Una plaga de coloms amenaça la producció de llet d’una colla de granges de l’Alt Empordà. Els propietaris asseguren que n’hi ha a milers, que es mengen el pinso, es caguen a les menjadores i això està ocasionant problemes intestinals a les vaques i, segons els afectats, una disminució en la producció.
Que se sàpiga, la plaga de coloms afecta a granges de Vilarnadal (Masarac), El Far i a Vilafant on, fins i tot, els agents rurals han arribat a aixecar acta ( el 7 de juny del 2013) i l’ajuntament ha fet requeriments a propietaris de cases o edificis deshabitats en els que aquests animals hi han fet niu perquè hi posin solució. El consistori recorda a un propietari al que demana que arregli una teulada, que tothom té la obligació de mantenir els seus immobles en condicions salubres encara que estiguin buits, que pot actuar d’ofici i que pot imposar sancions als que no compleixin les normes.
Els propietaris de Can Pujades o Mas Galceran, a Vilafant -dues granges a tocar del nucli urbà de Figueres- s’han queixat més d’una vegada. La propietària de Mas Galceran, Àngels Blasi, diu que els coloms vénen de la capital de l’Alt Empordà i que els últims mesos “la producció ha tingut altes i baixes”. Segons Blasi, això “potser és pel temps però els coloms també hi poden haver influït perquè les vaques han de menjar les seves cagarades i això és un problema molt greu”.
Els afectats van queixar-se per primer cop el mes de maig però 7 mesos després el problema persisteix. Mentre esperen que l’administració hi posi fi, combaten la plaga amb mecanismes alternatius com una gàbia amb capacitat per capturar un centenar de coloms que es van buidant periòdicament.
El bescanoní Albert Vivancos es va convertir aquest diumenge en el dissetè jugador nascut a les comarques de Girona que ha debutat a Segona Divisió amb el Girona FC. A la llista hi ha jugadors de pas efímer, testimonial, com Serramitja, Jordi Masó o Fran; jugadors consolidats a la categoria com Jose, Matamala o Dorca; altres als que el Girona ha suposat un primer pas per arribar a Primera, com l’estartidenc Jordi Xumetra, o elements que, abans de posar els peus a Segona es van estrenar a Primera com l’ex Barça Jorquera o l’ex Espanyol ‘Coro’ però que van tastar la categoria vestits amb la samarreta blanc i vermella. Fem memòria.
Jose Martínez (Girona 10/6/1983) 156 partits (gairebé tots titulars) entre la temporada 2008/2009 i la 2012/2013. L’home dels “peus quadrats” va ser una institució a la banda dreta, fos qui fos l’entrenador, i un dels que serà recordat per haver format part de l’equip que va acariciar l’ascens a Primera. El seu únic gol el va fer la temporada passada, just abans de fer les maletes cap a Xipre.
Albert Dorca
Albert Dorca (Olot 23/12/1982) 152 partits (titular indiscutible) entre la temporada 2008/2009 i la 2011/2012. A l’equip des de Tercera, va decidir anar a provar fortuna al Racing de Santander i les coses no li van anar bé. Ara torna a aixecar el cap al Múrcia. Integrant del doble pivot al costat de Matamala que va marcar el caràcter d’aquell equip que s’obria pas a la categoria a les ordres de Raül Agné. Va marcar 4 golassos.
Chechu Flores (Sarrià de Ter 19/4/1982) 82 partits entre la temporada 2008/2009 i la 2010-2011. També és dels que era a l’equip a Tercera Divisió i fa tres cursos va decidir fer les maletes a Tenerife, equip amb el que ha tornat a la divisió de plata. Jugador discontinu, maltractat per les lesions però talentós com pocs. Va fer 9 gols.
Jordi Matamala (Vilobí 18/5/1976) 80 partits en dues etapes. Entre la temporada 2008/2009 i la 2009/2010 en va jugar 73 i ara torna a ser un indiscutible amb 37 anys. Què dir de Matamala que no sapigueu? Agné va dir d’ell que havia jugat massa temps en camps que no estaven a la seva alçada. Fixa la posició, capta la temperatura del partit com pocs, s’adapta a la situació i és un exemple al vestuari. I té corda. Entre les temporades 2010-2011 i la 2012-2013 també va fer-se amb la titularitat al Recreativo de Huelva. 4 gols.
Jordi Xumetra
Jordi Xumetra (L’Estartit 24/10/1985). 75 partits en dos cursos, el 2008/2009 i el 2009/2010. La bala de l’Estartit va començar sent un jugador revulsiu (la primera temporada quasi sempre va sortir de banqueta) però s’ha anat fent de la categoria d’una manera espectacular. Va ser dels primers que va voler buscar els seus límits volant del niu i va acabar sent un ídol en una plaça complicada com és Elche, amb el que va obtenir l’ascens. Ara està disfrutant la Primera vestit amb la samarreta blaugrana del Levante. És la demostració palpable de què l’espècie evoluciona. 3 gols vestit de blanc i vermell.
Albert Serra (Banyoles 6/10/1978). 56 partits en dues temporades, la 2008-2009 i la 2010-2011. Jugador intel·ligent dins i fora del camp. A dins, es va convertir en un valor segur i estable i tot i no ser, aparentment, el millor candidat a la titularitat, sempre va acabar acumulant molts minuts. A fora, és dels que va tenir clar que no tot s’acaba al futbol. Va formar part del Levante que va aconseguir l’ascens a Primera la temporada 2009/2010 en la seva única experiència fora de Catalunya. Ara aporta experiència a l’Olot, a Segona B, categoria en la que també va jugar més de 150 partits amb el Figueres. Va fer 6 gols amb la samarreta del Girona.
Ferran Corominas (Girona 5/1/1983). Va disputar 40 partits en una sola temporada, la 2011/2012. Va arribar al Girona sent un jugador consolidat a Primera (165 partits amb l’Espanyol i 6 amb l’Osasuna) però amb un repte no menor; cobrir el buit que havia deixat el serbi Ranko Despotovic a la davantera. A Segona es va destapar com el golejador que mai havia estat i als 18 gols que va marcar de blanc i vermell en van seguir 12 amb la samarreta de l’Elche, amb el que ara ha tornat a Primera.
Albert Jorquera
Albert Jorquera (Bescanó 3/3/1979) 33 partits disputats la temporada 2009/2010. Va aterrar a Girona amb dues Champions al palmarès però tenint ben apreses les mides de la banqueta del Barça i també va arribar per superar un repte complicat; fer oblidar l’ídol caigut Rafa Ponzo. Després d’uns inicis difícils, Toni Jiménez li va treure el rovell acumulat i va acabar guanyant punts per l’equip. Però es va retirar en acabar la temporada, diuen, tip de futbol. Sempre recordaré aquell penal aturat a Vallecas al minut 2 que va fer possible un 0-3 magnífic i aquella nit en observació a Salamanca després de quedar noquejat a la gespa de l’Helmántico. Sí, aquella tarda que Kiko Ratón va demostrar que el futbol va perdre un gran porter.
Eloi Amagat (Girona 21/5/1985) Porta 26 partits entre aquesta temporada i l’anterior, 2012-2013. Va jugar amb l’equip a Segona B però li va costar trobar la porta del Montilivi de plata. Després d’un any molt bo a Llagostera, Rubi li va donar la oportunitat. Minut a minut, va convertint-se en un jugador de la categoria.
David Juncà
David Juncà (Riumors 16/11/1993) 23 partits entre la temporada 2011/2012, la passada i l’actual. Encara no té 20 anys i si res no es torça, podria ser l’amo de la banda esquerra.
Jaume Duran (Girona 26/3/1984). 11 partits la temporada del retorn, la 2008-2009. Les lesions li van impedir demostrar més però sempre quedarà en la història del club com el jugador que va fer el primer gol que va donar la primera victòria, un mes d’agost del 2008 a Balaídos. I acabava d’arribar a l’equip feia pocs dies.
Jaume Durán
Pere Pons (Sant Martí Vell 20/2/1993). 10 partits entre la temporada passada i l’actual. Sempre que ha jugat, ha complert, però encara no ha tingut prou continuitat per saber si quallarà o no.
Carles Mas
Carles Mas (Banyoles 27/2/1993). 7 partits, tots complerts. Va debutar la temporada passada contra el Castilla i aquest any les lesions de jugadors importants com Chus Herrero li han obert les portes de la titularitat. S’està adaptant molt bé a la categoria i si les lesions el respecten, pot ser un jugador de recorregut.
Fran Pérez (Girona 10/2/1992). Va jugar 25 minuts en dues aparicions la temporada 2009/2010, contra el Rayo Vallecano a casa i contra el Cartagena a fora.
Marc Serramitja (La Cellera 4/8/1990). Va disputar 53 minuts de l’última jornada de la temporada 2008/2009 a Huesca, en aquell Girona que dirigia Miquel Olmo després que el director esportiu, Javi Salamero, hagués fet fora Raül Agné, hagués guanyat un parell de partits i se n’hagués tornat als despatxos amb la categoria salvada. Després de passar pel Llagostera, ara no té equip.
Jordi Masó
Jordi Masó (Fontcoberta 19/9/1992). Els seus 10 primers minuts de glòria amb la samarreta del Girona els va disputar la jornada 33 de la temporada 2009/2010 en un Girona 0 Levante 4 i l’any següent va tastar 20 minuts més, ja amb la samarreta del Barça B a Vallecas, en l’últim partit de la temporada.
Albert Vivancos (Bescanó 2/2/1994). Va tenir 9 minuts de glòria rellevant Richy al trivot aquest cap de setmana al Nuevo Arcángel de Còrdova. Durant la pretemporada va causar molt bona impressió al pivot.
L’Ajuntament de Girona vol que la Generalitat fixi un calendari per liquidar el deute que l’administració catalana té amb el consistori. L’alcalde, Carles Puigdemont, diu que abans, però, l’hauran de precisar bé perquè les xifres, en alguns casos, no casen. El consistori ha rebut com un gest de bona voluntat que el deute del SOC ha pràcticament desaparegut en un mes i mig.
El SOC devia 3’5 milions d’€ a l’Ajuntament de Girona, diu l’alcalde, i en un mes i mig l’ha reduït fins als 350.000 €. Un gest que, segons Carles Puigdemont, demostra “el compromís explícit de la Generalitat” per reduir un deute amb Girona que oscil·la entre els 13 i els 14 milions d’€. Puigdemont diu que ja s’ha reunit amb el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, i que el primer que han decidit és que cal precisar bé “la quantia real” del deute perquè hi ha números que no són coincidents.
Després caldrà fixar un calendari per anar pagant perquè, malgrat que “Girona viu una situació tan, no diré còmoda, perquè no es pot dir en aquests termes, però sí desofegada perquè pot fer front al propi endeutament i a les puntes de tresoreria que li pot generar els incompliments de l’estat espanyol amb la Generalitat però, malgrat tot, això no és il·limitat ni infinit i tot i que podem contenir bé no hem deixat d’insistir a la Generalitat, el govern ho té present i sobre això anem treballant.”
Puigdemont diu que s’ha de tenir present que es tracta d’un deute que tant la Generalitat com l’Ajuntament han rebut d’herència -almenys el gruix principal- i que les dificultats financeres es donen pels incompliments de l’estat espanyol amb l’administració catalana.
Passatgers baixant de l’AVE per assistir a la inauguració. Foto: R.M.
La inauguració de l’arribada de l’AVE a Girona ha estat un acte atropellat (estigmatitzat per haver estat parit a corre cuita), poc celebrat (ni un trist canapé), marcat pels discursos ideològics i per la previsible i fàcil utilització del tren com a símbol d’unió (per uns) o de via d’escapament (per altres). Han arribat per sota terra a toc de xiulet i han marxat per idèntic camí veient exclusivament la llum dels fluorescents i sense escoltar els que, al carrer i darrera del cordó policial, clamaven en contra del dispendi de l’alta velocitat i de la presència del president del govern, Mariano Rajoy, i del Príncep Felip de Borbó. Mas ha aprofitat el seu temps de discurs per dibuixar un AVE que acosta Catalunya cap a Europa mentre l’allunya de l’estat “tradicional” mentre Rajoy i el Príncep el veuen més com la pega que ha de mantenir la unitat territorial. Hauria estat desolador –per previsible- si no fos que l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha aprofitat la seva curta intervenció per anar de cara a barraca i plantejar tot un memorial de greuges de Fomento amb Girona.
Per l’alcalde de Girona, l’AVE arriba “tard”, ha tingut “un gran impacte” i un “alt cost pels veïns” i deixa “ferides” encara visibles que convé “rescabalar”. No s’ha quedat aquí i també ha dit que “lamentablement, el projecte ferroviari està a mig fer” i ha citat els promesos (i no satisfets) soterrament del tren convencional i la desaparició del viaducte que creua la ciutat.
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha recordat que l’AVE era una vella aspiració que sempre anava a “la carta als Reis” i que ha costat satisfer. S’ha felicitat, més que per l’AVE, per disposar d’amplada de via europea i ha recordat que el que realment és important és completar el corredor mediterrani.
I és que Mas concep l’AVE com una porta cap a Europa: “l’autència unitat de mercat no cal buscar-la als estats tradicionals sinó a nivell europeu i si això és així necessitem una gran connectivitat amb el conjunt d’Europa”. També ha aprofitat per recordar que Catalunya és el territori de l’estat “amb menys infrastructura pública” i que això sempre ho hem subsanat recorrent als privats.
La rèplica de Rajoy ha estat mitjançant les mastodòntiques xifres d’inversió que ha suposat l’AVE (3.700 milions d’euros d’inversió estatal però també europea) i després de qualificar Girona com “una de las provincias más hermosas de España” ha procedit a llegir un paràgraf en clau ideològica, presentant un AVE que aboleix distàncies i uneix territoris i que transita per uns rails de “prosperitat” que també són “vies d’enteniment” que ens “acosten” i ens fan capaços “d’arribar més lluny”. Rajoy ha confirmat que els AVE que permetran anar a París sense haver de fer transbordament a Vilafant entraran en servei el mes d’abril.
També ha presentat el tren com un element de vertebració i cohesió el príncep Felip i ha destacat la importància turística que tindrà per l’Empordà, la Costa Brava i Girona.
La ministra de Fomento, Ana Pastor, ha dit que l’AVE és una part substancial del corredor mediterrani que donarà més competitivitat i eficiència econòmica a Catalunya i Espanya perquè millorarà les relacions comercials amb Europa.
Per cert. Per acabar-ho de fer tot més tòpic i previsible, la ministra ha citat Josep Plà i Rajoy a Jaume Vicens Vives. Només el Príncep, però, ha llegit fragments del seu discurs en català.
No tinc clar com quedarà l’aritmètica de govern i com evolucionarà el termòmetre del sobiranisme després del #25N però jo em miro fredament (o almenys m’ho sembla) els números i veig això:
El 2010 només hi havia dues formacions amb representació parlamentària que, clarament, propugnaven la independència de Catalunya. Eren ERC i SI i sumaven 14 diputats. CiU tenia 62 escons però Mas no va anar a les urnes com a líder de cap procés secessionista. Ara tampoc ha parlat clar però em sembla que tot l’electorat que li ha donat suport sap (o hauria de saber) a què juga. Partint d’aquesta premissa, CiU, ERC i les CUP sumen 74 escons i 1.725.000 vots (+46.000 de SI) i són bastants més que els 360.000 que van obtenir ERC, SI i Reagrupament el 2010.
Evidentment que no tots els votants de CiU dirien que sí a la independència però tampoc podem comptar que tots els votants del PSC i d’IC-EV (les altres dues formacions que no s’oposen al dret a decidir i sumen 34 escons i quasi un milió de vots) dirien que no arribats al punt. Com quedaria la balança és una incògnita però no es pot dir que el sobiranisme surti derrotat.
A partir d’aquí, el que em sembla evident és que canvia el moviment sobiranista. Mas és un líder més dèbil d’un moviment, podríem dir, més musculat. Això l’empetiteix de cara a Madrid (se’l pot atacar o se’l pot temptar) i l’obliga a comportar-se diferent aquí. Alguns el deuen haver abandonat per independentista, altres per massa poc i molts perquè no els agrada que les retallades s’acarnissin amb els febles. I no ens oblidem dels socis de coalició. Ell haurà d’analitzar cap a on bufa el vent per seguir estant al davant d’un procés que ja no pot liderar com volia i que haurà d’avançar, possiblement, més al trot que al galop. Però camina.
Junqueras tampoc ho té fàcil i avui l’he vist més seriós que content. Si vol que el procés avanci s’haurà d’entendre amb Mas i això voldrà dir renuncies que poden suposar-li cost electoral si l’esforç no acaba pagant la pena. L’experiència del tripartit és encara molt fresca. El mateix podem dir d’Iniciativa. No sé si són molt o poc independentistes els seus votants però la prioritat del partit (la real i la que li convé electoralment) és una altra.
El que també és clar és que aquells que no estan pel dret a decidir ni per la independència de Catalunya no ho propugnen tant com els que treuen les estelades (o no s’ha volgut veure) però van a votar i, davant del que veuen com una amenaça, han fet una tria a les antípodes. PP i C’s (+UpyD) sumen 750.000 votants i han experimentat un creixement de més de 300.000 vots. Són minoria però no són pocs. Poden seguir creixent? Qui ho sap. Hi continua havent un 30% que no vota.
No m’havia passat mai. Aquest matí, un dels posts d’aquest bloc ha arribat al #1 en l’apartat Top Posts en català de Blogs of the Day de WordPress. És evident que tot el que afecta l’economia i ens toca la butxaca ens interssa. Gràcies per haver-vos informat a tracés d’aquest bloc. Gràcies per llegir-me.
Girona A cop de post 