordat que amb més camions circulant l’AP-7 l’asflt “suporta un major pes” i això “provoca més necessitats de conservació”. Es calcula que el 90% dels camions de gran tonatge ja passa per l’autopista (abans de la mesura era el 70%)
Giménez ha recordat que quan es revisi l’acord es veurà si Abertis hi ha sortit guanyant o perdent amb aquesta mesura i això determinarà si l’aportació d’Estat i Generalitat ha d’augmentar o disminuir o si poden augmentar o disminuir les bonificacions que es fan als transportistes (un 35% pels que fan tot el tram sencer i un 50% pels que fan trajectes interns).
De moment, les primeres xifres denoten que hi ha hagut un increment important de camions, a l’entorn del 16% i un descens molt mesurat de cotxes (es va témer que hi hagués un èxode de cotxes cap a l’N-II ‘alliberada’ de camions). El secretari general de l’Asetrans, Carles Palacio, va reclamar que si es confirmava que Abertis hi sortia beneficiat l’administració pressionés per oferir majors descomptes als transportistes.
El bescanoní Albert Vivancos es va convertir aquest diumenge en el dissetè jugador nascut a les comarques de Girona que ha debutat a Segona Divisió amb el Girona FC. A la llista hi ha jugadors de pas efímer, testimonial, com Serramitja, Jordi Masó o Fran; jugadors consolidats a la categoria com Jose, Matamala o Dorca; altres als que el Girona ha suposat un primer pas per arribar a Primera, com l’estartidenc Jordi Xumetra, o elements que, abans de posar els peus a Segona es van estrenar a Primera com l’ex Barça Jorquera o l’ex Espanyol ‘Coro’ però que van tastar la categoria vestits amb la samarreta blanc i vermella. Fem memòria.
Jose Martínez (Girona 10/6/1983) 156 partits (gairebé tots titulars) entre la temporada 2008/2009 i la 2012/2013. L’home dels “peus quadrats” va ser una institució a la banda dreta, fos qui fos l’entrenador, i un dels que serà recordat per haver format part de l’equip que va acariciar l’ascens a Primera. El seu únic gol el va fer la temporada passada, just abans de fer les maletes cap a Xipre.
Albert Dorca
Albert Dorca (Olot 23/12/1982) 152 partits (titular indiscutible) entre la temporada 2008/2009 i la 2011/2012. A l’equip des de Tercera, va decidir anar a provar fortuna al Racing de Santander i les coses no li van anar bé. Ara torna a aixecar el cap al Múrcia. Integrant del doble pivot al costat de Matamala que va marcar el caràcter d’aquell equip que s’obria pas a la categoria a les ordres de Raül Agné. Va marcar 4 golassos.
Chechu Flores (Sarrià de Ter 19/4/1982) 82 partits entre la temporada 2008/2009 i la 2010-2011. També és dels que era a l’equip a Tercera Divisió i fa tres cursos va decidir fer les maletes a Tenerife, equip amb el que ha tornat a la divisió de plata. Jugador discontinu, maltractat per les lesions però talentós com pocs. Va fer 9 gols.
Jordi Matamala (Vilobí 18/5/1976) 80 partits en dues etapes. Entre la temporada 2008/2009 i la 2009/2010 en va jugar 73 i ara torna a ser un indiscutible amb 37 anys. Què dir de Matamala que no sapigueu? Agné va dir d’ell que havia jugat massa temps en camps que no estaven a la seva alçada. Fixa la posició, capta la temperatura del partit com pocs, s’adapta a la situació i és un exemple al vestuari. I té corda. Entre les temporades 2010-2011 i la 2012-2013 també va fer-se amb la titularitat al Recreativo de Huelva. 4 gols.
Jordi Xumetra
Jordi Xumetra (L’Estartit 24/10/1985). 75 partits en dos cursos, el 2008/2009 i el 2009/2010. La bala de l’Estartit va començar sent un jugador revulsiu (la primera temporada quasi sempre va sortir de banqueta) però s’ha anat fent de la categoria d’una manera espectacular. Va ser dels primers que va voler buscar els seus límits volant del niu i va acabar sent un ídol en una plaça complicada com és Elche, amb el que va obtenir l’ascens. Ara està disfrutant la Primera vestit amb la samarreta blaugrana del Levante. És la demostració palpable de què l’espècie evoluciona. 3 gols vestit de blanc i vermell.
Albert Serra (Banyoles 6/10/1978). 56 partits en dues temporades, la 2008-2009 i la 2010-2011. Jugador intel·ligent dins i fora del camp. A dins, es va convertir en un valor segur i estable i tot i no ser, aparentment, el millor candidat a la titularitat, sempre va acabar acumulant molts minuts. A fora, és dels que va tenir clar que no tot s’acaba al futbol. Va formar part del Levante que va aconseguir l’ascens a Primera la temporada 2009/2010 en la seva única experiència fora de Catalunya. Ara aporta experiència a l’Olot, a Segona B, categoria en la que també va jugar més de 150 partits amb el Figueres. Va fer 6 gols amb la samarreta del Girona.
Ferran Corominas (Girona 5/1/1983). Va disputar 40 partits en una sola temporada, la 2011/2012. Va arribar al Girona sent un jugador consolidat a Primera (165 partits amb l’Espanyol i 6 amb l’Osasuna) però amb un repte no menor; cobrir el buit que havia deixat el serbi Ranko Despotovic a la davantera. A Segona es va destapar com el golejador que mai havia estat i als 18 gols que va marcar de blanc i vermell en van seguir 12 amb la samarreta de l’Elche, amb el que ara ha tornat a Primera.
Albert Jorquera
Albert Jorquera (Bescanó 3/3/1979) 33 partits disputats la temporada 2009/2010. Va aterrar a Girona amb dues Champions al palmarès però tenint ben apreses les mides de la banqueta del Barça i també va arribar per superar un repte complicat; fer oblidar l’ídol caigut Rafa Ponzo. Després d’uns inicis difícils, Toni Jiménez li va treure el rovell acumulat i va acabar guanyant punts per l’equip. Però es va retirar en acabar la temporada, diuen, tip de futbol. Sempre recordaré aquell penal aturat a Vallecas al minut 2 que va fer possible un 0-3 magnífic i aquella nit en observació a Salamanca després de quedar noquejat a la gespa de l’Helmántico. Sí, aquella tarda que Kiko Ratón va demostrar que el futbol va perdre un gran porter.
Eloi Amagat (Girona 21/5/1985) Porta 26 partits entre aquesta temporada i l’anterior, 2012-2013. Va jugar amb l’equip a Segona B però li va costar trobar la porta del Montilivi de plata. Després d’un any molt bo a Llagostera, Rubi li va donar la oportunitat. Minut a minut, va convertint-se en un jugador de la categoria.
David Juncà
David Juncà (Riumors 16/11/1993) 23 partits entre la temporada 2011/2012, la passada i l’actual. Encara no té 20 anys i si res no es torça, podria ser l’amo de la banda esquerra.
Jaume Duran (Girona 26/3/1984). 11 partits la temporada del retorn, la 2008-2009. Les lesions li van impedir demostrar més però sempre quedarà en la història del club com el jugador que va fer el primer gol que va donar la primera victòria, un mes d’agost del 2008 a Balaídos. I acabava d’arribar a l’equip feia pocs dies.
Jaume Durán
Pere Pons (Sant Martí Vell 20/2/1993). 10 partits entre la temporada passada i l’actual. Sempre que ha jugat, ha complert, però encara no ha tingut prou continuitat per saber si quallarà o no.
Carles Mas
Carles Mas (Banyoles 27/2/1993). 7 partits, tots complerts. Va debutar la temporada passada contra el Castilla i aquest any les lesions de jugadors importants com Chus Herrero li han obert les portes de la titularitat. S’està adaptant molt bé a la categoria i si les lesions el respecten, pot ser un jugador de recorregut.
Fran Pérez (Girona 10/2/1992). Va jugar 25 minuts en dues aparicions la temporada 2009/2010, contra el Rayo Vallecano a casa i contra el Cartagena a fora.
Marc Serramitja (La Cellera 4/8/1990). Va disputar 53 minuts de l’última jornada de la temporada 2008/2009 a Huesca, en aquell Girona que dirigia Miquel Olmo després que el director esportiu, Javi Salamero, hagués fet fora Raül Agné, hagués guanyat un parell de partits i se n’hagués tornat als despatxos amb la categoria salvada. Després de passar pel Llagostera, ara no té equip.
Jordi Masó
Jordi Masó (Fontcoberta 19/9/1992). Els seus 10 primers minuts de glòria amb la samarreta del Girona els va disputar la jornada 33 de la temporada 2009/2010 en un Girona 0 Levante 4 i l’any següent va tastar 20 minuts més, ja amb la samarreta del Barça B a Vallecas, en l’últim partit de la temporada.
Albert Vivancos (Bescanó 2/2/1994). Va tenir 9 minuts de glòria rellevant Richy al trivot aquest cap de setmana al Nuevo Arcángel de Còrdova. Durant la pretemporada va causar molt bona impressió al pivot.
Viena és una ciutat per anar-hi sense nens però si no podeu deixar-los enlloc o, simplement, us els voleu emportar, seguiu llegint. Aquí no hi trobareu una guia; es tracta d’una experiència concreta d’un viatge de 4 dies a la capital d’Austria amb una nena de 6 anys. La nostra és, en general, tranquil·la (tot i que té incontinència verbal i un punt de pallassa), li agrada conèixer coses noves, provar aliments i s’avé a gairebé tot. Anirem dia per dia.
Dilluns
Arribem a Viena a les 13:00 i, a l’hotel, a les 14:00. De l’aeroport al centre hi ha 16’ en CAP (tren ràpid, de color verd) i uns 30’ en tren convencional (OBB, de color vermell, línia S7). Un consell; feu-vos la Viena Card. Dóna dret a viatjar gratis en tramvia, bus i metro durant 24, 48 o 72 hores i et fan descomptes en molts dels llocs que s’han de visitar. Vam agafar la de 72 hores i ens va costar 19’90 per cap. La nena, com que té 6 anys, no pagava (és gratis fins els 15 anys).
Ens vam allotjar a l’Stralight Suiten Renngasse. Si sou amants de les comoditats i feu molta despesa d’hotel no us l’aconsello però si sou dels que patrulleu tot el dia i només necessiteu un lloc on dutxar-vos i relaxar-vos un moment abans de reprendre la marxa és perfecte. No té cap excés però tampoc cap mancança I és molt cèntric (a 5-10’ caminant del Hofburg). A la nostra habitació s’hi podia fer ball i la Lola tenia llit i tele pròpia. El lavabo era nou. El bufet matinal no era molt ampli però era molt correcte: fruita, iogurts, sucs, llet, pa de diverses maneres, formatges, pernil dolç, ous, bacon, cereals…
Vam començar atacant des de la sortida i a les 15:00 ja estàvem entaulats en un antre a pocs metres de l’hotel, a la Wipplingenstrasse (no sabíem a quina hora dinaven els austríacs i temíem fer tard) on, tot i que els propietaris ja feien sobretaula (dinen a partir de les 12:30), ens van atendre molt amablement.
Aquí vam degustar la primera delícia culinària, el wienner schnitzel. Es tracta de vedella arrebossada amb patates fregides i sol anar acompanyat d’un trosset de llimona. És a dir, carn arrebossada. He llegit que és un plat originari de Milà i que el va introduir al país el mariscal Radetzky (sí, el de la marxa) durant el segle XIX. Abans de passar per l’ou i el pa ratllat, la carn és picada amb una massa per amorosir-la i es cou amb mantequilla clarificada. Vam escoltar com la maltractaven mentre ens fotíem una gerra de cervesa (la Lola, aigua picant). Te’n posen molt (2 trossos fins però enormes) i no cal demanar-ne un per barba a menys que no sigueu molt triperus. També vam menjar xucrut (col fermentada).
Graben desemboca a Stephansdom
Amb la panxa plena vam dedicar la tarda a passejar pels voltants de la Stephansdom, la plaça de la catedral de Sant Esteve, centre neuràlgic del rovell de l’ou del casc antic. Està connectada amb Graben i amb Kärtnerstrasse, dues avingudes (la primera curta i la segona bastant llarga) a les que hi acabareu confluint cada dos per tres.
La Mozarthaus (situada en un carreró a pocs metres de la catedral) va ser la nostra primera entrada i, realment, cal una mica d’imaginació per entendre l’univers del creador de la flauta màgica. Prescindible. Després, la lògica ens hauria d’haver portat a la catedral però ja era tard i ho vam deixar per un altre dia. Vam donar unes quantes voltes pels carrers adjacents i vam trobar el primer dels cafès que, sabíem, havíem d’inspeccionar: el Demel.
La Sacher i l’Strudel amb caffe fredo del Demel
Diu la llegenda que la Sisí hi passava tardes menjant pastís de gerds. Si hagués trobat les dependentes que ens van servir a nosaltres s’hagués tallat les venes abans de ser assassinada. Lloc molt autèntic, fosc, recarregat, amb abundància de vellut granatós i amb mostradors daurats i motius de formes alambicades però amb dependentes encantades de conèixer-se a si mateixes i fardant d’una història i d’un bagatge gairebé noble que, evidentment, no s’hagués forjat si hagués estat per elles. Allà la Lola hi va descobrir la Sachertorte i va desestimar l’apfelstrudel. La Sacher era molt bona però en vam menjar de millors però l’apfelstrudel es va situar al nº1 del rànquing i ja no el va abandonar en tot el viatge. Aquestes dues coses, un apfetlsafti dos caffe fredo van costar 21’50 €. Tenint en compte on estàvem i el que aquí arribes a pagar per veritables porqueries, no ens va semblar car.
El centre de Viena és un lloc eminentment comercial però a diferència del que passa aquí, on la franquícia s’ho ha quedat gairebé tot, allà hi ha una bona colla de comerços d’èpoques passades que s’han posat al dia i que, aparentment, sobreviuen amb molt bona salut. Per entretenir la Lola, la vam proveïr d’una càmera de fotos. Algunes de les instantànies que va fer són sorprenents.
La National Bibliotek apareix just després de creuar la porta del Hofburg
Vam rematar la jornada arribant-nos fins a Michaelerplatz (on hi ha la porta principal al Hoffburg i l’accés a l’Spanische Hofreitschule, el Sisi Museum, la Nationalbibliotek, Heldenplatz i, passat el Burgring, el Museu d’Història Natural i l’inici del Museums Quartier) però en comptes d’endinsar-nos-hi, vam tirar cap a l’esquerra per Reitschulgasse fins al teatre Albertina, a tocar de l’Òpera però aquesta la vam deixar per un altre dia perquè feia fred i calia anar a comprar un jerseiet d’urgència (els dos primers dies feia vent i, cap al tard, refrescava). La Lola va rematar la jornada degustant un hotdog d’un dels molts xiringuitus de carrer que hi ha escampats per tota la ciutat. Ens havíem llevat a les 5:40 i vam decidir que ja n’hi havia prou.
Un frankfurt en pa perforat.
Dimarts
Tocava visitar el Schörnbrunn, un palau del segle XIX al que molts coneixen com el Versalles vienès i en el que hi van viure personatges imprescindibles per conèixer la història recent d’aquest país del centre d’Europa: l’arxiduquesa habsburg Maria Teresa, l’emperador Francisco José I o la seva dona, Sisí. S’hi va mitjançant la línia 4 del metro i té parada pròpia.
L’entrada ens va costar 39 € (tarifa familiar) i no ens va semblar car perquè hi vam estar gairebé 4 hores. Vam començar visitant les estances del palau. Ens van explicar que Francisco José I s’aixecava molt aviat i no anava a dormir fins que havia liquidat tots els assumptes del dia, que Sisí era progre, esportista (primera dama que feia gimnàstica per mantenir-se en forma), bulímica, cocainòmana (potser no ho vam entendre bé?) i que dedicava dues hores al dia a pentinar una cabellera d’1’70 mts. Com veieu, tot és informació imprescindible per viure. També ens van explicar que, tot i que en les recepcions manava la cuisine francesa, en la intimitat, els Habsburg dedicaven més de 3 hores al dia a menjar cuina tradicional austríaca, amb àpats que anaven dels 3 als 6 plats. Evidentment, com us podeu imaginar, la Sisí, rares vegades els acompanyava.
El Schloss Schörnbrunn. Foto: Lola M.
A la sala on Kennedy i Kruschov es van entrevistar el 1961 (una estança llarga i rococó des de la punta de qualsevol de les 70 espelmes de cadascuna de les aranyes que la il·luminen fins al detall més mínim de l’angelet daruat que decora algun dels molts miralls) la Lola va fer el comentari de la visita: “és perfecte per anar-hi en patinet!”.
La Glorietta, vista des del Schörbrunn
Quan la mossa ja es feia pesadeta (hi ha moltes sales, molta gent i moltes visites de japonesos i americans que colonitzaven, literalment, l’espai) vam sortir als jardins. Vam inspeccionar el jardí privat del príncep hereu i, sobretot, els jardins que ascendeixen des del palau mateix fins a la Glorietta (+/- 1 km). A la dreta del trajecte hi ha un zoo (en vam prescindir) i uns laberints que van servir perquè la criatura s’esbargís una mica. Des de la Glorietta és on es poden fer les millors fotos del palau i fer-se una idea de la distribució de la ciutat.
La pluja ens va sorprendre de retirada (quatre gotes) i vam tornar cap al centre a buscar un lloc per dinar lluny de l’artèria principal de Kärtnerstrasse. Vam entrar en un restuarant molt senzill de cuina austríaca a Selerstäte. Sense cap estridència però sense cap carència, vam menjar molt bé i per molt poc preu. Hi havia menús (sopa + plat complet + postres) de 6’90, 7’90 i 8’90 € i si tiraves de carta tampoc es disparava. Vam menjar sopa de verdures, gulasch, porc amb xucrut i la Lola va agafar un plat combinat amb vedella, salsa d’espinacs i un timbal de patates amb all, pebre i pesto que era espectacular.
A la tarda vam anar al Prater en tramvia i, un cop allà, vam pujar al Lilliputbahn, que ens va deixar al peu del Prater Riesenrad, la famosa noria escenari d’un dels passatges més famosos de la pel·lícula El Tercer home. El tren petit és pràctic per moure’s per l’espai i té un recorregut circular que també et deixa a la porta de l’estadi de futbol, Ernst Happel (abans es coneixia com El Prater).
La icona del Prater, Riesenrad.
Vam pujar a la nòria (8 € els aduts i 4 € els petits amb Viena Card) i vam tenir la sort de disposar d’un vagó exclusiu per nosaltres sols. La volta dura uns 10’ i des de dalt es divisa tota la ciutat. Un espectacle. Després va venir una sessió de cadiretes voladores (les light; n’hi ha una que volen a 30 metres d’alçada) i vam acabar pujant la Lola a un carrusel tirat per cavalls de veritat, dels que pixen i caguen.
Sí, era el petit i només costava 1’90. Us imagineu aquí?
Volíem completar l’experiència menjant Stelze (codillo) al restaurant Schweizerhaus (un dels que millor ho toquen) però l’hora no ens anava bé i ho vam posar a la llibreta dels pendents. Vam compensar-ho amb un núvol de sucre petit (ja veureu la seva petitesa a la foto) que la Lola feia temps (anys) que reclamava provar.
El dia anterior havíem preguntat a la Lola una cosa bàsica quan es va a Viena: -“vols que anem a l’Òpera a veure una actuació?” Ja ha vist concerts a la tele i li agrada tot tipus de música però la seva resposta va ser contundent: “no crec que aguanti”. Si us agrada l’òpera o, simplement, considereu que a Viena s’hi ha d’anar, mentalitzeu la criatura abans de marxar (aquí vam fallar) o no pregunteu. Nosaltres vam optar per la pregunta perquè no hi ha res més emprenyós pels pares (i pels dels costats), que una criatura avorrint-se en un espai tancat on el silenci és el valor apreciat.
Pantalla gegant. No és el mateix però serveix per consolar-se.
Així que vam matar el cuquet fent una activitat que, suposo, només es pot fer a Viena; veure una òpera en pantalla gegant a la plaça Herbet Von Karajan, just al davant de l’Stats Oper. No és el mateix però també va ser una experiència veure La Traviatta asseguts a terra (hi ha cadires però l’aforament és molt petit i de seguida estan plenes). Al final, van caure quatre gotes i com que hi va haver esbandida, fins i tot vam poder seure.
El dia es va acabar en un restaurant italià on vam pagar la factura més alta de tot el viatge (tampoc res de l’altre món) pel pitjor menjar de tot el viatge. Estirats al llit vam calcular que havíem caminat uns 10 quilòmetres. Va ser normal, doncs, que la nena no mirés ni un segon la tele (“a veure si aprenc alemany!”, va respondre quan li vam dir que, malhauradament, els dibuixos animats eren tots en alemany).
Dimecres
Una de les cares de Messerchmidt / nuevosmediosberber.blogspot.com
Per si no n’havíem tingut prou amb el Schörnbrunn, el dimecres tocava visitar un altre palau, el Belvedere. Hi vam pujar en tramvia (nº 71), fent transbordament a Rennweg (vam agafar l’O). És una visita menys exigent i nosaltres ho vam matar anant directament a la part del palau que té el famós quadre de Klimt, el petó (Upper Belvedere). Ens van agradar molt i ens va sorprendre la modernitat de les cares de Frances Xaver Messerschmidt (s.XVIII).
Havíem tensat massa la corda i aquí la Lola se’ns va plantar just a la sala important del museu, on s’exposa el quadre del petó de Klimt, i la vam haver de condemnar-la als racons de les sales (allà s’hi estava quieta) per poder-les veure amb un mínim de tranquilitat. El Prater no havia estat suficient per calmar les seves ànsies d’activitat. La situació va millorar passejant pels jardins i, encara més, quan ens vam entaular en un restaurant que, diria, comparteix paret amb el recinte del Belvedere; el Salm Braeu.
Accés al Belvedere.Stelze. D’aquí en vam menjar dos adults i una criatura.
Allà hi vam menjar un Stelze espectacular, kartofelnsalat, sopa de cervesa (excepcional) i cervesa vermella Marzen. Sumeu-hi una amanida de pollastre, bon ambient i una mòdica factura de 45 €. En alguns llocs us preguntaran, directament, si voleu deixar propina al cambrer i sou lliures de fer el que us vingui de gust. No pressionen.
Façana de l’Ajuntament
Tips com calaputs, vam decidir anar a fer baixar el dinar amb una passejada pels jardins del Hofburg, per la Theresien Platz (on hi ha el museu d’història natural i la porta al Museums Quartier), per davant del Parlament, la Universitat, el Rathaus (l’ajuntament, preciós. Llàstima que al davant hi estaven muntant una fira i tota la zona estava acordonada) i la Votiv Kirche.
Eren poc menys de les 4 i vam decidir anar a fer una aturada tècnica a l’hotel per reprendre a marxa a la tarda. Una horeta estirats al llit, dutxa, i com nous. A punt per atacar el Museus Quartier i els districtes 6 i 7, on hi ha carrerons pintorescos, la zona comercial de Mariahilferstrasse i edificis típics del Secesion.
Escarxofats
Vam entrar a la Theresien Platz i ens vam estirar als seients blaus i grocs que hi ha colocats estratègicament a la plaça per conversar, prendre un gelat o una cervesa o, simplement, deixar passar el temps contemplant les façanes del Leopold Museum, el Kunst Halle o el Numok. Després vam sortir per un lateral i vam enfilar Burgasse amunt per fer el badoc a Gutenberggasse o Spittelberggasse fins a connectar amb Mariahilferstrasse, un potent eix comercial que porta dels afores cap al centre, a tocar de l’Stats Oper. Vam comprar gelat de taronja i xocolata en una de les gelateries de més solera de la capital austríaca i ens ho vam menjar tot buscant el cafè Sperl. En la seva atmosfera de taverna ens vam prendre un parell de cervesotes i un apfelsaft i vam arribar a la conclusió que és normal que, en establiments tan càlids com aquells, la història de la filosofia agafés volada.
Un cafè acollidor amb personal molt amable.
La jornada es va acabar amb tres bratwurts a Kärtnerstrasse abans d’anar a dormir.
Dijous
Només teníem temps fins a quarts de dues (l’avió sortia a les 17:20) i vam decidir llevar-nos ben d’hora per complir amb alguns pendents.
A poques passes de l’hotel teníem l’esglèsia de Maria am Gestade, que queda perfectament incrustada en el teixit de carrerons d’aquesta zona, i tampoc s’ha de caminar gaire per poder arribar a Judenplatz, on hi ha el monument de la britànica Rachel Whiteread, que commemora la matança dels jueus vienesos a mans de Hitler. És un cub extremadament sobri que simula una llibreria, amb llibres que tenen el llom cap a dins, recollint les històries personals que es van perdre. Vam haver-li d’explicar a la Lola què va ser l’holocaust i va quedar impressionada.
Molt sobri. A la base es recorden els noms dels camps de concentració que tots teniu al cap.
Acte seguit, vam anar a la catedral i vam pujar al campanar, a fer fotos panoràmiques. La pujada és eterna però un cop a dalt, val la pena. Un cop a baix, teníem ruta definida; l’Spanische Hofreitschule (Hofburg). No vam poder anar a l’espectacle però sí al treball matinal, que dura de 10 a 12:30. Amb Viena Card costa 12 € als adults i és gratis pels menors de 7 anys. La Lola va quedar impressionada amb el treball que es fa amb els cavalls (vam estar-hi més d’una hora) i va arribar a la conclusió que volia ser amazona (ella va dir “geneta”). Tot el treball es fa amb música de valsos vienesos.
No es poden fer fotos. Aquesta la vam fer abans de saber-ho
I com us podeu imaginar, no podíem marxar sense anar a un altre clàssic: el cafè Central, un dels més elegants de la ciutat. Com a l’Sperl, el servei és infinitament més agradable que el del Demel. Vam poder triar, a dit, els pastissets en un mostrador i, evidentment, la Lola es va demanar una porció de Sachertorte, jo un apfelstrudel i la Mar un melangé (cafè amb llet) i un pastís que portava gerds, formatge i una base negra que, com a mínim, tenia coco (Mohntorte). Amb una canya i un apfelsaft, vam pagar 23’90 €. La sacher, evidentment, exel·lent.
Mostrador del Cafè Central.
Ja no ens quedava més temps. Vam anar caminant fins a l’hotel, vam recollir les maletes i vam agafar la línia U4 de l’Ubahn a Schottenring (la notra parada de capçalera) cap al node de comunicacions de l’estació de Wien Mitte a Landstrasse on, novament, ens vam acostar a l’aeroport amb la línia S7 de l’OBB.
Conclusions finals
-Setembre és un bon mes per anar-hi però novembre o desembre ha de ser espectacular.
-Empapeu-vos del mapa de la ciutat abans d’anar-hi perquè anireu més a la idea. També és aconsellable una visita panoràmica al arribar.
-Intenteu portar un bon plànol de transport públic. Vam ser incapaços de trobar-ne un que inclogués tren, tamvia, bus i metro.
-Si sou dels que teniu por que us esquilin en cafès d’alta volada, no tingueu por. Sabates còmodes. És una ciutat per trepitjar carrer.
-No us embaleu a l’hora de demanar el menjar; els plats són molt generosos.
-Encara que sigui estiu, jaqueta prima i impermeable.
L’Almería ha despertat el Girona del seu somni. No hi ha hagut remuntada, ni tan sols opció. Era un equip sense fissures i amb determinació contra un conjunt amb un carregament de fe inversament proporcional a l’escassedat d’arguments amb la que ha arribat al moment decisiu. En condicions normals, sense lesionats, el Girona hauria pogut plantar cara però sense Benja, Garmendia, Migue i elements com Jandro, Acuña o Toni Moral lluny de la seva millor versió era impossible. En el fons, tots ho sabíem, però la màgia d’aquest equip havia derrotat tantes vegades la nostra incredulitat que estàvem disposats a donar-li crèdit infinit. Les llàgrimes d’alguns jugadors -fins i tot després d’haver passat per la dutxa- revelaven que a ells els passava el mateix i que haver quedat campions de “l’altra lliga”, en paraules de Rubi, no era cap consol.
A les guies hi quedarà el quart lloc i un global d’eliminatòria de 4-0 però darrera dels números s’hi amaga una temporada prodigiosa, carregada de moments com la remuntada al Miniestadi o contra l’Alcorcón, les golejades, els elogis del planeta futbolístic, la sortida del final del túnel d’aquest prodigi de la naturalesa que és Acuña, el despertar de Benja, l’entronització de Tébar, la troballa de Luso, la perpetuació del Jandrisme i la irrupció del Rubisme, la gestació d’una afició i un sentiment…
I ara què?, es pregunten molts. Mentre Rubi administra el seu silenci i el club anuncia un altre cop de tisora, els jugadors -gairebé en bloc- han esclatat. 17 acaben contracte (només tres estan en la nòmina de l’any vinent) i serà difícil que les peces que tots tenim al cap segueixin agrupades el curs 2013/2014.
Tébar deia que el club ha fet “les coses molt malament”, que no podia ser que “encara no s’hagi renovat ningú, ni tan sols els lesionats” i admetia que després d’una “temporadassa” és normal que tots tinguin clubs al darrera.
Mateix discurs gasta David García. “El club està perdent el temps, ja havien d’haver parlat amb els jugadors importants, n’hi ha molts que tenen ofertes”, es queixava.
Jose (8 temporades al club) reconeixia amb la mirada perduda que se’ls havia escapat “una cosa que es dóna una vegada a la vida” i que, amb 30 anys i vist que ningú li ha dit res, “no descarto provar altres experiències”. Acuña assegurava que no té res firmat “amb ningú” però sí que admetia tenir al darrera “molts equips que estan més avançats que el Girona” en les negociacions.
Jandro era un home abatut amb els ulls plorosos. Després de mostrar-se “fotut” per no haver pogut disputar un play off que li feia “molta il·lusió” lamentava haver fallat per companys “com Jose, que no han tingut l’oportunitat” d’haver tastat la Primera. L’asturià també es mostrava contrariat pel retard del club en la planificació de l’any vinent: “potser sigui una mica tard per alguns jugadors… tan de bo tots ens quedem i poguem repetir aquest any però ho veig complicat”.
El jugador més determinant que ha passat els últims anys per Montilivi deia que estaria “encantat de seguir però he d’esperar primer que em facin alguna proposta” i admetia que necessitava “vacances”.
El president, Joaquim Boadas, intentava explicar-se argumentant que sense saber a hores d’ara qui entrenarà l’equip l’any vinent i sense saber si es jugaria a Primera o a Segona era impossible renovar ningú (?). Malgrat tot, Boadas assegurava que sí que s’havia “parlat” (però no negociat) amb alguns dels que acaben contracte i que ara tots els moviments s’accelerarien. Això sí, tot s’ha de fer amb un pressupost menor que el d’aquest any i amb voluntat de seguir “gironitzant” la plantilla.
No sembla que aquest escenari casi amb una de les coses que valoraria Rubi per quedar-se: “l’àrea esportiva té clar que hi ha molta gent que és vàlida i desmuntar equips és perillós”.
Ens hem perdut alguna cosa? No trigarem en sortir de dubtes. Segur.
En una setmana ja molt marcada pel secretisme i els entrenaments a porta tancada, l’entrenador del Girona ha decidit afegir un punt més d’intriga al pre-matx i ha convocat els 23 jugadors que té disponibles per desplaçar-se a Villarreal, on demà el conjunt gironí intentarà enterrar les opcions d’ascens directe d’aquest exprimera per conservar l’actual segon lloc. Rubi no farà la tria definitiva fins demà mateix. No descarta, fins i tot, demanar que el club pagui la clàusula de la por que permetria Gerard Bordas jugar contra l’equip que l’ha cedit. Ho decidirà si Ion Vélez no millora de la ciàtica que l’ha afectat inoportunament –segons el tècnic- avui mateix. També es provaran Jandro i Migue, encara que el central té més números per jugar que el mitjapunta. Els que tornen de totes totes són els laterals Jose i David García i el migcentre Marcos Tébar. El Villarreal, com el Girona, depèn de si mateix però, a diferència dels gironins, no té marge per l’error. S’entén, doncs, que el president, Fernando Roig, hagi fet una crida per omplir el Madrigal i hagi demanat als seus aficionats que no defalleixin davant del primer contratemps. Els que s’intentaran fer sentir seran els 1.800 aficionats del Girona que demà acompanyaran l’equip. Serà el desplaçament més massiu de la història del club i Rubi vol “que tornin contents a casa”.
Rubi ja comptava recuperar efectius però és evident que fent convocatòria llarga, el que vol és obligar el tècnic rival a fer càbales sobre jugadors i sobre sistemes. Amb la tornada de Jose, David García i Tébar, l’onze inicial va recuperant la forma de jornades enrera i davant d’un rival que, en bona lògica, hauria d’apretar, tampoc descartaria l’entrada de Toni Moral; més determinant a la contra que, per exemple, Jofre. El concurs de Migue tampoc és descartable perquè el tècnic ha destacat que ha completat els dos últims entrenaments “bastant bé”.
Si el Girona fos capaç de guanyar a El Madrigal no asseguraria el segon lloc d’una manera matemàtica però sí que desbancaria quasi definitivament un adversari molt terrible. En tot cas, no perdre també es podria donar per bo. El tècnic ha dit que la derrota contra el Xerez és “episodi passat”, que s’han “refet” degudament i està “convençut” de les possibilitats de guanyar perquè tot i que el Villarreal només ha perdut a casa contra l’Elche en les últimes jornades, sempre que ha guanyat li ha costat molt. També ha assegurat que a la plantilla del Girona hi ha “jugadors molt experimentats” per suportar “la tensió” del moment.
Rubi ha expressat la seva pretensió de “tenir la pilota” però és conscient que el rival, “molt equilibrat i molt fort”, també ho voldrà. Segons Rubi, amb jugadors nous com Pereira, Perbet o Aquino que han substituït a Cavenaghi o Pandiani, el rival és un equip que juga “molt junt” i que té “molt d’atac per fora” i pivots “que arriben” a zona de rematada amb assiduitat. Serà clau, precisa, “no sortir nerviosos sinó alegres”, ser més efectius en atac, “més contundent en defensa” i acabar les jugades per no concedir contraatacs.
A la grada hi haurà 1.800 aficionats animant-los. S’hauran d’esforçar perquè, de la mateixa manera que el Girona ha mobilitzat 27 autobusos, al Villarreal han demanat als seus que omplin les 21.000 localitats restants i que acompanyin l’equip en tot moment encara que l’escenari del partit pugui torçar-se.
El Girona torna a anar com un tret. Ha compensat amb efectivitat un joc discontinu i liderat per un Jandro finíssim ha tornat a superar un partit que se li podria haver complicat. 4-0 contra el Mirandés, un dels equips més sòlids en defensa de tota la competició. Posa pressió a l’Alcorcón i l’Almería, que demà jugaran amb l’obligació de guanyar per mantenir les distàncies. Montilivi ha fet l’onada. Montilivi respira primera.
Una imatge del camp. Foto: Gerard Darnés
El Girona ha intentat imprimir velocitat al joc de bones a primeres però el Mirandés estava molt ben posat i s’ha beneficiat d’algunes accions precipitades locals per buscar fortuna a la contra, sobretot per la banda esquerra. Muneta ha superat un parell de cops Jose però les seves centrades des de la línia de fons no han trobat rematador.
Als 14’ el Girona ha tingut la primera gran ocasió per marcar. Acuña ha rebut una passada a l’espai de Felipe però ha fallat l’u contra u. Abans, el paraguaià ha estat a punt de marcar taponant un rebuig del porter visitant.
El gol ha arribat als 31’ en una jugada d’estratègia. Jandro ha cargolat una pilota aturada al vèrtex esquerre de l’àrea i Migue l’ha pentinada per superar Goitia.
El Mirandés s’ha esperonat una mica i Díaz de Cerio podria haver empatat. Ha aconseguit arribar a l’àrea amb pilota controlada però el seu xut s’ha obert i s’ha perdut a la lateral. Als 41’, Jandro hauria pogut fer el 2-0. Ha rebut a l’àrea petita una passada enrere de Felipe però li ha faltat com a reamatador la precisió que ha tingut com a assistent. El xut ha sortit fregant el pal.
A l’inici de la segona part la història s’ha repetit. Les imprecisions han tornat i Díaz de Cerio ha aconseguit marcar però l’àrbitre ha anulat el gol per fora de joc. I del possible 1-1 al 2-0; passada de cullera de Jandro per sobre de la defensa que Felipe ha transformat en el 2-0.
Quan el públic ja assajava l’onada ha arribat el 3-0. Jose ha robat la pilota a tres quarts de camp, l’ha donat a Felipe i l’atacant ha fet el doblet superant Goitia pel pal curt. El 4-0 ha estat d’Acuña; una rematada de cap marca de la casa, quedant suspès en l’aire fins que li ha arribat la pilota servida per Jandro des del córner.
Ovacions, onades i cants. Montilivi era una festa. I el que queda per celebrar. La victòria d’avui és la 16a de la temporada, rècord absolut des del retorn a la categoria de plata.
El Girona seguirà aplicant la teoria de la tecla a Huelva. És aquell raonament de base lògica (que moltes vegades s’aplica de manera il·lògica) que diu que quan el tot no funciona cal canviar almenys algunes de les parts fins a trobar una combinació més satisfactòria. Això és el que està fent el tècnic –unes vegades per voluntat i altres per obligació- per evitar encaixar una nova derrota lluny de Montilivi (en porta 4 de seguides aquest 2013). L’equip que veurem al Nuevo Colombino (dissabte 18:00) serà, més aviat, el resultat del segon supòsit. La baixa de Migue, sobretot, obre travesses de pronòstic incert a la defensa. El que no variarà és el perfil eminentment ofensiu del conjunt. I és que, a Rubi, no li preocupen tant les golejades encaixades com l’absència d’ocasions.Continua llegint “Recreativo-Girona / La teoria de la tecla”→
“Que Camacho falle un penal es como si un hombre mordiera a un perro”. Jorge D’Alessandro, el tècnic del Huesca, ha fet servir la definició de notícia que ens ensenyen als periodistes a la facultat per explicar l’estranyesa que li ha provocat que el porter del Girona, Dani Mallo, hagi aturat un penal a un jugador que portava 24 penals consecutius marcats. Una aturada que no només el farà entrar en la petita història de la segona divisió sinó que ha servit per donar tres punts que el Girona ha merescut durant molts minuts; tres punts que rellancen les seves opcions de play off. Abans d’aquest penal, l’heroi era un altre porter, el del Huesca, Luis García, que ha evitat que el seu equip marxés amb un cabàs de gols. La lliga s’apreta i els detalls cada cop compten més. Hi ha porter!Continua llegint “Girona 2 Huesca 1 / Mallo s’imposa a l’home infalible”→
Girona A cop de post 